29.12.2021 - 21:50
Un d’aquells antics agents de la Komintern que van acabar sent radicalment antistalinistes (crec que era Arthur Koestler, però potser era Gustav Regler, o Jan Valtin) explicava que mentre els camarades discutien acaloradament sobre la revolució i la superació de l’explotació de “l’home per l’home” amb un plat al davant i un got de vi, les camarades els servien el menjar i el beure: ja no és que no comptessin amb la seva opinió; és que ni les veien. No era res ni nou ni recent, com molt bé sabien les anarcosindicalistes que van fundar el col·lectiu Mujeres Libres l’any 1936, perquè el principi programàtic de la CNT sobre la igualtat d’homes i dones, fins i tot dins de les organitzacions sindicals revolucionàries, molt sovint era fum de canyot.
Les coses han canviat? Doncs en certs aspectes i en certs llocs, no es pot negar que el discurs antigament hegemònic que trobava tan i tan normals determinades discriminacions està en crisi. És clar que hi ha resistències numantines, però als Països Catalans, posem per cas, en general tothom sap que fa lleig fer comentaris racistes, homòfobs o misògins, i que actituds masclistes que s’haurien considerat no només normals, sinó exigibles fa unes dècades, ara com a mínim són mal vistes. Això ha permès superar la discriminació? No pas de moment, potser perquè la relació entre discursos socials i conductes és molt més complicada del que podria semblar (com diu la dita, de prometre a complir, hi ha molt a dir). Però ha posat sobre la taula uns tipus de discriminació i d’opressió que sovint eren invisibles i “naturals”.
És generalment l’esquerra, en un sentit ben ampli, qui s’ha posat com a objectiu polític superar aquesta mena de desigualtats i qui pretén evitar la discriminació en les seves pràctiques i formes d’organització. L’esquerra protectora de les minories. Encara recordo l’enlluernament adolescent davant dels eslògans de Nacionalistes d’Esquerra, cap allà l’any vuitanta del segle passat, que al costat del socialisme i l’alliberament nacional incorporaven l’ecologisme, el feminisme o la llibertat sexual. Una tradició que ja venia del món llibertari i que, si més no en teoria, ha generat un pensament que valora la diversitat i que no només no l’entén com a contradictòria amb la igualtat, sinó que la considera un element essencial de l’equitat.
Precisament per tot això, són força sorprenents determinats discursos i comportaments lingüístics de persones que s’adscriuen a aquesta esquerra diversòfila. Parlem de l’esquerra, insisteixo, que reivindica la diversitat com a valor, no pas de l’esquerra autoritària que titlla tot el que surt dels seus esquemes o bé de feixisme o bé d’infantilisme petitburgès. Per exemple, avui és impensable una trobada de moviments socials que no tingui en compte el respecte a la diversitat alimentària (segur que hi ha menú vegà), la diversitat funcional (alerta amb els accessos), el respecte per les altres formes de vida (gots reutilitzables, separació de residus…), a més del reconeixement ja més arrelat del valor de la participació de tota mena de col·lectius marginats, sexualitzats o racialitzats. Però, en canvi, fàcilment optarà per l’homogeneïtat lingüística: parlem la llengua imperial, que així ens entendrem tots.
No és que no se’n recordin, de les llengües. És que les consideren (perdó per la generalització, ja ens entenem) un instrument del nacionalisme. I el nacionalisme és perniciós, el bastó a les rodes de la fraternitat universal, la base ideològica de les guerres i les neteges ètniques.
Que el nacionalisme, com la religió, ha servit per a aquestes coses és difícil de negar. Però la meva intenció no és pas defensar-lo, sinó més aviat assenyalar el que em sembla una contradicció en l’esquerra no nacionalista o antinacionalista pel que fa a les llengües. Per exemple: si les llengües són instruments del nacionalisme, que potser l’anglès o el castellà no són llengües? Que potser aquestes llengües no vehiculen també un nacionalisme o, encara pitjor, un imperialisme? Entendria perfectament que tots els actes i proclames antinacionalistes es fessin en esperanto (d’altra banda, una proposta molt impulsada pel món llibertari). Però en castellà? En anglès?
Un altre exemple: si un és de debò internacionalista, com és possible que li importin tant les fronteres? Que es fixi tant en què hi diu, al DNI? Ara suposem que una internacionalista d’Hamburg, de Milà o de Sevilla ve a viure a Catalunya i pren l’opció lingüística del castellà. Per què ho deu fer? Si anés a Anvers, per quina llengua optaria? I a Perpinyà? Si les fronteres no tenen legitimitat, si són pernicioses i separen el gènere humà, com és que en molts casos (i per sort no pas en tots ni de bon tros), la tria es fa a favor de la llengua estatal, és a dir, de la llengua que obté la legitimitat perquè hi ha una frontera? Si a Barcelona tria el castellà i a Perpinyà el francès, no és perquè a un cantó això és Espanya i a l’altre és França?
Potser dirà que és perquè la classe obrera barcelonina parla en castellà i la perpinyanesa en francès. Això, als qui pertanyem a famílies obreres, ens fa molta coïssor. En primer lloc, no és del tot cert. Avui potser sí que el castellà és majoritari entre les classes populars urbanes (no necessàriament entre les menys urbanes), però cal no oblidar que és un fenomen recent, com s’explica en aquest llibre i que és en part fruit justament del nacionalisme… espanyol, és a dir, del fet de donar per fet que, com que això és Espanya, la llengua ha de ser la de l’estat. No parlo, evidentment, de la llengua personal, de la llengua privada –que tothom hauria de tenir el dret de conservar i si pot ser, de transmetre–, sinó de la llengua amb què tu et dirigeixes a un desconegut, per exemple. Segur que aquesta mateixa persona que fa quatre dècades que viu a Sabadell i que sempre s’ha dirigit a tothom en castellà, no ho hauria fet a Alemanya. I això que en poc més d’una dècada, 600.000 espanyols hi van emigrar: no seria per falta d’interlocutors. No, segur que no ha volgut (ni pogut) prescindir completament de l’alemany, allà, i ja no parlem de la seva descendència. I alhora gairebé segur que sí que ha prescindit del bavarès, o de la varietat local que li hagi tocat, per més que la classe obrera autòctona hi parlés. Aleshores, parlem de qüestions de classe o de fronteres? I la frontera, importa o no importa?
Fa molts anys, una amiga alemanya (que per cert, no sabia gaire castellà perquè vivia a Barcelona en un entorn catalanoparlant, i el que deia al DNI tant li feia) em va explicar que s’havia discutit amb un compatriota perquè es vantava de no voler parlar “la lengua de Pujol”, ja que Pujol era de dretes. Sempre m’ha fet molta gràcia, tenint en compte que aquesta persona havia heretat la llengua de Hitler, i parlava habitualment en la llengua de Franco. Però l’anècdota també em porta a pensar que, si el castellà o l’anglès no són llengües “ètniques”, si són simples instruments de comunicació, si no arrosseguen cap tret identitari ni simbòlic, netes i pures com una patena, com és que sempre en diuen “la llengua de Cervantes” o “la llengua de Shakespeare”?
L’estat té una enorme capacitat d’imposar marcs mentals. L’estat, si més no el model jacobí, dominant avui al món, té la voluntat de generar nació allà on no n’hi havia o allà on n’hi havia unes quantes. És nacionalista de mena. Igual com reclama el monopoli de la violència, també reclama el monopoli de la identitat nacional, i només tolera identitats subordinades a la principal. I molt sovint ho aconsegueix. Però la llengua és un tret identitari important, i per tant fa nosa a un projecte de nació totalitzador, totalitari. L’estat, amb la seva política, ens diu contínuament que només reconeixerà el català de veritat el dia que tingui darrere un estat. Pocs internacionalistes s’escandalitzarien si l’escola d’una Catalunya (o d’un País Valencià, o d’on sigui, tant se val) independent fos completament en català. No s’escandalitzen pas perquè a Lavapiés sigui en castellà, per més famílies xineses, romaneses, marroquines o brasileres que hi hagi i que potser pateixen amargament perquè als seus fills no se’ls escolaritza en la llengua familiar. Que potser demanen un 25% de classes en panjabi o en àrab marroquí?
Nosaltres, els qui vam ser fonamentalment escolaritzats en castellà o en francès tenint el català com a llengua inicial, no ens va pas provocar cap trauma, haver d’aprendre aquestes altres llengües. El trauma el provoca que et diguin que l’escola no és en la teva llengua perquè és una llengua de segona, que et castiguin per parlar-la, que et menyspreïn i et considerin inferior (un pagerol, un tractorià, un lazi…, les denominacions van canviant), que se’n fotin del teu accent.
Els catalanoparlants, els bascoparlants, els asturlleonesoparlants, els bretonoparlants, els corsoparlants… som sempre sospitosos de poc espanyols o de poc francesos. El projecte espanyol necessita la supremacia del castellà com el francès necessita la del francès. No et deixen ser espanyol o francès en català com sí que et deixen ser suís en alemany. Les persones internacionalistes de bona fe haurien de recordar que no ens vam inventar aquestes llengües per molestar, per tenir càrrecs o per explotar els treballadors hispanoparlants. Les llengües hi eren abans de la frontera, abans de l’estat, abans del projecte nacional espanyol i francès, i aquests projectes les volen liquidar perquè els fan nosa. Perquè només entenen el respecte a les llengües si són llengües d’estat. I després s’escandalitzen perquè hi ha gent que en vol construir un.
Pere Comellas
Universitat de Barcelona
