07.09.2023 - 21:40
Imagineu-vos que us desperteu un diumenge al matí, i després de les ablucions necessàries entreu a les xarxes i llegiu que la lingüista Carme Junyent s’ha mort. La família i els amics estan de dol, els que l’admiraven en senten la pèrdua, les autoritats comencen a reaccionar, però vosaltres considereu adequat d’escriure això: “Va dedicar molts esforços a evitar que les persones no binàries morissin amb el seu gènere reconegut. Al mateix temps va lluitar per normalitzar el català, cosa que l’ha dut a morir amb dignitat. És ara quan hem de ser crítics amb el seu llegat.” O bé això: “Ens ha deixat una lingüista de referència, però que es negava a acceptar i a entendre el llenguatge inclusiu en català, per no parlar de les perles transfòbiques que deixava anar. Sincerament, bon vent i barca nova!” I després d’aquest acte radical i transformador, i amb la satisfacció de la feina ben feta, ja podeu sortir a comprar el pastís de nata.
Les dues piulades que he transcrit són autèntiques. La primera és de la periodista Marta Roqueta, la segona de la drag queen Jessica Pulla. Des que les vaig llegir –i no van ser les úniques, ni de bon tros–, no puc deixar de rumiar-hi. És prou gros atacar qui s’acaba de morir, però aquí parlem d’algú que no és un dictador genocida ni un assassí en sèrie, sinó una dona amb qui hi vas discrepar per unes construccions gramaticals. La primera impressió és que el narcisisme d’aquesta colla és tan immens que trinxa totes les nocions bàsiques d’empatia i urbanitat, però em sembla que cal anar més enllà.
Molts dels mecanismes que ha adoptat bona part de l’esquerra actual tenen l’origen en l’obra dels filòsofs marxistes del 68 (Foucault, sobretot), que consideraven que a la vida tot són relacions de poder, i que aquest poder es reprodueix per mitjà del llenguatge. Una bona teoria per a interpretar el món, però a partir d’aquí les generacions successives van fer dos salts. El primer va postular que canviant les paraules es podria transformar la realitat, i així van començar a sorgir les guies de llenguatge políticament correcte, més endavant anomenat inclusiu, i les expressions per a referir-se als col·lectius desafavorits també va mutar amb rapidesa (fins a arribar, de moment, a la “persona racialitzada en situació d’exclusió residencial”, que continua sense casa ni papers, però es veu que la tractem millor). El segon salt és molt més recent i atrevit: com que el racisme i el sexisme maten, tothom que no accepti els paràmetres d’aquesta esquerra és còmplice, si no inductor, dels assassinats i suïcidis que es puguin produir. D’aquí ve que Roqueta posi uns hipotètics difunts no binaris al davant. I d’aquí ve també que es justifiquin campanyes d’insults i assetjament –inclosa l’acusació de no ser feminista– com la que va patir Carme Junyent fa uns quants anys. Al cap i a la fi, diuen ells, es tracta de salvar vides.
El problema és que res no demostra que tota aquesta immensa construcció intel·lectual tingui cap base real. Com va explicar Junyent, i prou que ho va pagar car, no hi ha cap relació entre el gènere gramatical d’una llengua i el masclisme de la societat on es parla. A més, quan s’han intentat aplicar els mètodes empírics a aquestes ideologies i a l’efectivitat de les receptes que ofereixen, els resultats han estat ben minsos. Només els queda el principi d’autoritat: “Ho ha dit Judith Butler”, com si recitessin les sagrades escriptures. Llavors, és clar, la naturalitat s’imposa, i a la piulada de Marta Roqueta que ataca Junyent per haver defensat el masculí genèric hi trobem el masculí genèric.
Hi ha també una altra dimensió. La quantitat d’indignats remunerats és limitada, i per a accedir a càrrecs i subvencions és important demostrar una puresa total. Sempre hi ha la por que a l’hora de competir amb els altres aspirants victimitzats algú et recordi que vas ser massa tou, i això et faci perdre punts. Un bon atac a temps és una victòria. Al cap i a la fi encara és hora que Tània Verge, consellera del Departament d’Igualtat i Feminismes (cent setze milions d’euros de pressupost el 2023) faci cap menció de la mort de Junyent, i això és un clar missatge a la tropa. I bé, un màster d’estudis de gènere costa uns quants milers d’euros (un bon sistema per a evitar que al mandarinat hi entrin pobres), i un dia o altre s’han d’amortitzar.
Tot plegat seria fins i tot còmic si no fos que es va formant una onada neoconservadora que ho arrasarà tot, i on molts col·lectius vulnerables hi perdran bous i esquelles. Llavors bona part de la culpa l’haurem de donar a aquests elements a qui hem entregat el micròfon del progressisme, personatges inflats d’ego sense gens de voluntat pedagògica més enllà del càstig i l’escarment, i que veuen qualsevol discrepància com una agressió. Jonquis de l’entourage que sempre, sempre, sempre, els dóna la raó, perquè si no serien expulsats sumàriament. Cacics postmoderns que diuen erigir-se en defensors dels dèbils i els marginats i que només els fan servir d’escut humà. En fi, gent que no conserva ni la decència ancestral de respectar els difunts.
