La intransigència de Sánchez, la gran derrotada en la seva primera investidura reeixida

La doble decisió escandalosa de la Junta Electoral espanyola (JEC) d’ordenar les inhabilitacions del president de la Generalitat, Quim Torra, i d’Oriol Junqueras com a eurodiputat han afegit tensió i nervis a la investidura de Pedro Sánchez, que a mitja tarda estava assegurada amb l’anunci del BNG i Coalició Canària de no votar-hi en contra. ERC ha convocat una executiva extraordinària al matí per a analitzar les possibles conseqüències de les decisions de la JEC, mentre que a la tarda Torra compareixerà en un ple extraordinari al Parlament de Catalunya coincidint amb la sessió d’investidura al congrés espanyol.

Tot i el parany que li ha posat la JEC, un organisme conservador i polititzat per la dreta, Sánchez pot ser investit president espanyol per primera vegada, després de dos intents fallits. Però el candidat del PSOE haurà d’esperar a la segona volta de dimarts, quan una ajustada majoria simple de 167 vots el farà president, gràcies a les abstencions d’ERC i d’EH Bildu, si res no canvia. La majoria que ho permetrà serà molt similar a la que el juny del 2018 va fer-lo president mitjançant la moció de censura contra Mariano Rajoy. La investidura tancarà un any de blocatge a la política espanyola.

El PSOE té pressa i ha fixat la primera volta el cap de setmana de vigília de Reis, malgrat que no va tenir cap problema a forçar la repetició de les eleccions espanyoles el 10 de novembre pensant que obtindria un resultat millor que el 28 d’abril. Sánchez va convocar les eleccions després d’haver trencat la via de diàleg oberta amb la Generalitat i la Declaració de Pedralbes, pressionat per la manifestació de l’extrema dreta espanyola a Madrid, i quan ERC i JxCat havien tombat el pressupost al congrés espanyol.

Durant aquest període d’interinatge, ha crescut la repressió contra l’independentisme. S’ha fet el judici al Tribunal Suprem espanyol, amb la posterior condemna a cent anys de presó, i va activar-se l’anomenada operació Judes contra nou activistes independentistes detinguts el 23-S. Les protestes contra la sentència del Suprem també van desfermar una onada de violència policíaca dels Mossos i la policia espanyola, detencions i empresonaments de manifestants. A més, les inhabilitacions de Torra i Junqueras han afegit més pressió sobre l’abstenció anunciada d’ERC.

Sánchez, obligat a cedir

Malgrat tot, l’acord d’ERC amb el PSOE ha esquerdat el mur entre l’unionisme i l’independentisme i ha tornat a posar el diàleg en primer pla. La taula de negociació entre governs, on l’independentisme vol parlar de l’autodeterminació i l’amnistia, serà una prova de foc per als socialistes i la seva voluntat real de trobar una solució al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Sánchez, després d’una campanya duríssima contra l’independentisme en què es va comprometre que el president Carles Puigdemont fos lliurat a la justícia espanyola i va prometre que tornaria a penalitzar la convocatòria de referèndums, ha hagut d’abaixar el to i cedir davant les peticions d’ERC per a aconseguir l’abstenció dels republicans.

El fet que el PP s’hagi enrocat ha obligat el PSOE a moure’s i a pactar amb ERC, però també amb el PNB i Unides Podem. Sánchez va negar-se a acceptar un govern de coalició després del 28-A i no volia Pablo Iglesias al consell de ministres, fins al punt que va arribar a dir que no dormiria tranquil amb ministres de Podem a l’executiu. Tanmateix, només dos dies després del 10-N ja signava el pacte amb Unides Podem, demostrant d’aquesta manera que no té cap problema per a canviar de parer segons el seu interès i la conveniència del moment. Iglesias ha renunciat a bona part de les seves promeses, especialment pel que fa a Catalunya, per aconseguir finalment d’encetar una etapa que pot ser la seva darrera en la política institucional abans de deixar pas al capdavant de Podem.

Però la intransigència que ha exhibit fins ara Sánchez, l’haurà de desar al calaix si vol sumar prou suports per a aprovar un pressupost –l’estat espanyol encara funciona amb els comptes de Rajoy del 2017– i revertir algunes de les lleis més polèmiques del PP, com la reforma laboral i la llei mordassa. ERC ja ha dit que el PSOE pot comptar amb el seu suport, però lligat als avenços que hi hagi a la taula de negociació entre la Moncloa i la Generalitat. Un trencament del diàleg amb Catalunya tornaria a deixar el PSOE i Unides Podem en minoria i amb escasses opcions de continuar governant gaire temps sense, com a mínim, aprovar un nou pressupost.

L’enfonsament de Ciutadans i l’auge de Vox

El 10-N també va reconfigurar l’espai de la dreta i l’extrema dreta espanyola. Albert Rivera va haver de dimitir pel fracàs estrepitós de Ciutadans, que s’ha quedat en una posició marginal amb només deu diputats. Per la seva banda, Inés Arrimadas ha provat de centrar el focus mediàtic sobre ella demanant al PSOE un pacte amb Ciutadans i el PP i implorant a darrera hora als barons socialistes i als petits partits regionalistes i nacionalistes –els quals Cs faria desaparèixer del congrés amb la reforma de la llei electoral que promou– que frenessin la investidura de Sánchez pel pacte amb ERC.

Qui més s’ha beneficiat de la repetició de les eleccions és Vox, que amb cinquanta-dos diputats s’ha convertit en la tercera força del congrés i que situa a l’agenda política i mediàtica les seves propostes extremistes. En canvi, Pablo Casado ha vist reforçat el seu lideratge, eliminant l’amenaça del sorpasso de Ciutadans, i es prepara per a una legislatura que pot ser curta, però que pot convertir-lo en la gran alternativa a un Sánchez desgastat.

La guerra de la premsa espanyola contra Sánchez

Sánchez no ha tingut mai el favor de la premsa espanyola més conservadora i reaccionària. La seva negativa persistent a facilitar la investidura de Rajoy amb una abstenció el 2016 va provocar un cop dins el PSOE per a descavalcar-lo del lideratge del partit, en una operació que va comptar amb la complicitat dels grans diaris de Madrid. Després, durant les primàries, la mateixa premsa va donar suport a la seva gran rival, Susana Díaz.

Tot i la pressió mediàtica, Sánchez va tornar amb un aval majoritari de la militància. La sentència del cas Gürtel el maig del 2018 gairebé va obligar-lo a presentar una moció de censura contra Rajoy que ni el PSOE mateix es creia que pogués tirar endavant, però la majoria de la cambra va donar-li suport. El fet que ERC i JxCat votessin contra Rajoy i li aplanessin el camí va fer enfurismar la premsa espanyola, que va batejar el nou executiu socialista com a ‘govern Frankenstein’. D’ençà d’aleshores, la guerra mediàtica no ha cessat i va incrementar la virulència quan Sánchez va reprendre el diàleg amb la Generalitat, amb acusacions constants de traïdoria a Espanya.

Durant l’últim any, han continuat provant de fer caure Sánchez i el govern del PSOE, però totes les campanyes han estat debades. No obstant això, res no fa pensar que Sánchez tindrà una legislatura tranquil·la, sobretot després d’haver vist com reaccionava la premsa de Madrid a l’acord del PSOE amb ERC. La dreta política i mediàtica continuarà funcionant com un ariet per a fer-lo caure abans de quatre anys, posar bastons a les rodes a la negociació amb l’independentisme i substituir-lo després de les pròximes eleccions per un govern ultraconservador del PP, Vox i Ciutadans.