La inventora dels sostenidors

Quan tenia dinou anys, la Mary, filla d’una adinerada família colonial americana, havia d’anar al seu ball de debutant. Vivia una vida regalada, aprenia a muntar a cavall, feia classes de ball, creixia “en un món on només existien les bones olors”. Aquell vespre estrenava vestit i quan se’l va posar es va adonar que la cotilla li sobresortia per l’escot. “Porta’m un parell de mocadors de seda, un cordó, una cinta rosa, agulla i fil”, va demanar a la seva criada, i aquests cinc ingredients van ser la base del que serien els sostenidors moderns, la backless brassière (‘cotilla sense esquena’) que s’acabaria dient simplement bra. Era el 1911 a Nova York.

Mary Phelps Jacob, nascuda el 1892, va anar al ball. I va ballar. Els seus moviments eren diferents, més lliures. Les amigues se li van acostar: “Escolta, com és que tens aquesta llibertat de moviments, no t’ofega la cotilla?” I la Mary va respondre: “No en duc.” És fàcil imaginar l’escena. Totes juntes xiuxiuejant, ella ensenyant-los l’inici de l’escot. Cal dir que no eren ben bé uns sostenidors, perquè més que sostenir el que feien era aplanar, que de fet és el que en aquella època feien les cotilles, que de vegades tibaven tant que provocaven desmais per falta d’aire i fins i tot…, si premien massa el ventre, avortaments… O sigui que, ves per on, els sostenidors moderns podríem dir que van ser un alliberament.

És ben bé que la història dels sostenidors va lligada a la història de l’estatus social de la dona. Ja n’hi havia a l’antic Egipte (kalasiris), al segle I dC a l’Índia (kanchuka) i també en duien les dones atletes de la civilització minoica, a l’antiga Grècia. Els primers sostenidors eren una mica com els que es va inventar la Mary, unes bandes que més aviat els aplanaven, pensades perquè les dones poguessin fer esport o treballar (les esclaves van ser de les primeres de dur-ne). Després van venir les preocupacions per dur el pit alçat…

Però tornem amb la Mary al ball. En sortir d’allà, té encàrrecs d’unes quantes amigues, totes volen aquell invent. Uns dies després, un home desconegut n’hi demana un exemplar per un dòlar i és llavors quan ella veu que allò pot ser un negoci i en comença a fer i a vendre’ls. El 3 de novembre de 1914 n’obté la patent i munta la seva empresa a Boston.

Però la Mary no va ser només la inventora dels sostenidors moderns, va ser també publicista, mecenes, editora, activista pacifista i poeta. Els sostenidors els va inventar una poeta!, tinc ganes de cridar. Així que després de vendre’s la patent no es va quedar de braços plegats. De fet, la seva vida és una mina; la revista Time la va considerar “la padrina literària de la generació perduda d’escriptors expatriats a París”. Perquè la Mary, després de divorciar-se del seu primer marit, es va casar amb Harry Crosby, se’n va anar a Europa i es va canviar el nom per Caresse (‘carícia’), perquè deia que s’adeia més amb la vida bohèmia que va començar a viure als anys vint a París. Vida bohèmia… bé, no sé on he llegit que Caresse Crosby, la nostra Mary, va tenir una vida de somni.

Doncs jo no sé què somia la gent, però la vida de la Caresse diria que va tenir de tot, i que en Harry precisament va ser més aviat un senyor malson. Per començar, quan ell se’n va enamorar perdudament, la va amenaçar de suïcidar-se si ella no se n’anava amb ell. Això la devia seduir o convèncer, perquè poc després es casaven, però ell primer la va forçar, en va abusar, i un cop casats no van ser tot flors i violes, perquè les amenaces de suïcidi d’ell van continuar fins que el van trobar mort, d’un tret al cap, el 1929, en un hotel, amb una amant de vint anys (també morta d’un tret al cap).

Ara bé, abans el matrimoni Crosby va tenir temps de muntar una editorial a París, la mítica Black Sun Press, i hi van publicar els primers llibres d’autors com ara Bukowski, Hemingway, Joyce, Henry Miller o Anaïs Nin. Després de la mort d’en Harry, ella va continuar amb l’editorial, i també va fundar Women Against War. I a setanta-vuit anys va morir en un castell del segle XV que es va comprar a Roma.

Aquests apunts sobre Mary Phelps Jacob o Caresse Crosby vénen d’engegar la tele aquesta setmana i veure que preguntaven a tot un seguit de dones del carrer què farien si per un dia no hi hagués homes. Una va respondre que sortiria de nit sola, una altra deia que respiraria, una senyora deia que es posaria minifaldilla sense patir pel què diran, i una va dir “sortiria al carrer sense sostenidors” i feia un gest d’alliberament. Aquell gest, aquella resposta espontània, dita sense pensar gaire, em va fer rumiar. D’aquí ve tot. Vaig recordar la crema de sostenidors als anys seixanta com a símbol d’alliberament. Em van venir al cap les meves àvies que van anar sempre amb faixa. Vaig recordar ma mare quan tornava de la feina, arribava a casa, i després de descalçar-se, per una de les mànigues es treia els sostenidors descordats, que apareixien com una garlanda, com si fes màgia, i aquell sospir just després.

La història dels sostenidors és la nostra història. La Mary havia de ser poeta, editora, mecenes, però va haver d’anar a una festa amb un vestit que no tapava la cotilla. La imatge d’ella ballant lliurement mentre totes les seves amigues es belluguen literalment encotillades trobo que lliga amb la dels sostenidors cremats als seixanta. Sortir al carrer sense sostenidors com a sinònim de respir, d’alliberament, tots i totes els que n’hem dut sabem que és físicament perfecte, com a imatge. Decidir si te’ls poses o no, saber per què els duus, que no t’encotillin, que t’alliberin, que siguin una opció i no una obligació.

A partir de la manca de metall després de la Primera Guerra Mundial, diuen que es van deixar de fer cotilles i l’ús dels sostenidors es va estendre primer per Europa i l’Amèrica del Nord, i després per Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. Però als anys trenta arriben els sostenidors amb barnilles, que es fan més populars a la dècada dels cinquanta, i les dones tornem a dur estructures de metall en la indumentària. Quantes rentadores es deuen haver espatllat per culpa d’una barnilla que forada la roba i s’allibera dels sostenidors?

Al segle XXI les barnilles van de baixa. Diuen que, arran del fenomen del #MeToo i del confinament del 2020 (#nobrachallenge), ara és època de bralettes, sostenidors “suaus”, sense barnilles ni encoixinats, perquè el que preval és la comoditat, i de fet n’hi ha que els porten com una peça de roba exterior. Cada cop més, doncs, la tria dels sostenidors ve condicionada per la salut i el benestar i no per la mirada de l’altre, per la mirada de l’home. I això és un avenç. Aquells dos mocadors, la cinta, el cordill i el fil i l’agulla de Mary Phelps Jacob devien ser més aviat bralettes, però ha calgut més d’un segle per tornar a alliberar-nos de les estructures de metall. Semblarà, aquest, un article superficial sobre una peça de vestir, però si després de treure’ns la cotilla van venir les barnilles, qui diu que si no sabem d’on venim no tornarem a caure en el mateix error un altre cop. Hem de poder sortir al carrer, hi hagi homes o no, amb els pits subjectes o lliures, per poder ballar com la Mary a divuit anys. Qui sap, penso ara, si hauria acabat exiliant-se a París i fundant una editorial i una associació pacifista si hagués continuat portant cotilla. La inventora dels sostenidors era una dona i va ser poeta, cridem-ho.