Les seves intencions i el nostre interès

Ells no han canviat, però nosaltres, sí.

Parlava amb un amic, tot nus i indignació mentre repassava les imatges que anaven arribant de l’escenificació, del desplegament d’armaris amb ulleres de sol, de furgonetes i helicòpters, rambos de pacotilla disfressats de verd, encaputxats, armats, blindats, i comentàvem l’obvietat, que aquest estat continua allà on era, prohibint, silenciant, esclafant, ocupant, com sempre, amb les banderes i avions i tot el cercle de canons. Creant-se un relat paral·lel i a mida de les seves intencions. De les impunitats que gasta.

En parlava amb l’amic i no fèiem cronologia de ràtzies i atrocitats perquè no calia i perquè tots dos les teníem a la memòria. Només que en una d’aquestes, no sé per quins set sous, se m’ha escapat l’axioma, allò que de vegades dius només per deixar-ho anar, perquè si no s’enquista: un reguitzell de paraules fortes que no val la pena de reproduir (sí, aquestes que ara penses, possiblement) i l’obvietat que deia, que espanya és on era i que no canvia. Ha estat aleshores que l’amic ha pronunciat la frase que obre avui l’article, i que torno a repetir: ells no han canviat, però nosaltres, sí.

N’hem après i hem avançat.

Assalten les cases de matinada, esbotzen portes, intimiden infants, ho foten tot de cap per avall, detenen, incomuniquen, acusen sense proves, orquestren la seva campanya tinyosa amb els altaveus que els ballen l’aigua. Ho han fet sempre. La diferència, la gran diferència, la diferència clau, és a la nostra banda. Perquè la mena de coses que, fa uns quants anys, una minoria provava d’explicar contra corrent ara ja les sap, les dedueix, les raona la majoria de la societat catalana.

Hi ha una fotografia molt trista, molt bonica alhora, molt simple, molt significativa també, de Sabadell, a primera hora del 23 de setembre. A la vesprada, a la concentració, ja en van ser milers, gent de tota mena i votants de tot partit que es van aplegar per expressar solidaritats i indignacions. La fotografia que dic, però, és del matí. Quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera.

Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma.

Arran del Primer d’Octubre, la societat catalana ha fet un aprenentatge accelerat. Dolorós. Dur. Imprescindible. Els milions de persones que segurament no s’esperaven que l’estat espanyol fos tan bèstia, que no sabien que ho fos, li van veure el gest sota la carota. I la pràctica. La que ha continuat tirant endavant a la vista de tothom. Així, ara, quan orquestra aquesta operació d’intimidació i propaganda, la intel·ligència col·lectiva li respon adequadament i no se’n creu ni un borrall. Les respostes (punyents, sarcàstiques, agudes) que rep la piulada del penós vídeo de les olles, feta des del compte oficial de la Guàrdia Civil, són bona mostra d’aquest aprenentatge que dèiem. Les respostes i també les preguntes: si hi ha secret de sumari com pot ser que n’escampin imatges? D’on són? Si hi ha substàncies perilloses dins aquella olla, per què les remenen amb un bastó? Etcètera.

No hem d’oblidar, amb tot, que això que a consciència perpetra l’estat espanyol, negat com és per al diàleg i la resolució democràtica, és el vell binomi de la repressió i la criminalització. I que la repressió pretén d’escampar la por. I que la criminalització cerca de redibuixar, de reduir a la seva conveniència, un moviment que és ampli i divers i positiu.

Aquest és el seu interès: atemorir-nos i reduir-nos. Per això la nostra resposta al binomi sinistre ha de ser, sobretot, continuar la feina. Que no significa que no ens mobilitzem, que no denunciem si hi ha detencions. Denunciar la violència demofòbica de l’estat espanyol, abraçar fraternalment qui és víctima de repressió, lluitar per tornar-los a casa: no cal dir-ho perquè ho hem fet, ho fem i ho continuarem fent. Aquesta solidaritat és expressió de la nostra força.

La qüestió, tanmateix, és no perdre de vista l’objectiu. Que no és la lluita antirepressiva, sinó la independència. No perdre’l de vista ni de pràctica.

I continuar, per tant, reprendre el propi camí. Aquí al sud hi ha una expressió que ens hauria de ser divisa, cada vegada que l’estat irrompi amb les seves campanyes de violències i terrors: nosaltres, el cabet a la faena.