Debat intens i frustrant a la London School of Economics sobre el futur de l’independentisme català

Una de les catedrals occidentals de les ciències socials, la London School of Economics, havia organitzat un interessantíssim debat sobre el futur de l’independentisme català. L’acte es va fer ahir, durant una hora i mitja, en una sala de 460 cadires molt plena, i amb tres oradors de nivell. Clara Ponsatí, doctora en economia (Universitat de Minnessota); Aamer Anwar, rector de la Universitat de Glasgow, i Alfred Bosch, doctor en història (Universitat de Barcelona), havien de respondre una qüestió molt pertinent: ‘I ara què? El futur polític i judicial del moviment independentista català’. Moderava Sir Paul Preston. Realment la cosa prometia. Però les pressions  diplomàtiques espanyoles van aconseguir al darrer instant que un quart ponent que no apareixia al cartell inicial pugés a l’escenari, l’unionista Nacho Torreblanca, professor de la UNED i columnista del diari El Mundo amb la qual cosa no es va debatre sobre el futur, sinó sobre el passat. Que si la constitució espanyola, que si el Primer d’Octubre, que si el 6 i el 7 de setembre.  Un incòmode Preston va ser superat en algun moment per la intensitat, els ponents no van poder respondre a la pregunta inicial ni parlar amb la profunditat que atorga la calma i les preguntes del públic van ser poques i curtes. La consellera Ponsatí, al final de l’acte, ho va resumir: ‘El senyor Torreblanca és aquí per pressions de l’ambaixador espanyol! I després anirem a sopar i serà tot meravellós, i ha estat bé parlar amb ell. Però quan el senyor Pedro Sánchez va venir no va caldre que hi hagués un contrari dalt l’escenari.’

En fi, també és veritat, com deia Ponsatí mateix en sortint de l’acte, que ‘hauria pogut ser molt pitjor’. I tenia raó. Tot i la presència de claca a la sala, no ha de ser fàcil fer segons quins números aquí dins. La London School of Economics ha estat la casa de 13 dels 27 Nobel d’economia, de 53 caps d’estat i filòsofs com Karl Popper també hi han passat. Diguem, això sí, que va haver-hi  moments intensos en què el públic va intervenir-hi especialment.

En primer lloc, al torn de preguntes un senyor va dir això a Torreblanca: ‘Critiqueu el parlament català per la falta de deliberació que ha tingut, però a la vegada reconeixeu un president veneçolà com Guaidó, pretesament escollit… sense deliberació! Com s’entén que critiqueu els catalans per una cosa i a la vegada doneu suport a la repressió que es prepara sobre Veneçuela?’ La resposta de Torreblanca (‘O feu costat a Maduro o no entenc per què feu aquesta pregunta’) va ser rebuda amb un ‘Oooh!’ de desaprovació de la sala, però també amb aplaudiments finals.

El segon moment intens per part del públic va ser quan Paul Preston va qüestionar la frase de l’advocat Aamer Anwar (‘Nou dels deu presidents catalans a partir del segle XX han anat a la presó o a l’exili o han estat víctimes de repressió) i Preston diu: ‘Qüestiono les xifres. Els catalans no han arribat a tenir deu presidents des del segle XX. I no tots han estat a presó. Tarradellas, per exemple.’ I des de la sala es va cridar ‘Exili, sí!’ Jordi Pujol, afegeix Preston. ‘Presó!’, va dir el públic. L’intercanvi entre Aanwar i Preston va tenir moments bonics d’escoltar. I afegim-hi encara que els catalans sí que han tingut deu presidents durant i després del segle XX. El president Torra és el desè.

‘A Escòcia es posen les mans al cap’
La consellera Ponsatí va deixar les coses clares a un Preston que es demanava si els convergents s’havien enfilat al carro de la independència per amagar la corrupció. ‘No he estat mai convergent. Ni ho seré mai. Responent a la pregunta, honestament, m’importa molt poc. Jo sé que molta part dels catalans ja en té prou d’una constitució que potser sí que va servir a la transició, però que ara ja no. I segona: el problema d’Espanya és que no hi ha àrbitre neutral. El Tribunal Constitucional (TC) no ho és. És un tribunal de part. Quan explico a Escòcia que el TC pot dictar obediències de les seves sentències, agafant el paper no del legislatiu, sinó de l’executiu, es posen les mans al cap. Una cosa mai vista en cap democràcia occidental. Mai vista.’ I quan Torreblanca la va acusar de ser una fugitiva, Ponsatí  va respondre així: ‘Saps per què no sóc fugitiva? Perquè no tinc pendent cap demanda judicial. Ni una. Les han retirades totes. Jo, encantada d’explicar-me davant la justícia. Quan vulguin. Però les euroordres a Bèlgica i Escòcia l’estat espanyol les va retirar. I les va retirar perquè no hi ha cas. No n’hi ha!’

‘El caos l’han originat els franquistes i els seus hereus’
El contundent advocat Aanwar va arrencar aplaudiments amb un argument que fa servir sovint. ‘Us imagineu que Teresa May enviés 15.000 antidisturbis des de la capital de la metropoli si Nicola Sturgeon, presidenta d’Escòcia, convoqués un referèndum? Si això passés nosaltres declararíem la independència immediatament!’ Aquest va ser un dels moments del vespre:

Brilliant as usual #LSECatalonia @AamerAnwar @ClaraPonsati @AlfredBosch pic.twitter.com/qb0C6egaDy

— Anna Boixados (@AnnaBoixados) January 31, 2019

L’altre moment en què l’advocat es va envalentir va ser quan va explicar a Torreblanca: ‘Aquí els únics que han originat caos són els franquistes i els seus hereus, que parlen del compliment de la llei i de l’estat de dret. Però si el tenen corromput! Són ells, que han originat. No hi ha res d’il·legal a fer un referèndum d’autodeterminació. Res. Jo tinc orígens indis. Sabem que la independència i els anys posteriors van causar moltes tensions. Fins i tot morts. Doncs pregunteu als indis si es farien enrere. I si voldrien tornar a ser part de l’imperi britànic. Ni un!’

‘Som remainers, no brexiters‘
El conseller Bosch va tornar a demostrar el seu bon nivell d’anglès, i va donar un dels titulars per a l’audiència britànica present (‘Som remainers, en cap cas brexiters‘); va demanar a Torreblanca que els seus elogis sobre les virtuts de tenir un diàleg públic amb visions contraposades els apliqués a les universitats espanyoles, on no s’ha pogut fer mai (‘i on ni jo ni la valenta Ponsatí no hem estat mai convidats’). Va ser incisiu sobre el judici: ‘Perquè, sigui quina sigui la sentència, és un error històric. I si les sentències són greus hi haurà molta més indignació. I una solució democràtica serà mes difícil.’ I finalment va demanar que Sánchez ‘no sigui ostatge de l’extrema dreta de Vox. Vox és acusació particular als judicis. Això dóna pistes d’on es troba cadascú.’

‘Evidentment que Espanya és una democràcia’
Finalment, el professor de la UNED Nacho Torreblanca va exposar el punt de vista unionista durant l’acte i va desplegar l’argumentari Borrell: ‘Evidentment que Espanya és una democràcia plena. Som membres de la UE, i les corts espanyoles poden cometre errors, però tenim el Tribunal dels Drets Humans que ens vigila. I Brussel·les no ha aplicat mai l’article 7 a Espanya. Cap entitat de la UE no ha obert cap investigació sobre els Fets d’Octubre. I el judici que ara comença es podrà veure en directe per la televisió. No tenim res a amagar.’ L’home va deixar anar un dels titulars ofensius del vespre (‘L’1-O la meitat de la gent no va anar a votar perquè tenien por i no es refiaven dels independentistes’). Però no va rebentar el debat, ni va jugar a l’esperpent. Sí que va poder jugar les cartes d’aconseguir que es parlés més del passat que no pas del futur. La confrontació política es va imposar a l’elaboració intel·lectual, gràcies a un Torreblanca que es va colar en un cartell en què de primer no figurava, en un acte que no van poder prohibir del tot, en un Londres que esperava una tempesta de neu que durant l’acte no va aparèixer, però que mentre s’escriuen aquestes línies finals sí que  treu el cap amb uns primers flocs freds i blancs.