22.10.2023 - 19:34
|
Actualització: 22.10.2023 - 21:40
Els possibles pactes sobre la investidura de Pedro Sánchez han desaparegut gairebé del radar informatiu. L’actualitat, sobretot la guerra de Gaza, se’ls ha enduts, tot i que també hi té molt a veure la discreció amb què es negocien i la dificultat òbvia que impliquen.
Segons allò que m’arriba, hi ha un acord pràcticament total sobre la llei d’amnistia –solament manca el relat per a vendre-la. Javier Pérez Royo, en l’entrevista que publicàvem l’altre dia, ho explicava taxativament: “Ara mateix, l’amnistia no és una opció per al president del govern en funcions. L’amnistia és una necessitat. [Sánchez] No pot decidir si hi haurà llei d’amnistia o no. N’hi ha d’haver necessàriament.” Si arriba ja en veurem els detalls i els comentarem, però ara com ara sembla que és un requisit que les parts consideren superat.
On sembla més encallada la cosa, en la negociació amb Junts, és en l’apartat del relator i del reconeixement de “alguna cosa” que situe nacionalment Catalunya en un altre nivell. I, evidentment, en el català a Europa, que era una condició prèvia, però que diuen que es podria salvar explicant que Espanya ha fet passos endavant clars.
Sobre el relator, internacional, ja he dit prou vegades que crec que serà allò que farà que calga repetir les eleccions. Falta un mes just perquè s’acabe el termini per a negociar i una figura com aquesta, que per definició ha de ser acceptada per totes dues parts i ha de tenir un pes personal notable, no la pots cercar de divendres per dissabte. Per a Espanya és la cosa més difícil d’empassar-se i, per tant, provaran d’allargar la resposta, de manera que serà molt difícil de trobar un nom vàlid en poques hores, abans de la investidura. I si no es troba abans de la investidura, abans de donar els vots, ja no serveix de res. Després de la investidura Sánchez ja no és de fiar; per això precisament cal el mitjancer.
Finalment, allò que sembla que es va movent és la tercera condició: que l’estat faça algun reconeixement del fet nacional català també abans de la votació d’investidura. Les informacions són molt inconcretes i difícils de mesurar, però, segons que sembla, Junts exigeix una mena de declaració oficial, no sé si del congrés o del govern espanyol, en què es reconega Catalunya com a nació o com a minoria nacional, que no és clar quina és l’opció preferida.
És una qüestió interessant. Perquè la combinació d’un reconeixement nacional de Catalunya o de la minoria nacional catalana amb la presència d’un mitjancer internacional duria el debat automàticament fora del marc autonòmic, que és un dels eixos centrals del règim del 78. Ara, caldrà veure quin és el reconeixement concret –del qual el PSOE sembla que encara no ha dit res. Cal tenir en compte que no és igual una cosa que una altra: nació que minoria nacional. No sé si Junts sap ben bé què fa en relació amb aquesta qüestió.
Ja ho sé, que l’expressió “minoria nacional” no ha estat tradicionalment afavorida pel moviment catalanista. Una certa prepotència ha fet pensar durant molt de temps que acceptar això era com acceptar un paper residual i secundari. Però és a l’inrevés. Si es posa sobre la taula el fet que els catalans som una minoria nacional dins els estats espanyol i francès, el dret d’autodeterminació esdevé una exigència.
És cert que no hi ha cap definició exacta i concreta de “minoria nacional”. I també és cert que no sempre s’aplica a una minoria numèrica –els negres de Sud-àfrica durant el règim de l’apartheid eren una immensa majoria numèrica, però minoria nacional. Tanmateix, la descripció que fa la subcomissió de les Nacions Unides sobre la protecció de les minories encaixa com l’anell al dit en el nostre cas. Diu: “Una minoria és un grup numèricament inferior a la resta de la població d’un estat, que es troba en una posició no dominant, els membres de la qual, tot i ser nacionals d’aquest estat, tenen característiques ètniques, religioses o lingüístiques diferents, cosa que, ni que siga implícitament, suscita una solidaritat adreçada a preservar la seua cultura, les seues tradicions, la seua religió o la seua llengua.” La definició del Consell d’Europa és calcada, i és a partir de totes dues que cal llegir la resolució de l’Assemblea General de l’ONU del desembre del 1992 sobre els drets dels individus que pertanyen a minories nacionals, ètniques, religioses o lingüístiques (la podeu llegir en versió original anglesa).
L’interès d’aquesta via del reconeixement de la minoria nacional està en les obligacions legals que imposa. Perquè tant l’ONU com el Consell d’Europa insisteixen a dir que no pot haver-hi cap desavantatge contra ningú que pertanga a una minoria nacional, pel fet de ser-ho, i que els estats han d’assegurar-se que el tractament davant la llei siga igual que el que reben aquells que no pertanyen a cap minoria nacional. Evidentment, en el nostre cas, això no es compleix de cap manera. Ni als tribunals, ni a les escoles, per exemple. En definitiva, podem pensar que si en la negociació s’aconseguís algun reconeixement solemne i legal en aquesta línia es materialitzaria i es concretaria la via del famós “grup objectivament identificable” (GOI), definida pels tribunals europeus, cosa que dotaria la minoria nacional catalana d’instruments legals molt destacables en l’àmbit internacional.
Amb tot, allò que em sembla més interessant d’aquesta possibilitat –remota, però existent–, és observar si un tal reconeixement és una canonada als fonaments del règim del 78.
Perquè el cafè per a tothom i l’extensió de l’estat de les autonomies és una de les bases més sòlides i consistents del règim, i qualsevol cosa que traga Catalunya o la minoria catalana d’aquest marc podria tenir una gran importància.
Dependrà, ja ho dic, de com es formule i de com s’aplique als altres. Si al final Madrid s’empesca un nou cafè per a tothom i troba una fórmula per a tenir disset minories nacionals, com ara té disset autonomies, la broma serà còsmica. Digna de la transició: canviem el rètol i continuem. En canvi, si s’aconsegueix de separar formalment Catalunya o la minoria catalana –o les tres minories: catalana, basca i gallega– de la resta, aleshores la cosa canvia. Perquè l’estat de les autonomies, creat per diluir el problema català i basc, deixaria de ser eficaç políticament i seria justament l’estat que es diluiria.
Dos apunts finals.
Primer: continue pensant que hi ha moltes més possibilitats d’acabar en unes eleccions que no pas en un acord. I en relació amb això també em sembla remarcable –torne a Pérez Royo– aquesta idea d’Espanya com un estat malalt que sistemàticament és incapaç de formar govern.
I segona: si l’opció que Junts proposa és reconèixer la minoria nacional, aleshores cal parlar a fons de què significa això. Perquè va molt més enllà de la Generalitat, de l’estatut, del territori del Principat i de qui l’habita. No sé si ells ho entenen, però miraré de parlar-ne demà, si l’actualitat m’ho permet.
PS1. Estem pendents del resultat de les eleccions a l’Argentina, però ja es destaca el fenomen de l’ultradretà Javier Milei. L’altre dia una enquesta del CEO detectava un gran creixement de l’extrema dreta entre els joves, mascles, catalans; i a l’Argentina aquest és precisament el fenomen que ha impulsat espectacularment Milei. Aquesta crònica de David Feliba i Samantha Schmidt n’aporta detalls molt reveladors. Crec que tot plegat ho hauríem de considerar amb la vista posada en la situació del nostre país.
PS2. Avui es torna a reunir el Consell Europeu a Luxemburg, novament amb la qüestió del català sobre la taula. Seguirem fil per randa totes les reunions i moviments, en directe amb Arnau Lleonart, que avui signa aquesta anàlisi per a explicar les claus de què pot passar i quina és la situació.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb. Per a nosaltres és molt important arribar al nombre mínim que necessitem, i que no tenim encara, per a assegurar la viabilitat del diari.
