Interpretar el present, escriure el futur

Diuen que el poble català fa de la necessitat virtut. No sé si hem d’entendre això com una frase feta del nostre extens refranyer o si respon a una veritat empírica. En tot cas, el que ningú no pot negar és que el procés d’alliberament que està vivint aquest país ja ha provocat que la gent torni a parlar i a debatre sobre la nostra capacitat per gestionar allò públic des dels diferents imaginaris existents per poder fer efectiva i plausible una realitat. En definitiva, que es torni a parlar de política.

Només el temps i la història ens permetran agafar la distància suficient per poder emetre un veredicte sobre l’acord que hem subscrit forces polítiques tan distants ideològicament com ho són Junts Pel Sí i la CUP.  En tres mesos han aflorat entre les parts diferències més que notables per acordar un full de ruta cap a la República Catalana. I no només en això. Hi ha hagut una discussió acarnissada per determinar quines han de ser les polítiques més efectives que ens permetin fer front a l’emergència social, sobretot vist l’estat real de les finances catalanes. I malgrat tot, malgrat les més que evidents diferències, l’acord ha estat possible ja que des d’ambdues bandes ha primat per damunt de tot la necessitat de posar en valor la majoria obtinguda a les eleccions del passat 27 de Setembre.
 
La gent que integrem la CUP al llarg d’aquests mesos hem hagut de patir una enorme pressió. Una pressió del tot injusta. Se’ns ha insultat, les nostres diputades en poden donar bona prova d’això, se’ns ha ridiculitzat, se’ns ha mostrat com immadurs, i s’ha construït un relat on s’ha volgut fer creure i veure que els nostres processos de presa de decisions no són efectius per fer front als reptes que planteja l’acció de govern. Se’ns ha caricaturitzat per ser ferms defensors de l’assemblearisme, del debat, del contrast d’opinions i de l’articulació de consensos que requereixen temps i espais deliberatius. Ep, i se’ns ha exigit que demanem perdo. Perdó per ser com som! Volen que demanem perdó per no tenir una direcció política elitista, allunyada de la realitat, tancada en una bombolla, com passa amb la majoria dels partits polítics! Volen que demanem perdó per ser transparents i reconèixer febleses, i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la resta de la gent! No ho farem.
 
Tot i això hi ha quelcom que sí hem de reconèixer: el camí per assolir l’acord que ha permès que la pilota comenci a rodar ha estat llarg, dur i dolorós. Certament sempre podem fer les coses millor – ai d’aquella gent que pensi que l’autocrítica no és imprescindible en els processos d’aprenentatge – però no és just que se’ns demani a nosaltres, justament a aquelles i aquells que creiem que només amb la recuperació de les nostres sobiranies es pot fer política. No és just que alguns vulguin que fem un acte per expiar unes culpes que no ens són pròpies. No és just que aquest exercici no se’l demani a aquells que donen cobertura als jocs d’interessos o als foscos consells d’administració d’empreses i bancs on es decideix el futur de milers i milers de persones. D’autocrítica sí, sempre, en el lloc i la forma adequada, però mai ens avergonyirem de fer política amb l’objectiu de transformar la realitat per fer d’aquesta societat una societat més justa i lliure.    
 
Tres mesos que han semblat tres anys. Al llarg de tot el temps que van tenir lloc les negociacions també s’ha posat en dubte el compromís de la gent que integrem la CUP amb l’alliberament nacional del nostre poble. Curiosament ho feien aquells que acceptaven de forma acrítica el relat que el procés cap a la independència només podia avançar en base al lideratge d’una sola persona. I ara que aquesta persona ja no exerceix aquest lideratge, ha esdevingut allò que alguns preveien? No. Ans el contrari. Per tant, fora bo que aprenguem la lliçó i no oblidem pel futur que el procés cap a la independència no depèn única i exclusivament d’una sola persona, sinó que depèn de totes aquelles persones que estan compromeses aquí i ara en fer de la República Catalana una realitat.  
 
Des del moment que es va fer públic l’acord ja van aparèixer les primeres veus que es van mostrar contrariades amb el mateix. Ho van fer els que només han buscat furgar en la contradicció que implica per a la pròpia CUP establir un acord amb Junts pel Si. Un acord, recordem, que ha de servir única i exclusivament per garantir una certa estabilitat parlamentària a canvi d’implementar un pla de Xoc de mínims mínims i desplegar el conjunt de lleis que han de permetre fer viable el procés constituent cap a la República Catalana. Alguns fins i tot han aixecat el to de les crítiques per clamar que la CUP s’ha compromès a no fer cap mena d’oposició a canvi de la bandera. Aquestes crítiques, que curiosament no procedeixen del camp independentista, passen per alt que el compromís que ha adquirit la CUP només contempla garantir el suport parlamentari per impulsar tot allò acordat en el marc d’una legislatura que ha de ser del tot instrumental. Una legislatura que només té com a objectiu aprovar i impulsar aquelles mesures que ens permetin eixamplar el camp independentista per fer realitat un procés popular i participatiu on entre totes elaborarem la futura Constitució Catalana. Tanmateix aquestes veus crítiques neguen la realitat, o si més no, no volen veure-la, al passar per alt de que la CUP ha encarat, encara i encararà aquesta legislatura amb la maduresa adquirida i el pragmatisme necessari per saber identificar quins són els objectius a curt, mig i llarg termini en el camí per assolir l’objectiu final, que no és un altre que fer possible una independència que ens permeti canviar-ho tot.
 
Des del ferm convenciment que allò que no ens mata ens engreixa, i en aquest cas no ens engreixa, sinó que ens enforteix, la CUP haurà d’afrontar en el termini de temps més breu possible el repte de reteixir consensos a tots els nivells. En aquest sentit cal dir que la CUP serà allò que les persones que l’integrem siguem capaces d’articular i construir. Tot i això, és fa del tot palès que el país necessita una Unitat Popular capaç d’esdevenir l’eina que sigui el referent polític de l’esquerra sociològica nacional. De la mateixa forma que com a societat necessitem que altres espais polítics treballin al servei del país, i no dels interessos forans, també necessitem com a societat que s’articuli una Unitat Popular catalana al servei de la independència, una Unitat Popular que faci de pont entre les mobilitzacions en defensa dels drets socials i dels drets nacionals, indestriables com mai, una Unitat Popular que permeti articular una base teòrica i pràctica des de l’anticapitalisme, i que aposti fermament pel decreixement en el camí per fer possible una societat postcapitalista (que no és una altre que aquella societat i les formes de relacions humanes que hem de fer realitat per superar el capitalisme), una Unitat Popular que recordi sempre a l’esquerra que el pragmatisme i l’acció política feta a partir de la lectura de la realitat ha de servir per transformar la mateixa i no per ser un mer gestor de les engrunes. En definitiva, una Unitat Popular que des de la fraternitat i la generositat estigui en condicions de poder interpretar el present per poder escriure el futur del nostre país.

Hugo Alvira (@manel_lafarga), membre del secretariat nacional de la CUP