16.10.2018 - 22:00
Hola, Anna:
La gent de VilaWeb em convida a escriure’t. I com et deia la Bel Olid a la seva carta, costa. Costa molt. T’escric entre ple i ple del congrés i això ja dóna per a tota una reflexió en què segurament tindries moltes coses a dir. De fet, moltes vegades, quan veig l’enorme abisme que separa el que passa en aquest hemicicle, tan tancat a les necessitats de les persones, tan d’esquena al concepte de democràcia real, no puc evitar de pensar en tu, en la teva manera de lluitar i en la teva constant consciència sobre el veritable lloc de la lluita popular. Ho veig clar: has hagut d’anar-te’n perquè aquest sistema no suporta el desbordament que tu signifiques.
I hi penso molt sovint. El dia que et vaig conèixer és una mena de fita en el meu camí d’intentar fer alguna cosa útil per al món. Era un dia de tardor i el bon amic David Vidal de Reus, un altre desbordador de sistemes, em va demanar si podia recollir-te anant cap a Reus, on participàvem totes dues en un acte organitzat per la CUP. He de confessar-te que em va fer una gran il·lusió que suposo que vas poder veure en els meus ulls quan ens vam trobar. No oblidaré mai aquell moment. Han passat molts anys i han passat moltes coses i continuem fent camí. Intentant desbordar tan bé com sabem fer-ho. I en això, igual que aquella tarda de fa uns quants anys, continues essent referent.
Avui fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó i un altre matí començo a caminar pel meu carrer, pel meu país sabent que tu, que les empresonades i empresonats i la resta d’exiliats, no ho podeu fer. Em queda el consol de saber que en aquest món hi ha gent com tu, que desborda i ens desborda i que amb el seu exemple ens ajuda a posar, un dia més, els peus al carrer. Encara que faci mal.
Una abraçada, Anna.
