“Tenia 250 parells de sabates”: Internet agreuja l’addicció a comprar

Internet permet d’obtenir qualsevol producte a qualsevol hora del dia i de la nit els 365 dies de l’any. Certament, la possibilitat de tenir-ho tot a l’abast amb un sol clic afavoreix que es desenvolupi una addicció a comprar, sobretot, entre la població més jove.

“Com que ja no pagues amb diners reals, és a dir, no obres la cartera i veus els bitllets i les monedes, tens la sensació que no gastes”, alerta Francesc Perendreu, president de l’Associació Centre Català d’Addiccions Socials (ACENCAS). És a dir, no haver de pagar amb diners físics i tenir la possibilitat d’amagar-se rere una pantalla agreuja els casos d’addicció a la compra. “Abans, anaves a les zones comercials i hi veies molta gent amb bosses, ara hi veus molta gent passejant, però va sense bosses, perquè és molt més habitual comprar per internet”, diu.

Internet ho posa fàcil

Perendreu creu que la publicitat a internet, molt més segmentada i personalitzada segons l’usuari, ens fa més vulnerables de caure en el consum compulsiu: “La publicitat ens bombardeja constantment, i ens fa creure que necessitem determinats productes que realment no ens interessen”, explica.

També els influenciadors tenen un rol destacat en l’augment d’addiccions entre els més joves, segons que explica Perendreu. La publicitat que fan a les xarxes socials no és innòcua: “Els influenciadors i youtubers són els herois dels joves, i, com que vivim en una societat imitadora, volem comprar allò que té el nostre ídol, perquè volem ser com ell.”

Com es pot saber si algú és addicte a comprar?

Perendreu detalla que hi ha tres perfils de consumidor: el comprador social (seria qualsevol persona que compra per necessitat), el comprador problema (comença a comprar coses que no calen) i el comprador patològic (deixa de complir les obligacions econòmiques, com ara pagar el lloguer, i contrau deutes). D’aquesta manera, es pot parlar d’addició quan hom té la necessitat de mentir sobre els productes que compra.

Una addicció difícil de detectar?

El problema de l’addicció a comprar és que es percep com a “normal”. El nivell elevat de consumisme al qual estem acostumats fa que sovint costi de saber quan s’ha travessat la línia vermella. “Un addicte a les compres pensa que un ludòpata és un tanoca perquè no obté res, i que ell, en canvi, obté un objecte al qual donarà un ús”, subratlla Perendreu. Per això, tal com observen a ACENCAS, els qui tenen un trastorn tarden, de mitjana, entre tres anys i cinc a demanar ajut professional.

L’avantatge que té l’addicció a comprar respecte d’altres trastorns és que és visible: “Si obres l’armari i hi veus cinquanta bruses, t’adones que passa alguna cosa. Però si t’has gastat els diners en un joc d’atzar, pots mentir i dir que has fet un préstec a un amic”, explica.

Tot i que la normalització de les compres per internet ha canviat les regles del joc. Ara és molt més fàcil amagar aquesta addicció, diu: “Abans, veies com la persona se n’anava i tornava a casa amb un paquet, amb les bosses de la compra. Ara pots dir que et deixin la comanda a casa d’una veïna, a la botiga del costat, o que t’ho portin a l’hora que el teu company de pis no serà a casa.”

Les compres com a antidepressiu

Perendreu explica que comprar compulsivament és una manera de tapar mancances psicològiques i emocionals. “Es fan servir les compres com a antidepressiu”, diu. Sigui per amagar frustracions, pors o un sentiment d’insatisfacció. De fet, assegura que, més sovint que no ens pensem, darrere una compradora compulsiva, s’hi amaga una dona maltractada: “El maltractament psicològic és invisible, i l’addicció a les compres és la part visible, la punta de l’iceberg que es veu.”

Per tot plegat, Perendreu recorda que ser addicte a comprar no vol dir tenir la necessitat de posseir un objecte, sinó d’obtenir una sensació amb la compra: “Quan tu compres, l’adrenalina va pel teu cos, et sents poderós mentre tries què vols comprar i els dependents t’atenen de forma cordial. Et sents important.”

Sigui com sigui, per superar un cas d’addicció a comprar, cal detectar quin és el motiu de fons que ha portat algú a aquella situació. El període de tractament en aquests casos sol ser d’un any, de mitjana.

L’addició a comprar, una qüestió de gènere?

L’addicció a comprar no té gènere, però és veritat que les dones solen caure més en aquest tipus d’addicció. A més, els homes i les dones no acostumen a comprar compulsivament el mateix tipus de producte: ells adquireixen objectes de tecnologia i electrònica, i elles, perfums, sabates i roba. “He tingut aquí una dona que tenia 250 parells de sabates i homes que tenien quatre mòbils”, recorda Perendreu, tot i que afegeix que la manera de consumir dels joves trenca els esquemes que havia observat fins al moment.

Amb tot, Perendreu creu que, més que regular les xarxes socials, el que cal és educar. Sobretot, els adults: “L’educació sobre com consumir ha de començar pels pares. És la principal tasca que tenim.” Així, creu que és important que els adults entenguin què miren els seus fills a internet per poder posar límits al seu consum.