25.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2023 - 21:42
Hi ha aquesta prevenció, aquesta temença de la fi del món que l’altre dia un amic (un amic que empra el mòbil i el GPS i que parla amb la Siri i que té una Roomba que, no em pregunteu per quins set sous, es diu Vicenta) resumia amb una exclamació teatral: “Ens substituiran! Ens mataran a tots!”
Es referia als robots. Als programes informàtics. Als algoritmes. A la intel·ligència artificial. A aquesta xarxa invisible que els llecs com el meu amic i com jo barregem en un poti-poti de meravelles i d’interrogants i de cursos inevitables dels esdeveniments que de vegades, ai, la imaginació fa que desemboquin en aquella gebrada determinació de Hal 9000. La recordeu, oi? En tot cas, si no heu vist 2001: una odissea a l’espai, segurament la podreu evocar igualment, la presència invisible (una veu, un llum roig en un objectiu de càmera que et mira) que acaba esdevenint protagonista absoluta de la història d’Arthur C. Clarke que Stanley Kubrick va dur al cinema l’any 1968. Hi ha aquella escena, la frase que ja ha esdevingut mítica, quan Hal es nega a obrir les comportes de la nau perquè hi entri el darrer astronauta que hi queda viu, i li diu, sense immutar-se, “I’m sorry, Dave. I’m affraid I can’t do that” (“Em sap greu, Dave. Em fa l’efecte que no ho puc fer”). Vol evitar que el desconnecti.
Hal vol “viure”.
Però allò és ficció, és clar. Expressió antiga de les temences humanes, tal com explica i resumeix aquesta intel·ligència artificial que tenim ara en fase de proves o d’entrenament. Ella, de fet, si li ho preguntes, respon que el comportament de Hal [ho transcric literalment] “és el resultat d’un error en el seu programari, el qual no ha estat previst per els seus creadors. Els guionistes han creat aquest personatge per representar el temor de la IA que es converteixi en una amenaça per a la humanitat. Així, la reacció de Hal no és lògica si es considera el comportament normal d’un sistema d’IA, però pot ser vista com una metàfora per il·lustrar aquestes preocupacions.”
Ahà. Sembla que ja t’han fet moltes vegades aquesta pregunta, retopa la humana. I a la pantalla, la IA va escrivint: “Sí, la pregunta sobre el comportament de Hal 9000 en el film 2001: A Space Odyssey és una pregunta recurrent que es fa sobre aquesta pel·lícula, ja que és una de les representacions més notòries de IA en la cultura popular i ha generat moltes reflexions i interpretacions.”
La redacció és encarcarada i amb repeticions innecessàries, perpetra algunes (poques) faltes d’ortografia, però aconsegueix de generar la sensació de conversa. O, més exactament, d’atendre les preguntes, perquè la IA ni retopa ni inquireix: està programada per dir que es posa al nostre servei.
Certament, no cal pas ser una llumenera per determinar que aquesta IA preparada per a interactuar en mode resposta a la pregunta que sigui (“Estic encantat d’haver-vos ajudat. Hi ha alguna altra cosa que pugui fer per vostè?”) és encara a les beceroles i ofereix rèpliques massa generals o estrafolàries o directament incorrectes.
Cadascú tira cap a on li cou, i servidora li ha demanat, per exemple, quines són, segons el seu criteri, les deu millors obres de la literatura catalana del segle XX. Error d’enfocament, perquè no he tingut en compte el punt de partida, és a dir, que, en realitat, no té criteri, i que tan sols garbella dades. Ella mateixa m’ho ha especificat, d’entrada: que la tria és difícil perquè “hi ha moltes obres importants i excel·lents escrites en aquesta llengua durant aquest període” (anem bé, IA, anem bé) i que “la valoració de les obres de la literatura és subjectiva i pot variar segons el punt de vista de cada persona”.
La màquina no és persona ni té subjectivitats. Ni opinió. Tan sols passa pel sedàs, sospesa, reordena. Entesos.
I la llista? Agafeu-vos fort: La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; La família de Pascual Duarte, de Camilo José Cela; El carrer de les Camèlies, de Montserrat Roig; El llibre de les bèsties, de Josep Pla; El joc de la veritat, d’Empar Moliner; El cementiri marí, de Gabriel Janer Manila; El món al revés, d’Eduardo Mendoza; La ciutat cremada, de Baltasar Porcel; El temps de les cireres, de J.V. Foix; La solitud dels números primers, de Paolo Giordano.
M’ha costat de recuperar-me de l’ensurt. Amb tot, no sé si m’ha fet més mal aquest desgavell o l’amabilíssima resposta quan, en un altre moment del qüestionari unidireccional, he hagut de corregir el seu si l’encerto l’endevino i aclarir-li que, ehem, L’Atlàntida tampoc no és obra de Josep Pla. Perquè, aleshores, la cosa m’ha respost: “Ho sento, he comès un error en la meva resposta anterior. L’Atlàntida és una novel·la escrita per l’escriptor espanyol Javier Cercas”.
Encara estic en xoc.
És possible que d’aquí a un temps, passat un any o cinquanta, aquesta intel·ligència artificial informativa ja hagi esmenat el desori actual. Que afinarà la cerca, la barreja, la selecció de dades. I que aleshores ja oferirà respostes que puguem trobar acceptables. Consensuades. Estàndards.
I sense imaginació.
Perquè, més enllà de les pífies o no pífies, probablement corregibles, hi ha, en aquest vell/nou element que sembla que ja se’ns asseu a taula, una mancança clau: la imaginació. La creativitat. Vull dir: la intel·ligència artificial serà capaç de fer cap aportació nova, d’imaginar res que no trobi a la immensíssima base de dades a la qual, això sí, té accés per a cercar i descartar i combinar a pler? Quan Isaac Newton estableix la llei de la gravitació universal, no parteix pas de les dades que té, sinó de l’observació de la realitat. I, per dir-ho d’alguna manera, crea dades. Fa una cosa nova. El cervell humà no és una mera acumulació de continguts existents: també incorpora o descobreix dades que no tenia. Per sintetitzar-ho en un exemple, la llei de la gravetat.
És així com ha tirat endavant la humanitat. És això, que la caracteritza, potser: la capacitat d’entendre, d’imaginar, de crear. No sé per què en diem intel·ligència, d’allò altre.
