Intriga i misteri a la segona guerra carlina

Seguint les petjades de La fada negra (premi Josep Pla, 2017), magnífic enjòlit històric ambientat a la Barcelona del 1843, Xavier Theros ens descobreix ara a Tothom ha de morir (la Campana) l’ambient barceloní i rural de la segona guerra carlina, l’anomenada dels matiners (1846-1849). Novament, l’autor ens fa aparèixer davant els ulls una Barcelona i una Catalunya, les del segle XIX, que, si bé són conegudes pels historiadors i estudiosos, resten molt difoses i confoses en la imaginació i la memòria popular.

Malgrat abordar l’època, els personatges i els escenaris amb la ficció, l’autor ens pinta un fresc molt realista i històricament rigorós de l’època en què ens endinsa i de l’esperit salvatge i indòmit que encara imperava entre les classes populars. Dins el marc dels grans esdeveniments, és molt important de saber i imaginar la petita història de la gent i dels carrers, les festes, les tavernes i els bordells, encarnada en personatges dignes de Charles Dickens o de Victor Hugo, emmarcada en un context general complex, a Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol.

Darrere qualsevol obra de Xavier Theros, sigui de ficció o de no-ficció, hi ha una feina important de documentació i estudi a fons de tots els detalls, fins i tot alguns que podien semblar anecdòtics, però acaben essent molt reveladors per imaginar o recrear el retrat d’un temps i d’un país. Com a autor té les virtuts dels diferents camps de la cultura en què ha treballat. Té el rigor de l’historiador, l’olfacte i la curiositat del periodista, la profunditat de camp de l’antropòleg i la sensibilitat transgressora del poeta.

La nova aventura del capità Llàtzer Llampades

L’any 1848 a París i Palerm hi havia hagut revolució i barricades, a l’estat espanyol la “repressió preventiva” del tirànic general Narváez i la creació de la Guàrdia Civil. I a Catalunya començava el tercer any de combats contra els carlins. Es parlava molt dels trabucaires, una barreja de malfactors i guerrillers que s’havien acostumat a viure amagats a les muntanyes i a recaptar diners a punta de pistola.

Enmig d’aquest misteriós i perillós escenari, el capità Llàtzer Llampades, que ja va protagonitzar La fada negra, és alliberat de les cel·les de càstig del terrat de la presó d’Amàlia del Raval, on s’hi ha passat cinc anys a l’ombra, per tornar a l’acció. Aquesta vegada, s’integra en un escamot militar especial i secret. Com en la novel·la guanyadora del premi Josep Pla, les peripècies de Llampades, tot un caràcter dur i rebel del seu temps, ens descobriran i dibuixaran un immens fresc de personatges, llocs, costums i maneres de pensar, actuar i viure, que ens serveixen de guia per a entendre i imaginar més bé un segle tant interessant com desconegut.

La trama se centra en l’any 1848, en què hi ha una fantasmal partida guerrillera que fa estralls al Ripollès. Comet crims i assalts a masies d’una crueltat extrema i té molt atemorida la població. Són incontrolats, van pel seu compte, no s’integren en cap dels dos bàndols de la guerra dels matiners. Per lluitar-hi i aniquilar-los, les autoritats decideixen de crear una unitat de presidiaris disposats a tot. Els alliberen de la presó d’Amàlia i, en canvi de prometre’ls una amnistia, els vesteixen, instrueixen i armen per anar a combatre a les muntanyes del Ripollès, un món ignot per a ells.

Retrat social i cultural d’uns temps

La novel·la s’obre amb un mapa detallat de la comarca. Una bona idea per a situar-nos en l’espai. M’agraden els mapes. La narració que segueix ens anirà omplint aquest mapa de vida i de mort. El relat és molt bo, tant en la trama històrica i d’enjòlit o novel·la negra, com en el retrat realista d’una Barcelona i una Catalunya rural que, en gran part, la majoria no hem imaginat mai. És un país complex i salvatge que encara no ha entrat en la modernitat, però ja comença tímidament la industrialització. De fet, són una Barcelona i una Catalunya que viuen entre dos mons que s’encavalquen i que un dia donaran pas a la modernitat.

Al Raval de Barcelona ja gairebé no hi ha horts, han estat substituïts per petites fàbriques i tallers. L’olor de fems ha donat pas a la dels productes químics. La ciutat ha canviat d’olor. Hi ha molta misèria agreujada per les conseqüències de la primera guerra carlina (1833- 1840). Moltes vídues i orfes, morts i esgarrats. Un ambient dickensià fosc, humit, putrefacte i d’explotació dels cossos, en la feina, la prostitució o la delinqüència.

Un dels espectacles populars era veure gossos matant rates en un tancat de fira. Tal com es feia a Nova York i a Londres. I els escura-xemeneies capturaven nens orfes del carrer per despenjar-los amb una corda i una rascleta dins les xemeneies. Era costum no alimentar-los gaire perquè passessin bé pel tub de les més primes. L’autor, detallista amb tot, ens parla de la melangia com un estat d’ànim d’aquells anys.

Però, al mateix temps, i a banda dels militars, els buròcrates i els funcionaris, hi ha una classe social incipient que comença a millorar i que en el futur tindrà molta importància. Les senyores esperen l’arribada de les teles de Manila o els gelats italians i els senyors estan atents a les novetats culinàries i de vestir de París. Al Liceu i als teatres de la Rambla es representen òperes de Verdi o concerts de Franz Liszt, mentre a les fires i festes majors triomfen els espectacles de fantasmagoria, els menja-focs i saltimbanquis, l’exhibició d’animals, monstres i nans del Pirineu.

Hi ha la màgia i la superstició, però, alhora, el 1848, gràcies a un ric visionari, es construeix el ferrocarril Barcelona-Mataró, la primera línia fèrria de la península ibèrica. Una obra d’enginyeria molt avançada que suscitarà gran interès popular, fins i tot com a atracció-espectacle. En la novel·la, detalls com ara el del ferrocarril van afegint pinzellades significatives a l’efervescència social, tècnica i cultural de l’època. Malgrat el rerefons incert i perillós de la segona guerra carlina, en què entrarem de ple, quan la peculiar unitat d’en Llampades es desplaça per combatre a les muntanyes. Sempre som a cavall entre dos mons. Són uns anys frontissa.

Seqüències de la Barcelona del carrer

En la descripció de Barcelona i la seva vida quotidiana popular, la novel·la és molt rica i interessant. No debades Xavier Theros ha excel·lit com un dels millors cronistes de la ciutat de Barcelona a la premsa i en uns quants llibres, com ara La sisena flota a Barcelona (2010), premi de periodisme Josep Maria Huertas Claveria, Barcelona a cau d’orella (2013), Diumenges a Barcelona (2018) i Vida i miracles de la plaça Reial (2019), del qual ja vaig escriure.

És molt notable i característic del seu estil la plasticitat que imprimeix a les descripcions, algunes de les quals podrien ser l’story board d’una pel·lícula o d’una novel·la gràfica. Per exemple, una passejada del protagonista tot sol, amb entrades i sortides freqüents de tavernes i bordells de mala mort, funciona com un llarg pla seqüència descriptiu, com en un film o en un documentari d’època. Igual que una tarda amb la seva amant a les atraccions de la Festa Major de la Barceloneta o a les botifarrades de la matança del porc de Sarrià.

Malgrat tot, la ciutat era perillosa. El bon barceloní temia de trobar-se un bandoler emboscat a cada cantonada o un segrestador disposat a ficar-lo dins un sac. No hi havia gaires notícies fiables. Tot eren rumors, a la ciutat: que els rebels ja eren pels pobles del voltant i assaltaven els camins i els masos. En aquella època era difícil d’esbrinar què era veritat i què fantasia. “Els titulars de la premsa xiulaven com les bales, la guerra era un intercanvi constant d’estats d’ànim.”

També convé de destacar el seu bon ús de la llengua. És molt important en novel·les amb rerefons històric, que els personatges parlin, reneguin, cardin, mengin i blasfemin com es feia a l’època. L’ús d’expressions populars i frases fetes, refranys o, fins i tot, acudits, ens ajuda a recompondre el retrat d’aquella societat en la nostra ment. Expressions com ara “Càgum la puta d’Holofernes!” i “Era un nen més dolent que la llana de gos” ens donen el to. A la novel·la, hi ha els vestits i els barrets, les armes, els enterraments, els casaments i els duels, però també, i em sembla molt significatiu, hi ha els sons, els sabors, les músiques i les olors.

El món de les guerres carlines

A mesura que la unitat secreta d’en Llampades i els presidiaris es va endinsant en la Catalunya profunda, descobrim el paisatge desolador de la desfeta a la Catalunya rural a conseqüència de la primera guerra carlina i els constants assalts posteriors de guerrillers i trabucaires proscrits. Els ramats de vaques han desaparegut, les pastures arriben a la cintura dels homes, els camins són deserts i sovint envaïts per la vegetació. Els sembrats, abandonats; els masos, buits o cremats; el bosc, eixut i feréstec.

De l’efervescència i misèries d’una Barcelona fosca i misteriosa, però alhora divertida, colorista, activa i vital, passen a una realitat molt més aspra. L’interior de les terres catalanes és fantasmal i trist, un territori adobat per les històries de terror, les llegendes i la superstició. Als boscs hi ha l’enemic, ombres i presències amenaçadores, senyals indesxifrables, tot un univers que fomenta la por i el crim, molt sovint emparat pel foc purificador.

En Llampades i els seus homes viuen la segona guerra carlina i ens expliquen el seu present, sense perdre de vista allò que passa a Barcelona, gràcies a les cartes de l’amant del capità. També van sabent la història de la primera guerra per les aventures i anècdotes narrades moltes nits vora el foc pels mercenaris més veterans que hi van prendre part. És la manera, potser, d’adaptar les cròniques veritables de la història en el món de la ficció. Així, la novel·la desplega un ventall geogràfic i temporal que enriqueix una visió més general i àmplia del període històric.

A més del retrat de grans figures històriques, com ara el general Prim i el general Cabrera, la brutalitat de la guerra hi és molt present, la sang, la crueltat, la tortura, les decapitacions, les violacions, les pallisses, l’assassinat, la por, el fred, la gana. Els comentaris il·lustren molt bé el temperament militar de l’època: “Vull soldats ben torrats enmig de la batalla, els homes sobris pensen en excés i acaben estimant massa les seves vides”, diu el comandant.

Nit dantesca a Santes Creus

Un dels veterans de la primera guerra, narra una escena infernal, gairebé dantesca, al monestir de Santes Creus. És com una seqüència de pel·lícula que expressa totes les baixeses i passions del conflicte. Retirant-se de l’Aragó cap a Catalunya, els legionaris van coincidir amb la infanteria, miquelets i voluntaris, i, com que els monjos havien abandonat el monestir de Santes Creus, s’hi van instal·lar per passar la nit. En poques hores el sagrat recinte era escenari de borratxeres, balls i càntics obscens, focs i fogueres. L’escena podria haver-se viscut en qualsevol altre període històric de revolta, com ara quan els incontrolats de la FAI l’any 1936 saquejaven esglésies i convents.

Un legionari italià explica: “El meu amic ens va portar fins a les tombes dels reis catalans. Allí un grup de descreguts havien profanat el sepulcre de Jaume II i la seva muller, i jugaven amb les restes. La mòmia del rei va ser passejada en macabra processó, clavada al final de les baionetes com un pas de Setmana Santa. No contents amb això, van deixar el monarca de guàrdia a la porta del monestir, amb un fusell entre les mans, per acabar cremant les seves restes en una foguera. Les despulles momificades de Blanca d’Anjou, la seva muller, van ser despullades i exhibides a la lascívia pública, entre la riota general. Encara conservava els cabells i gran part de la pell, fins que la van fer miques i van llançar-la a un pou. Els ossos de Pere el Gran van escapar d’aquestes execracions gràcies al fet que no hi va haver collons d’aixecar la pesada tapa de pòrfir roig que els cobria.”

És sabut que la història oficial, la que ens arriba a les aules i en els llibres de referència, l’escriuen els vencedors que són al poder. Després, cada generació va polint i modificant al relat oficial que sempre acaba molt marcat pel relat original. Cercar la part oculta és fonamental per saber el passat i no absoldre el present. Esbrinar allò que no s’ha volgut reconèixer, com ara les traïcions i misèries morals dels considerats grans herois, i detalls tan necessaris per entendre el passat, com ara la vida quotidiana de les classes populars, amb les misèries, l’explotació i les preocupacions, les maneres de viure l’oci, la cultura i la política. En això, tots els treballs de Xavier Theros, d’assaig, periodisme o ficció, sempre són una bona descoberta.