16.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.05.2020 - 22:16
Aquesta setmana ha nascut una organització que aspira a deixar petja en l’ordre mundial, fins i tot a definir-lo, ara que la pandèmia tot ho trastoca: la Internacional Progressista. Dels dos impulsors principals, un és el fins fa poc candidat a encarar-se a Donald Trump aquest novembre, el senador nord-americà Bernie Sanders, que ha propulsat una esquerra durant anys mig adormida al seu país. L’altre, l’ex-ministre de Finances grec del govern d’Alexis Tsipras, Gianis Varufakis, que el va abandonar per discrepàncies amb troica europea i amb la gestió del primer ministre. La Internacional Progressista neix d’un acord entre les entitats que Sanders i Varufakis fan servir com a plataforma d’acció política, ara que cap dels dos no toca poder: The Sanders Institute, la fundació del senador, i DiEM25, el moviment de l’ex-ministre per a reformar la Unió Europea amb els principis de justícia social.
L’esperit que hi ha darrere és, de moment, innovador, perquè no aspira a canalitzar la seva obra en cada país mitjançant un partit polític, sinó que s’obre a tothom que vulgui adherir-s’hi, també mitjans, per a organitzar una gran xarxa d’activistes polítics arreu del món i coordinar-ne les accions. En el manifest original, enumeren els eixos ideològics que han de definir el món que volen. La democràcia; la descolonització, perquè ‘totes les nacions determinin el seu destí col·lectiu alliberades de l’opressió’; la justícia, que ‘resolgui la desigualtat social i el llegat de la nostra història compartida’; la igualtat, que serveixi ‘els interessos de la majoria, i no pas de la minoria’; l’alliberament, perquè ‘totes les identitats tinguin els mateixos drets, el mateix reconeixement i el mateix poder’; la sostenibilitat, que ‘respecti els límits del planeta i protegeixi les comunitats més exposades’; l’ecologia; el pacifisme, que ‘reemplaci la violència de la guerra amb la diplomàcia dels pobles’; el post-capitalisme, que ‘remuneri totes les formes de treballar i aboleixi el culte a la feina’; la prosperitat, que ‘erradiqui la pobresa’; entre més valors com ara la solidaritat o la pluralitat.
Però no tot s’acaba en Sanders i Varufakis: el consell estratègic de la Internacional Progressista inclou gairebé una setantena de personalitats. Ací us en presentem algunes.
Julian Aguon, de Micronèsia, advocat en favor dels drets humans i creador de Blue Ocean Law, un bufet progressista que defensa els drets dels indígenes i la justícia ambiental arreu d’Oceania.
Vanessa Nakate, la primera activista a promoure a Uganda el moviment Divendres pel Futur de joves contra el canvi climàtic. També ha fundat el moviment Aixequem el Clima, que cerca donar veu a activistes d’arreu de l’Àfrica sobre aquesta qüestió. Va impulsar una campanya per a evitar la desforestació al Congo i ara desenvolupa un projecte per a instal·lar plaques solars a les escoles del continent.
Slim Amamou, activista tunisià i ex-secretari d’Estat de Joventut i Esports durant la transició democratitzadora, a començament d’aquesta dècada. Va dimitir del govern perquè creia que l’executiu conservava tics autoritaris i va criticar que se censuressin pàgines web.
Sarika Sinha, que treballa a l’Índia amb treballadores sexuals, ferrovellers sense sostre, tribus i dones musulmanes, i que va crear un centre pioner d’acollida de dones víctimes de violència masclista.
Áurea Carolina és una diputada brasilera del Partit Socialisme i Llibertat que ha promogut el moviment municipalista ‘Muitas’, ‘partidA’ ‒una entitat política que vetlla per a l’elecció de dones en càrrecs públics‒ i ‘Ocupa Política’, que es dedica al mateix però amb activistes progressistes.
Celso Amorim, vuit anys ministre d’Afers Estrangers del Brasil amb Lula da Silva, i quatre anys ministre de Defensa amb Dilma Rousseff.
Tasneem Essop va ser membre del primer parlament provincial democràtic a Sud-àfrica. Activista contra l’Apartheid de jove, més tard professora i sindicalista. Ara dirigeix la Xarxa Internacional d’Acció Climàtica (CAN-I).
Nick Estes no s’adscriu a cap nacionalitat: és membre de la tribu sioux dels Lower Brule i fa de professor universitari d’Estudis Americans. Va fundar La Nació Roja, una entitat per la resistència indígena, i és membre de la Societat d’Escriptors Oak Lake, una xarxa d’autors nadius americans que defensen la sobirania, la cultura i la història de les comunitats indígenes.
Mona Seif, activista egípcia en defensa dels drets humans que va cofundar el moviment ‘Cap Judici Militar per a Civils’.
Edil Baisalov, l’ambaixador de Quirguísia a Londres que és, a més, un reconegut activista i advocat de la defensa dels drets humans que ha contribuït a fer caure diversos règims autoritaris i ha combatut durant tota la seva vida la corrupció i el crim organitzat. El 2008 va refugiar-se a Suècia per escapar de la pena de presó que li imposaven al seu país perquè discrepava amb la línia governamental.
Kavita Naidu és de les Illes Fiji però gestiona un projecte a Tailàndia sobre l’afectació del canvi climàtic sobre les dones, la llei i el desenvolupament.
Nnimmo Bassey, de Nigèria, és el director de la Fundació Salut de la Mare Terra, i ha treballat en diverses organitzacions que vetllen pels drets humans, un sistema econòmic sostenible per a tota l’Àfrica i la justícia climàtica.
Nanjala Nyabola, escriptora i analista política kenyana experta en refugiats i immigració i en les transicions en situacions polítiques posteriors de conflictes socials i bèl·lics. També és professora universitària.
Khaled Ali, un advocat egipci en defensa de la justícia social i els drets dels treballadors i en contra de la corrupció, que ha estat al capdavant de diverses entitats que vetllen pels drets humans i que va cofundar el Front de la Defensa dels Manifestants egipcis.
Arundhati Roy, la presidenta de la Federació Nacional de Dones Índies, que ha coordinat diverses entitats per a enfortir la democràcia del segon país més poblat del món o per a defensar els drets a la informació i l’escolarització.
Giorgio Jackson, promotor de les protestes d’estudiants xilens durant el 2011 i fundador del Frente Amplio, que va guanyar les darreres eleccions en vots.
A més, és clar, hi ha noms que poden resultar més coneguts o bé que disposen d’un altaveu més potent per al gran públic occidental. Hi ha, per exemple, la cèlebre periodista Naomi Klein o Noam Chomsky, un dels grans referents de l’esquerra mundial. És considerat el pare de la lingüística moderna i és un dels pensadors més influents als Estats Units. O Rafael Correa, president de l’Equador entre el 2007 i el 2017, i Andrés Arauz, el seu ex-ministre de Coneixement (un ens coordinador dels departaments de Cultura, Ensenyament i Ciència creat per l’ex-president i que va eliminar Lenín Moreno en expulsar-lo del càrrec). I en la mateixa línia, Álvaro García-Linera, el vice-president d’Evo Morales, expulsat de Bolívia pel cop militar. Va dirigir la guerrilla rebel dels Tupac Katari al començament dels anys noranta i va ser empresonat durant cinc anys.
També hi ha la capitana Carola Rackete, que es féu famosa l’any proppassat en ser detinguda a Itàlia després d’haver amarrat el seu vaixell a port per salvar immigrants. Així mateix, la primera ministra islandesa, Katrín Jakobsdóttir, un dels més alts-càrrecs mundials assolits actualment per l’esquerra verda; Niki Ashton, una popular diputada al Parlament del Canadà; l’actor mexicà Gael García Bernal; la ministra de Dones, Gèneres i Diversitat de l’Argentina, Elizabeth Gómez Alcorta; el candidat presidencial del Partit dels Treballadors que es va batre amb Jair Bolsonaro, Fernando Haddad; el filòsof croat Srećko Horvat; el xinès Wang Hui, considerat el líder de la ‘Nova Esquerra Xinesa’ o Hilda Heine, senadora de les Illes Marshall i ex-presidenta del país, de renom mundial en la lluita ecològica.
