Insubmissió: quan la desobediència va guanyar

De llibres, se’n publiquen de moltes menes. N’hi ha de bonics, d’avorrits, mal enquadernats, addictius, que et canvien la vida, massa llargs, oportunistes, plens de faltes, copiats, per fer bonic i fantàstics. També hi ha llibres imprescindibles, com aquest Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Llibres) que ha escrit el periodista Joan Canela, perquè era molt necessari escriure i documentar com va ser la campanya de desobediència civil més multitudinària i reeixida de l’Europa contemporània. Que ho expliqui un antimilitarista no fa sinó corroborar, i aquesta vegada ens n’alegrem, que la història l’escriuen els vencedors.

Quan el 20 de febrer de 1989 una seixantena de joves es van declarar insubmisos al servei militar obligatori a diversos punts de l’estat espanyol, naixia un moviment molt més poderós que no qualsevol exèrcit i, a banda, més valent i ben organitzat. Canela ho documenta molt bé al seu llibre i els qui vam ser insubmisos ho podem confirmar: tot i ser un moviment alternatiu i assembleari, allò era molt ben orquestrat, les accions es planificaven al mil·límetre i se’n preveien les possibles conseqüències, es mirava de no perdre mai la iniciativa i, malgrat assumir la repressió de què van ser objecte els 1.700 insubmisos que van anar a la presó, es va aconseguir de convertir-la en eina de combat i no de desmotivació.

El resultat és ben sabut: el servei militar ha deixat de ser obligatori a Espanya i tot això que s’han estalviat els nois d’avui dia. Dels 91.000 sortejats la darrera lleva, l’any 2000, només 5.000 van acabar fent el soldat. L’estaca era ben corcada i va tombar, amb milers de joves que es declaraven objectors de consciència, uns serveis socials alternatius col·lapsats i un col·lectiu creixent d’insubmisos que portava tensió al poder polític i el militar sota el lema ‘Cap servei a l’estat, ni civil ni militar’. La convivència entre objectors i insubmisos, amb estratègies sovint confrontades, fins i tot antagòniques, va ser un dels grans èxits del moviment antimilitarista d’aquella època. Que no hi hagués enfrontaments entre els qui volien liquidar el sistema i els qui només es negaven a fer el servei militar, una lliçó interessant.

El darrer capítol del llibre porta per títol justament ‘Què en podem aprendre?’. La desobediència dels insubmisos pot deixar cap llegat útil als activistes dels CDR i del Tsunami? O als qui salven vides a la Mediterrània i eviten desnonaments? Salvant anys i distàncies, Canela parla de l’enorme potencial d’un col·lectiu que desobeeix, de la necessitat d’estratègia i formació política, de la disposició a assumir els riscos i la repressió, de la necessitat de combatre la criminalització, dels avantatges d’un moviment divers, descentralitzat i arrelat al territori i del perill de rebaixar les demandes. A l’epíleg (‘Nascuts per ser lliures i no soldats’), Jordi Cuixart també hi fa referència: lloa la capacitat de mobilització i autogestió de la societat catalana i reclama saber utilitzar la repressió com a altaveu per a defensar postulats polítics.

Al llibre de Joan Canela només hi he trobat a faltar una línia argumental, secundària però d’alt valor per a les noves generacions. Els insubmisos van posar fi a una estructura arnada, masclista i violenta, sí, però també a les eternes batalletes de la (puta) mili a les sobretaules del diumenge de milers de llars catalanes. Les del recluta que es va adormir fent guàrdia, dels que s’escapaven per anar a empaitar turistes, del que li va tocar Melilla i feia contraban… Preu per preu, molt millor poder parlar d’aquell cop que ens vam encadenar a la porta de Capitania o de la cara del funcionari de l’ajuntament quan li engaltàvem ‘espera’m assegut amb el servei social’, que recull la cançó de Brams.