La CUP va afirmar ahir que la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat decidida per Esquerra Republicana “certifica la mort del procés”. Va coincidir en això amb uns quants egregis representants de l’espanyolisme d’esquerres que es van proclamar il·lusionats i molt feliços amb la decisió del partit de Marta Rovira i la nova etapa que s’obre, tot afirmant la mateixa: que el procés s’ha acabat i que la voluntat d’independència del poble de Catalunya és finita. 

Aquesta mena d’afirmacions són, com a molt, un desig mal dissimulat. I tenen poc a veure amb la realitat. El procés d’independència de Catalunya no s’ha acabat –només es pot acabar amb la independència. I la possibilitat de veure finita la nació catalana ja fa tant de temps que l’han proclamada, i en tantes ocasions diferents, que no té cap credibilitat. 

Potser, ja ho veurem això, s’haurà acabat allò que es va venir a dir “processisme“, un concepte que mai no vaig entendre i que sempre m’he mostrat contrari a acceptar, per erroni. Ara bé, el resultat electoral, i sobretot la decisió d’Esquerra Republicana, que pesarà com una llosa sobre el seu futur, és evident que faran que hi haja canvis substancials en moltes coses. Intentaré d’explicar-los tot fent una volta per l’exterior, concretament al Quebec.

***

Molts països tenen personatges intel·lectuals que els marquen i llibres que els defineixen per sempre. The Discovery of India, de Nehru, literalment, es va inventar una nació i la va afaiçonar, just quan aquesta naixia després de la independència i la divisió del vell imperi colonial. Nehru va explicar als indis allò que eren, L’aparició l’any 2013 del llibre de Jason Y. Ng No City for Slow Men va fer cristal·litzar el moviment democràtic i independentista a Hong Kong i el va dotar de coherència doctrinal. Tõde ja õigus, d’Anton Hansen Tammsaare, va fixar el 1926 l’ànima i l’entitat d’Estònia davant els seus poderosos enemics. Facing Mt. Kenya, de Jomo Kenyatta, és a la vegada un fascinant recompte antropològic del món privatiu dels kikuyu i el manifest polític fundacional de la Kenya contemporània. Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, explica com cap altre llibre, més enllà de les fronteres del vell regne, què és la catalanitat i com es pot concebre per si mateixa, sense dependències de ningú. 

Al Quebec, aquest paper d’apuntalar la nació li va correspondre a Maurice Séguin. Aquest gran historiador, mort el 1984 i per desgràcia poc conegut entre nosaltres, va sacsejar profundament la consciència col·lectiva dels quebequesos amb tres històriques emissions radiofòniques en què va vertebrar un discurs sobre el seu poble que ha canviat del tot la manera de concebre el Quebec, el Canadà i les seues relacions.

Séguin va fer aquestes emissions l’any 1962. El Quebec vivia en aquella dècada la que es va conèixer com “la revolució tranquil·la”. Era la primera vegada, aparentment, que l’independentisme quebequès treia el cap i qüestionava el poder anglès. Molta gent deia –i aquest és l’ensenyament fonamental de Séguin que hauria d’interessar avui als catalans– que aquella revolta sobiranista era una cosa fugissera, com a molt d’una generació. Tot explicant que “el separatisme actual és la conseqüència natural d’una ideologia que es troba en les mateixes arrels de la nostra història nacional“, Séguin va transformar la mirada que els quebequesos tenien d’ells mateixos i dels fets que vivien i va situar el primer moment àlgid de la reivindicació independentista en un curs molt més llarg de conscienciació nacional que no podia tenir una altra eixida lògica que l’independentisme. “El nostre mestre és el passat“, afirmava i repetia una vegada i una altra, tot anunciant que el futur no podia ser sinó una conseqüència de tot allò que s’havia construït abans i recordant que “la història l’escrivim cada dia, davant els nostres ulls”. 

***

El procés, fins ara, ha tingut algunes mancances notables i avui, amb el gest d’Esquerra Republicana, podem entendre que no haver treballat a fons la història del moviment mateix n’és una. Ens hauríem estalviat unes quantes ensarronades només aclarint de debò què pintava aquesta ERC concreta en la història d’ERC i desmuntant els mites fèrtils que Oriol Junqueras es va inventar per a justificar les seues maniobres. 

Per exemple, la mentida dels famosos vuitanta anys sense corrupció. El meu col·lega en la redacció de VilaWeb Alexandre Solano ha documentat en el seu llibre La Barcelona que mai va ser que ja en el primer Ajuntament de Barcelona dominat per ERC, l’any 1931, en el primer!, van haver d’expulsar cinc regidors d’aquest partit per afers escandalosos de corrupció.

De manera semblant, si algú es pensa avui que s’ha acabat el procés d’independència i que s’ha acabat l’independentisme, un pensament tan absurd només es pot explicar –a banda de pel voluntarisme nacionalista espanyol– per una concepció de què ha passat en aquest país entre el 2009 i el 2024 deslligada voluntaristament i del tot de la història col·lectiva dels catalans. Falsa, per tant.

Dit a la manera de Maurice Séguin, “l’independentisme és la conseqüència natural d’una ideologia que es troba en les mateixes arrels de la nostra història nacional” i no comença el 2009, ni el 1976, ni el 1931, sinó molt abans. A l’independentisme no arriba la majoria social d’aquest país des del no-res –com la “revolució tranquil·la” quebequesa no naixia en el buit. L’independentisme simplement és la constatació per part de l’espai central del catalanisme, de les classes mitjanes i populars, que no hi ha cap possibilitat, ni una, de fer res dins Espanya, ni tan sols de tenir cap mena de finançament adequat. I que continuar vinculats a Espanya només porta a la decadència, no pas de la nació com a tal, sinó també de tota la societat, amb independència del projecte nacional que tinga.

Per això el gran salt en el procés d’independència de Catalunya es fa quan els antics votants de CiU i del PSC, dipositaris dels corrents centrals, de masses, del catalanisme antifranquista i l’autonomisme, fan el pas endavant i agafen la senyera amb l’estel. 

***

Desfer aquesta constatació, convèncer tota aquesta gent que una altra Espanya és possible, és simplement impossible. Encara menys quan la resposta espanyola, del PP i del PSOE, ha estat la violència i la repressió. És possible, això sí, que Esquerra Republicana esdevinga un partit marginal. No és descartable que acabe, com Euskadiko Ezkerra, dissolent-se dins el Partit dels Socialistes –divendres, quan explicava el resultat de la consulta, Marta Rovira va arribar a dir que a Esquerra “som socialistes”… En qualsevol cas, el que és segur, en espera de la batussa fraternal que començarà aviat, és que no hi ha cap horitzó positiu per a ells. No tornarà a tenir un president de la Generalitat en molt de temps –si és que mai en tornen a tenir cap. No tornaran a guanyar eleccions a Catalunya en molt de temps –si és que en guanyen cap.

Però es pot equiparar aquest destí que espera als republicans a la fi del procés? Ca!

El que no passarà ja a partir d’ara és que certifiquem cada pocs anys la majoria independentista sumant els vots de Junts, Esquerra i la CUP. I, per tant, és possible que triguem uns quants anys a recuperar el parlament i la majoria indiscutible –que, tot i això, ens discutien rabiosament– parlamentària. L’ANC, en una de les frases més punyents d’aquestes hores, ha afirmat que “aquesta deriva d’ERC afebleix greument el moviment independentista perquè debilita el seu flanc esquerre compromès amb els interessos i sentiments de les classes populars. Però de manera inevitable aquest buit serà cobert per altres formacions polítiques”. No ho sé si això passarà. No sé si els militants que divendres van donar una lliçó de dignitat a la direcció sabran reconduir el rumb i recuperar la credibilitat d’unes sigles que avui la tenen per terra. Encara menys sé si Junts, la CUP, Alhora o Poble Lliure sabrien aprofitar el buit que deixa Esquerra. Ignore si, com fan córrer alguns, és cert que es prepara el llançament d’un gran partit socialdemòcrata independentista. No tinc ni idea de com passarà què haja de passar. Ni m’interessa especialment. Perquè sé que l’espai ideològic que fins divendres representava Esquerra és aquí i continuarà sent-hi i té una clientela –si se’n pot dir així sense ferir la sensibilitat de ningú. Una clientela que no vol viure subordinada a ningú, no a Junts, però tampoc al PSOE. I, en qualsevol cas, mai a Espanya.

L’adeu d’Esquerra, vist des d’aquest punt de vista, serà només un episodi circumstancial i remuntable. I torne a l’exemple quebequès, per anar tancant l’explicació.

***

Algun lector podria dir que, precisament, l’exemple quebequès no és l’ideal que hauria de fer servir, perquè després de quedar l’any 1995 a centèsimes de guanyar un referèndum d’independència, el moviment sobiranista de la nació francesa d’Amèrica no ha tornat a posar contra les cordes el govern del Canadà. 

No és ben bé cert això, el moviment independentista quebequès és molt fort, però és veritat que el 1995 va ser el seu moment culminant, una mica a l’estil del Primer d’Octubre català. I que han passat ja molts anys. Quina és la diferència, però? Que el Canadà ha canviat com un mitjó, precisament allò que Espanya no farà mai. I en qualsevol batalla el comportament de l’enemic, especialment els seus errors, significa la meitat de les possibilitats de victòria.

Ho explicaré amb una anècdota que crec que és molt definitòria. El novembre del 2015 Justin Trudeau va guanyar les eleccions i es va convertir en primer ministre del Canadà. Vaig veure’n el discurs d’acceptació del càrrec i em va sorprendre molt que Trudeau, en el discurs més important de la seua vida, televisat en directe a tot el Canadà, fes servir de manera tan preferencial la llengua francesa, la llengua minoritzada i materna d’ell. (El podeu veure ací.)

I em va sorprendre, sobretot, perquè quaranta-set anys abans un altre polític quebequès havia arribat a ser el primer ministre del Canadà, el seu pare, Pierre. I quaranta-set anys abans Pierre Trudeau va fer el discurs d’acceptació en anglès –només amb un parell de petites frases en francès per a saludar. (No hi ha el vídeo, però hi ha les cròniques i ací teniu, com a exemple de com funcionava això, el vídeo d’acceptació de la seua candidatura, tot ell en anglès.)

Què vull dir amb aquesta anècdota paternofilial? Que l’independentisme quebequès continua viu i fort, però el canvi substancial ha tingut lloc al Canadà. Allò que era inacceptable fa cinquanta anys per al pare –un primer ministre, per més unionista que fos, parlant en francès al país sencer–, avui és un fet normal i normalitzat per al fill.

***

I ací és, al final, on hi ha la clau de tot. Pot algú creure’s que algun dia Espanya farà un procés semblant i canviarà per a bé, cap a una societat que accepte completament la diversitat catalana, l’escolte i la integre de manera positiva? No. Això no passarà. Com no ha passat mai, malgrat les vicissituds viscudes, des que el nacionalisme català va veure la llum.

Són ells, en definitiva, que ens plantegen el debat a vida o mort. O deixar de ser catalans i passar a ser espanyols com ells creuen que és o continuar sent catalans. I si ha de ser a vida o mort, aleshores més de cent anys de catalanisme ens recorden que ni en els moments infinitament més durs per a nosaltres i molt més favorables per a ells, els espanyols no han pogut mai aconseguir l’anhelat Finis Cataloniae. I que la consciència nacional catalana ha anat consolidant-se i madurant –tot eliminant opcions que s’han demostrat inútils– fins a confluir i desembocar amb una potència mai vista abans en l’actual independentisme. En molt bona part, és cert, gràcies a la seua intransigència.

Fa riure, per això, que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés d’independència no s’ha acabat. De cap manera.