16.06.2020 - 05:00
Entendre què ens diferencia de la resta d’animals és una antiga obsessió de l’ésser humà. Un dels atributs als quals amb freqüència acudim per a justificar la nostra suposada superioritat és la intel·ligència. Potser la nostra major virtut, la intel·ligència, ens ha permès explorar l’espai, sondejar els secrets de la vida o compondre la novena simfonia. Però, com comparar la intel·ligència d’espècies tan diferents com la d’un humà, un polp o un dofí? Generacions d’etòlegs s’han enfrontat a aquesta pregunta amb agosarat esforç, però encara estem lluny de poder elaborar un «arbre de la vida» de la intel·ligència animal.
Una drecera que sovint s’ha seguit per a abordar aquesta qüestió ha sigut l’estudi comparat del pes del cervell. El raonament és tan senzill com lògic. Si l’òrgan de la intel·ligència és el cervell, com més gran siga la massa cerebral d’una espècie, més intel·ligent deu ser. Hem de corregir la grandària del cervell per la grandària del cos perquè cossos més grans necessiten major quantitat de teixit nerviós perquè contenen més cèl·lules somàtiques que representar i coordinar. Una balena blava té un cervell unes cinc vegades més gran que el nostre, però el seu cervell és relativament menor que el d’un humà si tenim en compte l’enorme massa corporal. Realitzant aquestes correccions, la nostra espècie té el cervell més pesat dels mamífers (a excepció dels extints neandertals), i els mamífers, els cervells més pesats dels vertebrats. Aquestes dades han perpetuat la idea que la intel·ligència dels vertebrats s’ha anat incrementant gradualment en una progressió lineal que va des de peixos a mamífers, passant per amfibis, rèptils i ocells. Els primats antropoides, amb els humans al capdavant, seríem el resultat últim d’aquest procés ascendent. Una noció tan intuïtiva com falsa.
En primer lloc, el model correcte per a entendre el procés evolutiu no és una escala que s’ascendeix, sinó un arbre filogenètic que s’escindeix i divergeix contínuament. L’evolució ens permet explicar la diversitat de les espècies, però no les ordena en un rànquing segons la seua intel·ligència o qualsevol altra característica. En segon lloc, perquè el pes relatiu del cervell d’un organisme depèn en gran manera de com ha evolucionat el seu cos. Per exemple, els ocells van conquistar el cel gràcies a cossos d’una extraordinària lleugeresa, mentre que els rèptils van requerir estructures corporals especialment pesants, com ara llargues cues o denses closques, per a prosperar en el medi terrestre. Si negligim aquestes diferències tendim a esbiaixar grollerament la grandària relativa del cervell. A més, el poder de computació d’un cervell depèn d’altres factors, a més de la grandària, com ara de la quantitat de neurones. En aquest sentit, els cervells dels ocells presenten fins al doble de neurones per gram de cervell que el dels mamífers. Aquestes diferències són encara més acusades si ens fixem en el teleencèfal, la part del cervell encarregada de les habilitats cognitives superiors. Un guacamai, per exemple, presenta més neurones en el teleencèfal que un macaco, encara que tinga un cervell i un cos molt més petits.
Avui sabem que els polps superen en intel·ligència molts vertebrats, que els rèptils presenten capacitats cognitives tan sofisticades com les de la majoria dels mamífers, o que la perspicàcia d’algunes espècies de corbs, lloros i papagais no té res a envejar a la dels nostres parents més pròxims, els ximpanzés. L’evolució no és un procés dirigit i ascendent, i la intel·ligència no és una excepció.
