18.09.2024 - 21:40
The Washington Post · María Luisa Paúl
Sempre té la pell humida i les galtes rosades, de color de préssec. Sovint la veiem mossegant els genolls dels curadors, corrent pel recinte –amb els sacsons de la panxa rebotant– o badant la boca en un crit aparent. És Moo Deng, el petit hipopòtam pigmeu femella que s’ha convertit en la nova obsessió d’internet.
D’ençà que va néixer, al juliol, al Zoo Obert de Khao Kheow, a Tailàndia, Moo Deng –nom que es tradueix si fa no fa per ‘porc rebotador’ o ‘mandonguilla de porc’– ha aconseguit fama internacional a les xarxes.
@khamoo.andthegang Baby hippo #hippo #ขาหมูแอนด์เดอะแก๊ง ♬ เสียงต้นฉบับ – ขาหมู แอนด์เดอะแก๊ง
De moment, s’ha convertit, entre més coses, en un mem –l’han utilitzat fins i tot equips de l’NBA com els Utah Jazz–, una pastisseria de Bangkok li ha dedicat un pastís que sembla una rèplica inquietantment realista i Sephora Tailàndia s’ha inspirat en el seu aspecte rosat i lluent per crear un nou maquillatge. Ah, i també li han escrit una pàgina de la Viquipèdia.
when you realize the jazz home opener is only 37 days away ⌛️#TakeNote pic.twitter.com/CtKxEpG9vU
— Utah Jazz (@utahjazz) September 16, 2024
Tanmateix, allò que sembla una fama inesperada té una explicació senzilla, si bé sorprenent, segons els científics. Moo Deng i alguns altres animals petits susciten reaccions adorables a tot el món perquè la seva tendresa ens segresta el cervell, segons alguns estudis. Els trets que recorden els nadons humans activen el nostre instint natural de cura. Els científics creuen que és una característica evolutiva que ha permès a l’espècie humana de sobreviure mil·lennis.
Quan veiem aquestes característiques infantils –ulls grossos, front ample, barbeta petita i cos rabassut– ho interpretem com a dependència i indefensió, i això ens motiva a tenir-ne cura, explica Daniel Kruger, expert en psicologia evolutiva de la Universitat de Michigan i de la Universitat Estatal de Nova York, a Buffalo. “I és tan poderós que s’esdevé entre espècies diferents.”
El 1943, Konrad Lorenz, un etòleg i biòleg austríac, va proposar per primera vegada el concepte “esquema de nadó”, o esquema de trets que indueix la percepció de tendresa. D’aleshores ençà, una gran quantitat d’investigacions han confirmat que els humans ens sentim atrets per aquestes qualitats universalment agradables de galtes grassonetes, nassos petits, cossos menuts i ulls grossos...
Un estudi publicat el 2009 va revelar que l’“esquema de nadó” activava la motivació de cura tant en homes com en dones. Un altre estudi va indicar que aquesta tendresa afecta els adults encara que no siguin pares.
Segons Morten Kringelbach, professor de neurociències de la Universitat d’Oxford, la “sobredosi de tendresa” és més que purament visual. Veure alguna cosa adorable encén ràpidament l’activitat de les regions del cervell vinculades a l’emoció i al plaer. Segons que va escriure el 2016, podria ser per aquesta raó que els nadons i els animals adorables capten ràpidament l’atenció i són tan difícils de desatendre.
També és per això que la tendresa pot ser clau per a la supervivència dels nadons, diu Kruger. Amb una resposta emocional amb els seus trets adorables –encara que de vegades alienígenes–, els nadons inspiren als humans el desig d’abraçar-los, d’acaronar-los i de tenir-ne cura. De fet, les investigacions han demostrat que com més adorable es percep un infant, més probabilitats té que sigui adoptat i que els adults s’hi adrecin amb llenguatge infantil.
“Els humans, en particular, estem molt condicionats pel fet de tenir aquestes reaccions de cura envers la tendresa, simplement perquè els nostres nadons són molt vulnerables. N’hi ha prou d’imaginar a quina edat podria defensar-se tot sol, un nen, si no hi tingués adults a prop”, afegeix Kruger. “Realment, hem de tenir aquestes reaccions de cura molt fortes per a sobreviure, i tenim tirada a interpretar o projectar això sobre unes altres espècies.”
Kruger ha estudiat aquest fenomen entre espècies. En un estudi, va mostrar als participants unes fotografies d’ocells i rèptils acabats de néixer. Els nadons pertanyents a quatre espècies d’animals semiprecocials –aquells que requereixen cura parental– van ser considerats més atractius, adorables i vulnerables que els que pertanyien a espècies superprecocials (sense requerir cura parental).
“Aquesta és la mateixa reacció que té la gent quan veu animals al zoo. I ara amb aquest nadó d’hipopòtam”, afegeix Kruger.
David Barash, biòleg evolutiu i professor emèrit de psicologia a la Universitat de Washington, també diu que l’“esquema de nadó” podria ajudar a explicar per què les pallassades maldestres de Moo Deng –ja sigui tremolant mentre dorm, ensenyant les dents diminutes o essent generalment dramàtica– s’han fet virals a les xarxes.
També podria explicar per què el nombre de visitants al zoo s’ha duplicat d’ençà que Moo Deng és una estrella a les xarxes, segons Narongwit Chodchoi, director del Zoo Obert de Khao Kheow.
“Aquest nas arrodonit, els ulls grossos, les orelles mig amagades i el cos relativament compacte són encantadors”, diu Barash. “I això pot explicar per què els hipopòtams són tan populars i semblen adorables fins i tot quan són adults, malgrat que a l’Àfrica són animals que maten més humans que qualsevol altre vertebrat.”
I, malgrat tot, la tendresa dels hipopòtams pigmeus no n’ha pogut garantir la supervivència. La combinació de la pèrdua d’hàbitat i la caça furtiva ha portat l’espècie gairebé a l’extinció; tan sols n’hi ha uns dos mil exemplars en llibertat. I això és una cosa que Barash espera que la fama de Moo Deng ajudi a capgirar.
“Seria agradable si la gent pogués estendre el seu interès per aquesta petita criatura a tota l’espècie en general”, conclou.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
