Ja fa un mes, un mes exacte, dels desbordaments a la Foia de Bunyol i l’Horta Sud i la Ribera, un mes de la maleïda gota freda i la més maleïda encara alerta que no es va enviar, la que va fer sonar els telèfons a les vuit del vespre i onze minuts, tantes vegades com calgui ho tornarem a repetir, a les vuit del vespre i onze minuts, quan aquella aigua opaca i furiosa feia hores que ho assolava tot, i arrossegava els cotxes, i arrencava les parets, i s’enduia la gent.

El gest terrible de tancar finestres i persianes per deixar de sentir els crits. Plorar d’impotència i de no poder ajudar i tancar-ho tot. El sentiment de culpa, després, dels qui eren lluny. Perquè eren lluny. I tants de morts. Coses espantoses que han passat aquí i que deixen marca i que no es poden oblidar.

En Ferran Torrent, que era a casa quan l’aigua hi va entrar amb aquella violència espessa de color marró, ho explicava concisament a À Punt: “Les ferides es curen, però queden les cicatrius. D’ací a uns mesos, el poble tornarà a ser el mateix; però les desgràcies estaran a l’interior.” I això és el que passa, que la gent continua amb aquest nus a les entranyes i que de vegades plora i que de vegades, no. Però que el nus hi és. I es va estrenyent. I se solidifica.

I és terrible.

Ja ha passat un mes sencer, sí, i en aquest temps hem hagut de sumar desolació a la desolació que ja hi havia, i arriba un punt en què es fa tot insuportable. Perquè hi ha el dolor concretíssim que té noms i cognoms en cada mort, tan personal i de cadascú, de la família i dels amics i dels veïns, companys de feina, coneguts; hi ha la pena compartida, també, per aquests mateixos morts i per les històries que coneixes, quedar-se sense casa, quedar-se sense feina, quedar-se sense escola, els records sota el fang, aquest ja no sentir-se segur ni quan t’abraces amb els teus; hi ha el paisatge desfet, la terra i l’aigua i el món que coneixies, cotxes abonyegats, amuntegats, plàstics a les branques com una fantasmagoria; hi ha el fang que ara es fa pols i que se’t fica als pulmons. El nus a la gola com paper d’estrassa.

I hi ha la nàusea.

Així vivim. Amb la nàusea.

Que no n’hi ha prou de conèixer els detalls de la ineptitud absoluta de Mazón i tota la seva trepa durant el dia de la catàstrofe, la inanitat o la deixadesa o el tant se me’n fot o el que sigui i en combinació perniciosa; no n’hi ha prou que l’individu que encara ocupa la presidència de la Generalitat no hagi aclarit què coi fotia durant tantes hores com va romandre desaparegut (aquell patètic dinar al restaurant-cau El Ventorro, etcètera); no n’hi ha prou de pensar quantes vides va costar la supina inutilitat del seu govern (govern?, caldria trobar una altra paraula, aquí), que és, potser, un dels pensaments més durs de tots; no n’hi ha prou amb tot això que, a sobre, hem d’afegir-hi el sòrdid haver d’aguantar, també després, dia rere dia i cada vegada pitjor, la seva misèria exposada així a la llum crua de la realitat.

Perquè durant aquest temps, durant aquest mes tan llarg, no hi ha hagut, des de la institució que té l’obligació de fer-ho, ni ajut ni consol ni protecció. Ans al contrari. Han deixat la gent a la intempèrie, els cotxes fent muntanyes de ferralla, els garatges plens de fang i aigua estancada, les escoles contaminades de tot.

I ara escric això i torna la nàusea i creix amb la veu de Joseantonio Rovira, que (encara) ocupa el càrrec de conseller d’Educació, que ha abandonat els centres educatius a la seva dissort durant tot aquest mes i que de cop ha hagut de fer una roda de premsa perquè s’ha mort un treballador sepultat sota la runa d’una escola inutilitzada per la riuada, a Massanassa. S’ha mort un treballador i Rovira ha hagut de comparèixer, aquesta molèstia expressada en cada gest, i ha dit això, en el to que ja és marca de la casta, gens d’empatia, cap estremiment de res: que ell no hi ha anat, a Massanassa, perquè allà no hi feia res. I que també té dret a passar el cap de setmana amb la família. Etcètera. Una nova fita en el continu i, sí, fastigós, desentendre’s de la gent, de la responsabilitat que, pel càrrec que ocupa, resulta que tenen. Aquesta inconveniència. Perquè durant aquests trenta dies només s’han mostrat preocupats per ells mateixos: preparar-se la defensa, mantenir la butaca, omplir-se les butxaques. Sempre a costa del mínim esforç i dels diners públics. Disfressar-se com sigui per aparentar la fermesa o la resolució que no tenen: un jupetí roig sense cap taca per a Mazón, ara gorres de plat i medalletes per als consellers. L’aparença, la ridícula carota de testosterona. Això han fet: contractar militars per disfressar-se d’homes durs. Com si això fos el que li fa falta a aquesta terra desolada. Pitjor encara: col·locar els militars al govern. Aquest gest d’impotència i aquesta declaració de principis. Els militars que afirmen que no se sotmetran a la política. Pitjor encara: promulgar un decret per eliminar el topall salarial per als consellers, és a dir, perquè puguin cobrar més, és a dir, perquè el militar pugui cobrar més del que li correspondria abans del decret. Més del que li correspondria. Un decret ad hoc. Per a això sí que tenen temps. D’això sí que en saben.

És insuportable.

Insuportable tot.

Ha passat un mes i en continuem parlant, sí, és clar. Perquè hi ha el dolor i perquè hi ha la nàusea. I per la veu d’aquella dona que no saps com es diu però que un dia vas sentir i que ja forma part de tu per sempre. Tan sols demane justícia, deia. I que no s’oblide.

Que no s’oblide. Que no s’oblide. Que no s’oblide.