Com funciona l’intercanvi de cases? Una altra manera de viatjar

Al neolític, els homes primitius ja feien intercanvis. Agricultors, ramaders i artesans bescanviaven productes i aliments per satisfer les seves necessitats. L’intercanvi, per tant, ve de lluny. Actualment, la majoria d’intercanvis que fem diàriament els fem mitjançant els diners, un sistema que malgrat algunes perversions és universal i altament eficaç. Però encara perduren alguns intercanvis fora del monopoli monetari. Els nens intercanvien cromos. Els amants de la lectura intercanvien llibres. Hi ha mercats d’intercanvi de roba. En alguns indrets existeixen bancs del temps, que són iniciatives comunitàries per a promoure l’intercanvi de serveis i habilitats. I d’un temps ençà va creixent el nombre de gent que s’intercanvia la casa, sovint durant les vacances. La crisi econòmica que no sembla acabar mai hi té a veure, però hi ha més raons.

Estalvies molts diners

És el motiu més obvi, però no l’únic, i no sempre el principal. És evident que l’allotjament és una de les xifres més elevades en l’apartat de despeses de qualsevol viatge. Si intercanvies la casa, tot això que tens. No és del tot cert que no gastis ni un cèntim, perquè la majoria de plataformes d’intercanvi cobren una quota anual que ronda els 150 euros. A més, darrerament s’estén el costum de cobrar una quantitat entre 30 euros i 50 en concepte de neteja quan s’acaba l’intercanvi. Però això és tot. Sumat tot just és l’equivalent a una nit d’hotel en una ciutat com Barcelona.

És sostenible

Ara que es parla tant del turisme de masses i de les conseqüències negatives que té en diversos àmbits, de l’esgotament de recursos al soroll o la distorsió del mercat d’habitatge, l’intercanvi de cases ofereix una opció plenament respectuosa amb el medi i poc distorsionadora. Allà on habitualment viu la família A, durant uns dies hi passa a viure la família B, que en general anirà al mateix forn, supermercat i gelateria que la família A, atès que formen part dels consells que s’ha trobat amb les instruccions de la casa.

És molt ben organitzat

Malgrat que pots intercanviar la casa amb familiars i amics, arriba un punt en què la llista de contactes s’acaba. Per això hi ha unes quantes plataformes a internet que s’hi dediquen i en canvi d’una quota posen l’eina a disposició dels usuaris, ofereixen seguretat i fan d’intermediaris si hi ha cap problema. HomeExchange és una de les plataformes més populars, però n’hi ha més, com ara Kindred, Behomm i Thirdhome. Malgrat que la majoria d’intercanvis es fa durant els períodes de vacances, també es poden fer intercanvis d’un cap de setmana o durant un pont, per exemple.

És un sistema flexible

Antigament tots els intercanvis havien de ser recíprocs i no sempre era fàcil trobar la contrapart adequada i quadrar les dates. Però, d’un temps ençà, la majoria de plataformes han introduït el sistema de punts, de manera que acumules punts quan algú ve a casa teva i en gastes quan vas a casa d’algú altre. Aquest sistema flexibilitza molt la qüestió de les dates i amplia moltíssim les opcions d’intercanvi. Per a posar un exemple, mentre la família A marxa de València a Berlín per Setmana Santa, la família B marxa de Berlín a Felanitx i la família C no es mou de Felanitx, però s’instal·la a casa d’uns parents que no hi són i així acumula punts per a poder anar a San Francisco a l’estiu. Els qui tenen segones residències juguen amb avantatge, és clar, atès que tenen molta més disponibilitat per a oferir-les.

A qualsevol lloc del món

El catàleg d’allotjaments que hi ha a les plataformes d’intercanvi és gairebé infinit. És cert que hi ha zones en què hi ha poca oferta, com ara les illes gregues, perquè la demanda turística fa que sigui més atractiu d’oferir els allotjaments a Airbnb i cobrar que no pas intercanviar-los. També és cert que és més fàcil fer un intercanvi amb Praga el mes de juny que amb un poblet hongarès el mes de novembre. Però en una ciutat com Barcelona, per exemple, l’oferta actual a HomeExchange és de 3.962 allotjaments, París en té 7.665 i San Francisco 482. Fins i tot a Zàmbia hi ha 15 opcions d’intercanvi, la major part, de luxe, això sí.

Permet de viure en llocs insospitats

Òbviament, hi ha uns mínims exigits per cada plataforma, però la tipologia d’habitatges és gairebé tan variada com la de destinacions. Així, pots intercanviar casa teva amb un veler amarrat al Puerto del Carmen de Lanzarote, una cabana de fusta construïda en un jardí dels afores de Copenhaguen o una casa flotant d’un canal d’Amsterdam, per a posar tan sols tres exemples. Si tens sort i independentment de com sigui casa teva, perquè tot depèn dels punts i cada allotjament té un cost en punts diferent, pots passar les vacances en una casa amb piscina al Quebec, un castell al mig de la campanya francesa o un bungalou a peu de pistes d’esquí als Alps suïssos.

És segur

És comprensible que instal·lar desconeguts a casa, d’entrada, pugui crear desconfiança. Les cases valen molts diners, cal suar molt per pagar la hipoteca i són el nostre espai més personal, on guardem els nostres records i els nostres tresors. Ens ratllaran el parquet? Ens espatllaran la rentadora, que ja no va gaire fina? Es trauran les sabates quan entrin, tal com fem nosaltres? Cal dir que a diferència de les opcions de lloguer temporal, tothom que fa intercanvis és en igualtat de condicions: tothom obre les portes de casa seva a desconeguts. En general, a més, sense ser una secta, la gent que intercanvia cases funciona amb una longitud d’ona semblant. I hi ha un contacte previ, sovint amb videotrucades, l’opció de dir que no sempre hi és, hi ha un intercanvi de normes i d’instruccions… També es pot tancar amb clau una habitació de la casa o demanar que tan sols toqui el piano qui en sàpiga.

És educatiu

Per a les famílies amb nens, l’intercanvi de cases és una experiència fantàstica. En primer lloc, perquè les opcions que ofereix un habitatge particular no les trobaràs mai en un hotel o un apartament de lloguer. Si a la casa on vas també tenen mainada, segurament hi trobaràs un llit apropiat, una cadireta alta o una bicicleta petita, per exemple. I joguines, és clar. Diferents de les pròpies, que són les millors. Explicar als menuts que cal tractar tots aquests objectes amb la màxima cura, i que ho entenguin, és molt interessant. Que un nen de vuit anys dormi en un llit rosa de princesa és molt interessant. Que els nens puguin tenir cura d’un gat, o d’uns peixos, o de regar les plantes del jardí és molt interessant. Que una casa tingui energia solar i poder explicar als petits com funciona i que, per tant, és millor engegar la rentadora de dia que de nit és molt interessant.

Té un punt utòpic

Intercanviar cases et fa entrar en un món que en general dóna moltes alegries i pocs disgusts. La part prèvia, quan comences a mirar cases a la web, et permet de somniar, que sempre és bonic. Després ve la part més feixuga, enviar correus, esperar respostes i, com a Tinder, confiar en la trobada i l’acord. Però quan el tens i arribes a una casa llunyana, aixeques un test i, efectivament, hi ha les claus a sota, entres i hi trobes un dibuix de benvinguda, una ampolla de vi i unes galetes, tens una sensació difícil de descriure, a mig camí entre la certesa que un altre món és possible i recuperar la fe en la condició humana. Algú a qui no coneixes de res i a qui sovint no veuràs mai en persona t’acull a casa seva, confia en tu i fa els possibles perquè hi estiguis bé. Potser fins i tot et deixa el seu abonament de futbol o fins i tot t’ofereix de fer servir el seu cotxe. A canvi de res. A canvi que algú faci igual amb ell.

No és obligatori

Malgrat els nous punts anteriors, és evident que molta gent no intercanviaria mai casa seva i s’estima més de pagar per l’allotjament quan viatja. Pels motius que siguin. Per por. Per desconfiança. Perquè té un quadre de Miró al menjador de casa seva. Perquè no es vol arriscar que l’aigua de la piscina s’embruti i s’hagi de canviar. Perquè li fa angúnia que algú dormi al seu llit i s’assegui a la seva tassa del vàter. Perquè se sentiria violentada. Perquè no és de compartir. Cap problema. Hi ha gent a qui no agrada el formatge, o esquiar, o les òperes de Wagner. Sempre es pot provar primer amb algú conegut i veure com va. I potser sí, o potser no. Que ja ho diuen, que cada casa és un món i cada persona un misteri.