Instint matador

L’independentisme, estancat. El 10-N, 1.642.063 votants van optar per partits independentistes (ERC, Junts i CUP). Fa sis mesos van ser gairebé els mateixos: 1.634.986 van votar ERC, Junts i Front. El moviment tot just ha obtingut 7.077 votants més. L’independentisme no avança, cosa que no vol dir que no es mogui. ERC perd 150.458 vots, que són recuperats per l’augment de la CUP respecte del Front (130.947) i pels guanys més modestos de Junts per Catalunya (26.588). Llegint Jordi Muñoz o Roger Tugas i els seus estudis a partir de seccions censals, arribes a la conclusió que aquest transvasament de vots passa sobretot a les zones independentistes. A les zones unionistes hi ha uns poquets milers de vots que l’independentisme guanya, els mateixos poquets que es perden en l’abstenció a les zones independentistes. És a dir, la base no s’eixampla en nombre de vots. El dibuix és el mateix que fa sis mesos: 1,6 milions de vots, la meitat dels quals aportats per ERC, el partit gran, i urbà, de l’independentisme actual. Un moviment gairebé estancat del tot: som 7.000 més. Felicitacions.

A diferència de l’estancament independentista, l’unionisme cau clarament a Catalunya i perd 323.965 vots. De 2.406.981 a 2.083.016 vots. PSC, En Comú Podem, PP, Ciutadans i Vox obtenen el 54,03% del vot, quan fa sis mesos en tenien el 58,05%. Gràcies a aquesta caiguda unionista, l’independentisme, estancat en vots, creix en percentatge i passa del 39% al 42%. L’evolució d’aquests darrers quatre anys de l’unionisme català és la següent: 64,5% (2015), 64,9% (2016), 58% (2019), 54% (10-N 2019). Caiguda unionista de deu punts en quatre anys. Poca broma. Si remuntem a l’any 2011, és quan CiU presentava Duran i Lleida de cap de llista. Més unionisme, només en trobem el 2008, quan el PSC de Carme Chacón s’enduia el 45% dels vots tota sola. Quin temps per als unionistes. Avui, en canvi, necessiten els franquistes de VOX (6,30%) per a superar el 50%.

Tu, estancat. I el rival, caient. Si ets polític, suposo que aquest és un moment somniat. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias et necessiten just quan cauen? Volen govern amb els teus vots? Situació ideal, perquè el poder mai no cedeix voluntàriament, sinó forçat per les circumstàncies. Ara és el moment de veure si els partits independentistes tenen instint matador i ensumen la feblesa del rival. Perquè justament ara és el moment de demanar la llibertat dels presos i d’exigir a Pedro Sánchez que es retracti de fer agafar Puigdemont i declari la contrària, que acceptaria el retorn dels exiliats. Ara és el moment de veure una reunió del PSOE amb els independentistes a Waterloo i als Lledoners. Ara és el moment de pensar en un nou govern a Barcelona (adéu Collboni, hola Comuns, ERC i Junts), pressupostos de la Generalitat, la taula de partits, la declaració de Pedralbes, visita de Sánchez als ferits, recuperar la figura del relator, els tres punts de Ponsatí, el dret d’autodeterminació i la fi de l’Audiència Nacional. Canvis al CGPJ. Sona marcià? Sí. I també sona ambiciós. Quan, si no? Només quan són febles t’ho donaran, i no cal que sigui tot. Ja sabràs discriminar. Ara és el moment d’exigir-los democràcia, com si no hi hagués demà. Bàsicament perquè l’estat és feble. És la repressió, que els passa factura, ni que sigui electoral i en tant per cent.

Noves eleccions o governs espanyols amb més repressió farien caure l’unionisme encara més, tot i l’estancament independentista.