Intel·lectuals espanyols: un oxímoron?

Una de les anècdotes que més em van impactar mentre feia la meva tasca d’historiador em va passar mentre investigava sobre l’editorial principal de l’exili espanyol, que també era la més prestigiosa, Ruedo Ibérico. José Martínez Guerricabeitia, el director i l’impulsor en el París de començament dels seixanta, havia confessat que una de les motivacions principals a l’hora de tirar endavant la capçalera, era publicar els manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, l’heroic editor es va emportar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. Allò que restava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili, com ell mateix, a la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual i el franquisme va reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en l’actualitat.

Però Martínez era un valencià entusiasta i malgrat tot va ser capaç d’aplegar una bona colla de joves estudiants que sovint venien a París, com ara Manuel Castells, Joan Martínez Alier, Pasqual Maragall o tants més. Amb tot això va poder omplir planes de la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico amb una bona mostra del millor pensament i reflexió, que únicament l’ambient de llibertat que es respirava fora d’Espanya permetia d’oferir. Ara, tan bon punt el franquisme va començar a esvair-se i els aires de la Transició van semblar instal·lar-se en una atmosfera encara massa tèrbola, com va explicar Martínez amb claredat, un d’aquells joves amb esperit de comissari polític, Joaquín Leguina, va proposar que l’elenc de la revista es passés en massa a un nou PSOE que requeria quadres i pensadors. De fet, bona part dels qui ho van acceptar van assolir carreres brillants, amb portes obertes per a publicar a El País i les seves editorials o obtenir els avantatges de ser protegits pel poder. Uns altres, per contra, o bé van haver de buscar-se la vida a fora o les seves carreres professionals van ser mutilades a la manera d’un maccarthisme cañí. Per exemple, és el cas de Joan Martínez Alier, una de les personalitats intel·lectuals europees més interessants i més conegut a Mèxic que no pas a Espanya o Catalunya.

Aquests casos serveixen per a il·lustrar com funciona l’establishment cultural espanyol. Un espai reclòs, protegit per la política i les institucions de l’estat, que premia la figura de l’intel·lectual orgànic que actua com a propagandista del poder real i balla al compàs que li marca l’estat profund i els remenadors de cireres –la llotja del Bernabéu– i que experimenta una projecció pública gràcies a alguns òrgans determinats (El País dels anys noranta en podria ser el màxim exponent). Són absorbits pel sistema acadèmic, convidats a conferenciar a les millors universitats, publicats per les millors editorials amb llibres que es poden trobar fins a la llibreria del Corte Inglés i són guardonats expressament en un sistema de premis massa contaminat per les influències en un sistema endogàmic, probablement més que a l’esquifit sistema cultural català. En bona mesura són creats pel règim i alhora creadors del relat que el legitima. Tanmateix, si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder (i, oh!, a Occident la intel·lectualitat havia de servir per a això), i ens adonem que no actuen com a crítics del sistema, sinó com a validadors d’injustícies profundes.

En el fons, i com ja passava amb la generació del 98, els pensadors oficials del sistema intel·lectual espanyol no deixen de ser l’enèsima reproducció dels arbitristes dels segles XVII i XVIII, simples ideòlegs dòcils que proposen solucions perquè el poder de l’estat i del monarca facin d’Espanya un estat més eficaç per a major glòria de l’imperi. En unes altres paraules, els calaixos amb manuscrits interessants, tal com es lamentava Martínez Guerricabeitia, mig segle després, continuen buits.

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre. Tanmateix, tampoc no els vam sentir gaire quan el Partit Popular va engegar aquelles polítiques tòxiques d’eliminació de la llibertat d’expressió, ni van alçar la veu quan cada dia es desnonaven centenars de famílies, ni en el cop d’estat financer de l’agost del 2011, la reforma exprés de l’article 135, ni quan els joves d’Altsasu van ser condemnats per terrorisme en una baralla de bar… I podríem continuar.

Que la intel·lectualitat espanyola sigui covarda no vol dir que sigui ximple. Qui s’ha sortit del camí traçat i de les indicacions dels Leguina de torn s’ha trobat amb la freda intempèrie, expulsat del paradís. Suso de Toro n’és el més paradigmàtic, amb un boicot descarat als seus llibres, tan bons o més que els que de fa dècada i mitja. O Ramón Cotarelo, que sí que serviria per a entendre què és un intel·lectual clàssic, una veu crítica d’un ordre discutible, el qual, per dir-ho en termes suaus, s’ha exiliat a Catalunya, on l’ambient intel·lectual, sense tirar coets, és molt més respirable. Anar a la contra implica que et facin invisible en el millor dels casos i, en el pitjor, simplement assetjat o perseguit. Tècnicament, es tracta d’allò que es diu ‘dissident’.

De fet, la majoria de la intel·lectualitat catalana som una colla de dissidents, potser mal avinguts. Tret dels qui viuen a sou dels Godó, és més probable que als Països Catalans hi hagi més jugadors de bàsquet professional que escriptors vivint de la seva ploma. No fa gaires anys l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va publicar un estudi desolador on es posava en relleu tot allò que sabíem; que només una minoria ínfima podia dedicar-se professionalment a escriure. La majoria entenem la nostra responsabilitat intel·lectual com una activitat complementària, en bona part dels casos a fons perdut. I tot plegat, sense prou projecció. Ras i curt, com que fem nosa al sistema, subtilment som silenciats, com els dissidents de tota la vida, en un país dissident.

Ara, si més no la idea de no dependre de ningú, de no haver rebut les propostes deshonestes dels Leguina de torn, permet certa capacitat de discrepar de l’ordre vigent. Per contra, qui ha viscut de llogar l’ànima al poder és normal que subscrigui aquesta mena de manifests contra la condició nacional de Catalunya, negant l’existència de presos polítics i comportant-se d’una manera tan submisa que recorda el capteniment vergonyant de les associacions d’escriptors txecoslovacs quan denunciaven i insultaven els signants de la carta 77 o els soviètics que acceptaven sense recances la doctrina Jdànov. La incapacitat de qüestionar-se l’ordre del qual es beneficien n’invalida el paper, i probablement diu ben poc de la qualitat de la seva obra. Al cap i a la fi, com el mateix Pérez-Reverte, la majoria acaben essent això, novel·listes dels llibres que es poden trobar a El Corte Inglés, escrivents ocurrents sense decència ni, en termes generals, massa qualitat, apèndix del braç incorrupte del franquisme, pensadors patètics que avalen la violència dels forts contra els febles, col·laboracionistes de la ignomínia d’un règim al qual, com deia Joan Martínez Alier en un dels seus brillants articles dels anys setanta, ‘no es van oposar massa’.

La seva diatriba contra el procés d’autodeterminació de Catalunya, la seva insensibilitat contra els presos polítics i, per contra, els seus silencis contra l’emblanquiment de la ultradreta (via andalusa) o la pèrdua preocupant de drets fonamentals (com el d’expressió, reunió, a l’habitatge o al treball digne) en diu molt, d’ells. De la seva qualitat moral i de la literària, també.