26.02.2022 - 20:31
|
Actualització: 26.02.2022 - 21:20
Fa temps que Vladímir Putin insisteix que Ucraïna forma part de Rússia. Aquesta afirmació es palesà més que mai aquesta setmana, quan anuncià que les tropes russes feien una “operació militar especial” al país veí. Per a la resta del món, això que fa Rússia és una invasió, ras i curt.
El president rus fa anys que mira de preparar el terreny per a la seva darrera aventura exterior. “Kíev és la mare de les ciutats russes”, va escriure el març del 2014. “La Rus de Kíev és el nostre origen comú, no podem viure l’una sense l’altra.” Pocs dies després, Rússia es va annexionar la península de Crimea. Vuit anys més tard –durant els quals s’han mort més de 14.000 persones en una guerra d’insurrecció instigada per Rússia a la regió del Donbass–, Putin ha reprès aquesta antiga insistència, ara amb el ple suport de les forces armades russes.
Putin va evidenciar aquesta intenció dilluns passat, en un discurs televisat força extens, d’una hora de durada. “Per nosaltres, Ucraïna no és solament un país veí. És una part inalienable de la nostra història, cultura i espai espiritual.” Va negar repetidament el dret d’Ucraïna a la independència, i fins i tot va arribar a negar que el país existís com a entitat independent. En canvi, va abraçar la unitat de tots dos països com a fet històric.
D’aquesta manera, el president rus va revelar els fonaments d’una ideologia imperial, de cronologia i ambició que van molt més enllà de la nostàlgia post-soviètica, tot remuntant-se fins a l’edat mitjana. Però fins a quin punt els russos comparteixen aquesta ideologia?
Un dels elements cridaners del darrer discurs de Putin sobre Ucraïna, acompanyat del reconeixement de Donetsk i Lugansk com a estats independents, va ser la insistència en el fet que Ucraïna existeix com a subproducte de la història russa. “D’ençà de temps immemorials, la gent que viu al sud-oest d’allò que històricament ha estat terra russa s’han anomenat a si mateixos russos i cristians ortodoxos.”
Més tard, va insistir en aquests orígens compartits: “La Ucraïna moderna va ser creada completament per Rússia o, per a ser més precisos, pels bolxevics, la Rússia comunista.” Per ell, la construcció d’Ucraïna va començar després de la revolució del 1917, i els ucraïnesos han d’agrair el seu estat a Lenin i els seus associats. Això és una referència a la creació per part de Lenin d’una federació d’estats soviètics, l’URSS, a partir de la diversitat ètnica de l’antic imperi rus.
🇺🇦 In appreciation of the country's complexity, I wrote a few histories of #Ukraine's territorial visions; on Putin; post-empire; on liberal, national & colonial projects; why geopolitics; why #maps. On power, collaboration, belonging, lives, deaths. Not a great game. Not at all. pic.twitter.com/vos3QDgJGU
— Steven Seegel 🇺🇦 (@steven_seegel) January 23, 2022
En realitat, les aspiracions d’Ucraïna a tenir un estat són d’almenys dos segles abans de la revolució. De la Constitució de Bendery de l’Hetmanat d’Ucraïna del 1710 fins a l’establiment del 1917 de les Repúbliques Populars d’Occident i Ucraïna i les reclamacions a la Conferència de Pau de París per l’estatus, els ucraïnesos s’han reivindicat contínuament com a poble.
La formació de l’URSS va ser, en part, condicionada per la creació prèvia d’aquestes dues repúbliques independents d’Ucraïna arran de la revolució i la desintegració de l’Imperi Austrohongarès. Aquestes repúbliques sorgien directament del moviment nacional romàntic ucraïnès del segle XIX, que va revalorar l’impacte del passat cosac i va alimentar el desenvolupament d’una identitat centrada en una llengua, una cultura i una història diferents.
Quan els bolxevics, amb Lenin al capdavant, van prendre el control dels territoris ucraïnesos, la idea d’Ucraïna com a nació independent no es va poder ignorar, i va portar a l’estatus independent –sobre el paper– de la República Soviètica d’Ucraïna el 1922.
El discurs de Putin revela el desig de traçar la història russa i ucraïnesa a través de la lent de l’imperialisme. Prova d’establir una línia directa d’orígens antics compartits fins al primer i segon imperi rus: l’un, sota els tsars Romànov (1721-1917), i el segon, com a part de l’URSS.
Al llarg d’aquestes dues èpoques imperials, Ucraïna va ser reduïda a un estat tributari i les mencions a les aspiracions nacionals van ser silenciades. Aquest és precisament el missatge que el Kremlin continua difonent al segle XXI.
L’opinió pública russa
Què en pensa, l’opinió pública russa? Fa tres dècades, quan l’URSS es va enfonsar, tan sols alguns polítics i sovint ultranacionalistes van recórrer a la història imperial per imaginar el futur post-soviètic. A la dècada del 1990, el polític ultranacionalista Vladímir Jirinovski va defensar el cessament del subministrament de carbó a Ucraïna com una tàctica per a recuperar els territoris perduts de Rússia, però va ser una figura marginal de la política russa.
Així i tot, en els sondatges de Global Attitudes del 2011 i el 2012 fets pel Pew Research Center, el suport a la ideologia imperial no va ser insignificant. Quan els van demanar si era natural que Rússia tingués un imperi, solament el 31% dels enquestats russos no hi va estar d’acord. Encara no està clar si la nostàlgia de l’imperi es tradueix en ànsies de guerra per a “recuperar territori”.
És impossible de pintar totes les percepcions russes sobre els ucraïnesos amb el mateix pinzell. Històricament, els sentiments russos cap al seu veí han anat de sentiments genuïns de germanor i calidesa fins a expressions virulentes de xenofòbia, que es manifesten en episodis de neteja ètnica, com ara la fam provocada del 1932, coneguda com a Holodomor.
Sobre la qüestió de com s’ha de posicionar Rússia en la reivindicació de les províncies de l’est d’Ucraïna com a parts perdudes del “imperi rus”, l’opinió està més clarament dividida. Tan sols el 26% dels russos volia que el Donbass formés part de Rússia, mentre que el 54% està a favor de diferents formes d’independència –dins d’Ucraïna o fora. La guerra continua essent una opció impopular: tan sols un 18% dels russos dóna suport sense reserves al conflicte armat en defensa de les dues repúbliques separatistes, en un sondatge de l’abril del 2021.
El neoimperialisme post-soviètic
En última instància, l’ús del “imperi” com a ideologia revela l’anhel de Rússia –o la sensació de tenir-hi dret– d’un tercer règim imperial. L’esborrat retòric i físic de la història i la identitat d’Ucraïna faciliten la reivindicació de l’herència russa compartida. Serà important de tenir-ho en compte mentre observem el desenvolupament del conflicte a Ucraïna.
Abunden els paral·lelismes amb més pobles antigament colonitzats. Però, tal com va dir l’enviat de Kenya a l’ONU, independentment de les condicions que presidissin el traçat de les fronteres modernes, “hem de recuperar-nos de les cendres dels imperis morts d’una manera que no ens tornin a enfonsar en noves formes de dominació i opressió”.
Olivia Durand és investigadora postdoctoral de la Universitat d’Oxford. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
