06.08.2022 - 21:40
Actualment, vivim una crisi sense precedents. Preus de l’energia pels núvols, alta inflació, tensions geopolítiques i problemes en la cadena de subministrament. A més, la situació derivada de la invasió russa d’Ucraïna ens obliga a disminuir el consum energètic. Fins ara, s’han proposat diverses mesures per a modificar el nostre comportament diari, com ara pujar la temperatura del termòstat a l’estiu o que els comerços tanquin les portes d’entrada. Tanmateix, molts analistes i professionals critiquen que això té una efectivitat molt limitada i afecta la salut dels treballadors. Hi ha una altra opció: invertir econòmicament per baixar el rebut elèctric a la meitat o, fins i tot, no haver de tornar a pagar mai més per l’electricitat. Tot seguit, us expliquem les opcions disponibles i els riscs respectius, i detallem dues de les novetats que podrien modificar el mercat elèctric: les bateries virtuals i l’autoproducció remota.
Opció 1: instal·lar plaques solars en una casa unifamiliar o en una empresa
Als Països Catalans, hi ha un veritable boom d’aquesta opció. A Catalunya hi ha una allau de peticions, i al juny la Generalitat va haver de doblar el pressupost de les subvencions, que va passar de 115 milions a 230. Però fins i tot amb aquesta ampliació, les peticions (20.000 de particulars i 10.000 d’empreses i administracions) han triplicat els càlculs fets inicialment i superen en 40 milions el nou pressupost. De moment, la Generalitat ha demanat al govern espanyol, que és qui transfereix els diners dels fons Next Generation, que torni a augmentar-ne la dotació. Sigui com sigui, avui dia, fins i tot sense subvencions, aquesta opció és la primera que hauríem de considerar per abaixar el rebut energètic. És la que requereix més inversió econòmica, però té el retorn més ràpid: entre dos anys i cinc, de mitjana. El cost d’instal·lar plaques solars en una casa particular es mou normalment entre els 1.600 euros i els 1.900 per cada 1.000W (1kW) de plaques que instal·lem. Generalment, les instal·lacions que es fan al nostre país en habitatges van de 2,5kW (uns 4.500 euros) a uns 6kW (poc més de 10.000 euros). Amb instal·lacions petites és típic obtenir estalvis al rebut de la llum fins al 50%. Amb les més grans, l’estalvi acostuma a ser superior al 80%. Això pot representar 1.500-2.500 euros anuals, uns 40.000-65.000 euros estalviats en els 25-30 anys de vida útil de les plaques solars. Generalment, el pressupost de la instal·lació inclou una estimació dels estalvis per al nostre cas particular.
Hi ha un seguit de consideracions tècniques que cal tenir en compte. La primera és que la potència de l’inversor (el cervell que gestiona la instal·lació) és el que limita la potència de tot plegat. Si tenim un inversor de 5kW de potència, no serveix de res tenir 10kW en plaques solars. És per això que, en general, s’intenta d’igualar la potència de l’inversor i les plaques. Malgrat això, atès que les plaques són un element barat, actualment es recomana de posar un 15% més de potència de plaques. Aquestes perden rendiment a mesura que passa el temps, un 0,5% anual de mitjana. Sobredimensionant les plaques, ens assegurem que obtindrem la màxima potència que ens proporciona l’inversor durant tota la vida útil de la instal·lació. També cal tenir en compte que la potència nominal de les plaques només es dóna quan el sol és perpendicular a la placa, típicament al migdia, especialment a la primavera i l’estiu. Al matí i al vespre, i a l’hivern, les plaques rendeixen a menys potència, sense arribar al límit de l’inversor. Sobredimensionant les plaques, al migdia no podrem aprofitar tota la producció, però la resta del dia aconseguirem més electricitat en relació amb una instal·lació amb potències igualades.
Hi ha un altre aspecte tècnic que sorprèn molts usuaris: si hi ha una apagada general, les plaques deixen de funcionar. Per evitar-ho, hem de comprar un altre aparell que ens proporcioni electricitat fora de la xarxa (off-grid). D’aquesta manera, en cas d’apagada general, la nostra llar s’aïlla de la xarxa i no hi injecta electricitat, per evitar de posar en perill els treballadors que hi hagi resolent la incidència. Sol trigar uns 2-4 segons a activar-se, temps durant el qual estarem a les fosques, cosa que pot afectar elements com els ordinadors. Si volem evitar això, hi ha aparells més sofisticats (com el conegut Victrum) que baixen aquest tall a mil·lisegons, de manera que cap electrodomèstic no se’n veurà afectat: no notarem cap apagada. La màxima cobertura l’obtindrem amb bateries, que ens proporcionaran electricitat durant la nit, però són una inversió significativa. Malgrat que hi hagi ajuts per a l’adquisició de bateries, comprar-ne acostuma a doblar el pressupost de tota la instal·lació.
D’altra banda, alguns usuaris es troben amb una dificultat no prevista. En cas de voler ampliar la instal·lació amb més plaques, la normativa requereix tornar a fer un projecte constructiu i demanar permisos com si fos nova, la qual cosa encareix considerablement l’ampliació. Això fa que algunes persones interessades a afegir un parell de plaques més es facin enrere. Membres del sector comencen a demanar que això es corregeixi. Des d’un punt de vista pràctic, haurem de considerar si invertim en una bateria o si és millor dedicar inicialment aquests diners a posar més plaques solars i evitar els sobrecosts d’una futura ampliació. Fem el que fem, aquesta opció és la que implica menys risc inversor. De fet, molts analistes indiquen que la inversió en plaques solars per autoproducció té un rendiment econòmic superior al que s’obté típicament invertint en borsa o en un dipòsit bancari.
Opció 2: instal·lacions solars comunitàries
El cas anterior només afecta el 20% dels habitatges del país. La resta, el 80%, són en edificis. En principi, encara que no visquem en una casa unifamiliar, també podem instal·lar plaques. Tot el que hem dit fins ara serveix en el cas de les comunitats de veïns, però la normativa encara no s’aplica i, ara per ara, aquesta opció no és viable, tret de casos puntuals, com us vam explicar recentment. Tot i això, el sector espera que els mesos vinents se solucioni la qüestió, de manera que no l’hem de descartar. En aquest cas, les plaques es posarien al sostre de l’edifici, i la producció es repartiria proporcionalment entre els veïns. El cost econòmic de la instal·lació és similar a l’anterior, però com que es reparteix entre tots els membres de la comunitat, segurament ens tocarà invertir-hi menys diners, si bé dependrà de cada cas particular. Els beneficis també seran menors, atès que la producció s’haurà de dividir entre més gent: com més alt sigui un edifici, menys veïns hi haurà sota la teulada, i tocaran menys plaques per habitatge. L’estalvi, segons el sector, se sol situar entre un 15% i un 50% del rebut mensual.
Cal tenir en compte que la normativa actual permet d’instal·lar plaques dins els 500 metres del voltant. Això vol dir que no tan sols podem fer servir la nostra teulada, sinó també la d’altres edificacions, si hi arribem a un acord, o fins i tot algun terreny. Per exemple, edificis municipals, centres esportius, naus industrials o terrenys de cultiu adjacents sense ús. En aquest cas, l’estalvi seria superior. El sector reclama que aquesta distància s’ampliï a 2km per facilitar-ho encara més. Això permetria, fins i tot, fer microxarxes o que moltes poblacions petites fessin un parc solar comunitari adjacent al nucli, en forma de cooperativa o d’empresa municipal, que cobrís totes les necessitats de la població; cosa especialment útil per a lluitar contra la pobresa energètica.
Opció 3: bateries virtuals
És una novetat del mercat elèctric, que ara per ara ofereixen molt poques comercialitzadores. És una opció compatible amb les dues anteriors, fins i tot si tenim una bateria física, que pot fer que deixem de pagar per l’electricitat. Segons la normativa, rebem compensació econòmica per l’excedent de producció no consumida de les plaques solars. Tanmateix, només es pot aplicar sobre el terme d’electricitat i no podem rebre diners en cap cas, només deixar el balanç a zero d’aquest concepte. Haurem de continuar pagant pel terme de potència i els imposts, encara que tinguem un excedent molt superior al cost de la factura. En termes pràctics, un usuari que compensi tot el terme d’electricitat es pot trobar que hagi de continuar pagant uns 15 euros mensuals, en funció de la potència contractada. És una rebaixa molt considerable, però algunes empreses han trobat la manera de compensar també això, deixant la factura a zero. A condició que tinguem prou excedent. Un avantatge molt important és que podem aplicar els excedents a qualsevol altre contracte d’electricitat al nostre nom. Per exemple, si tenim plaques solars en una segona residència unifamiliar, podem descomptar diners al rebut del pis a ciutat. També, podem posar el contracte de familiars (com ara fills o pares) al nostre nom, i d’aquesta manera compartir els excedents amb ells.
La bateria virtual no requereix cap inversió i ens en podem donar de baixa sense més. Si la nostra companyia no té aquesta opció, li ho podem demanar. Si som en una cooperativa, també podem proposar-ho a la pròxima assemblea. I si no, canviar-nos directament a una comercialitzadora que l’ofereixi. Tot plegat, pot induir-nos a invertir en més plaques solars, per tal d’augmentar prou l’excedent de la primavera i l’estiu per a compensar completament el dèficit de producció de l’hivern, amb menys hores de sol. D’aquesta manera, deixaríem la factura a zero tot l’any. Tanmateix, això no és exempt de riscs. El principal és que la normativa canviï per impedir-ho, tenint en compte que contradiu la filosofia inicial de compensar únicament el terme d’electricitat. De fet, algunes empreses no l’apliquen a Navarra, pendents del desenvolupament normatiu foral. També caldrà veure si a llarg termini és sostenible que tothom tingui una bateria virtual i ampliï plaques: es produiria tant d’excedent a l’estiu que baixaria molt de preu o, fins i tot, ningú en compraria, de manera que no obtindríem prou benefici econòmic per a compensar-ho a l’hivern. Això introdueix un grau d’incertesa important a vint-i-cinc anys vista que haurem de tenir en compte si la inversió per a ampliar les plaques solars amb aquest objectiu és significativa.
Opció 4: autoproducció remota
Si no podem posar-nos plaques solars, fins ara només teníem opcions com el de Generation kWh de Som Energia. Participem en la construcció d’un parc solar, eòlic o minihidràulic comprant accions segons el nostre consum d’electricitat per a finançar-los. A canvi, durant vint-i-cinc anys ens retornaran la inversió a interès zero –perdrem la devaluació causada per la inflació. I qüestió més rellevant, proporcionalment a les accions comprades ens correspon una part de l’electricitat produïda a preu de cost, que actualment representa una rebaixa del 50% sobre la tarifa normal –els peatges de transport de la xarxa s’han de pagar igualment. La inversió típica es pot situar en els 1.000-2.000 euros. Malgrat que ara mateix Som Energia no té cap projecte obert per a invertir-hi, és una opció de futur molt interessant.
Hi ha altres companyies que han donat una volta més a aquest concepte i comencen a proporcionar autoproducció remota. És incompatible amb les opcions anteriors i, en aquest cas, comprem plaques d’un parc solar i ens beneficiem de la producció com si fossin a la nostra teulada. També ens beneficiem de la comercialització dels excedents, a diferència de la inversió tradicional en parcs solars. Com en l’exemple anterior, la inversió inicial es descomptarà mensualment del rebut durant 25-30 anys, a interès zero. Un avantatge és que si canviem de pis, ens continuarem beneficiant de les plaques. Només n’haurem de migrar el contracte. La inversió dependrà del nombre de plaques que comprem (uns 400 euros per una placa de 450W), però se situarà al voltant de 1.500-3.000 euros, amb un estalvi durant trenta anys entre 6.000 euros i 10.000 segons les comercialitzadores, tot i que dependrà de cada cas. La rendibilitat de la inversió es pot situar entre els cinc anys i els vuit, segons la rebaixa del rebut que obtinguem, al voltant del 50%.
Tanmateix, hi ha una sèrie d’inconvenients que cal avaluar, i que fa que la inversió sigui menys atractiva. Per cada kWh consumit, haurem de pagar una comissió de manteniment de les plaques i una altra de comercial. A més, com que les plaques no són dins de casa o del nostre edifici, també haurem de pagar els peatges de transport de la xarxa general, que és per on ens arriba l’electricitat. Tot plegat ens obliga a fer un càlcul detallat per a avaluar la rendibilitat de la inversió. De totes les opcions exposades, és la inversió que ofereix més riscs. Primer, hi ha el compromís de trenta anys amb una comercialitzadora que podria entrar en fallida, i, per tant, se’n podria perdre la inversió. Algunes ofereixen un període de prova, durant el qual ens podem donar de baixa i recuperar la inversió si veiem que no obtenim el rendiment promès o desitjat. Malgrat això, un cop finalitzat el període de prova, podríem recuperar una part de la inversió transferint el contracte a una altra persona amb la qual hàgim arribat a un acord econòmic. Un altre risc és que la comercialitzadora ens apugi les comissions de manteniment i marge comercial, cosa que faria que el rendiment econòmic de la nostra inversió baixés. I també ens afectaran els costs regulats, com els peatges d’accés de la xarxa general que hem de pagar per rebre l’electricitat de les nostres plaques remotes.
Sigui com sigui, l’autoproducció remota representa una innovació molt interessant en la comercialització d’energia. Com en la resta d’opcions que hem vist, els ciutadans comencen a apropiar-se de la producció energètica, obtenen un benefici econòmic significatiu, i eviten els abusos de grans empreses o l’encariment i volatilitat dels preus de l’energia. Caldrà veure si totes aquestes opcions prosperen. El paper del regulador públic esdevindrà encara més important. Sense oblidar que les opcions que hem vist poden requerir una inversió econòmica inicial que pot ser considerable i que algunes famílies no es poden permetre, cosa que augmenta la desigualtat social.
