Insomnis

No acostumo a tenir insomni, però el vent em desvetlla, aquesta nit, i no vull saber quina hora és. Només sento la xiuladissa que fa entortolligar la roba estesa i repicar porticons mal lligats i sacseja les fulles fins a arrabassar-les dels arbres i enviar-les cel enllà. Instruccions per a nits d’insomni: no agafis el mòbil, no obris el cercador i hi escriguis remeis per a l’insomni. Esperar una mica, relaxar-se, comptar, un, dos, llegir unes quantes pàgines del llibre que es tingui a mà, tres, quatre, mirar de no despertar-se gaire, de no activar el cervell, cinc, sis, confiar que torni la son, a tot estirar, aixecar-se i beure aigua, set, vuit, deixar passar els pensaments sense aturar-s’hi, nou, deu. Sortiria a estirar les cames. Això em cal, moure’m, alliberar-me de la posició horitzontal. Fugir de la casa confinada passant per alt el toc de queda. Qui m’aturaria i em diria res? Això he de fer, anar de passeig sota la lluna plena que fa menys foscos aquests carrers mal il·luminats. Qui ha sentit el carrer de matinada en temps de toc de queda? És gaire fosc, solitari, silenciós? Potser m’hi trobo altres insomnes, errants de tota mena, potser les places s’omplen d’adolescents que s’expliquen els secrets en la penombra mentre els gats s’arrauleixen sota els cotxes. Què hi passa, als carrers, quan se suposa que hem de ser a casa, si en tenim, passant la nit, amb sort dormint, vetats de sortir al carrer amb arguments de salut pública? Jo avui no puc dormir, em tiben músculs desconeguts i els plofs, patams i fius se m’enreden amb els cabells, ben arran d’orella. Sortir al carrer, això em cal, moure’m i que el vent s’ho endugui tot o que em torni la son. M’abaixaré la màscara, que no hi haurà ningú. Descobriré, finalment, l’olor que fa aquesta ciutat nova de nit i m’aprendré el nom dels carrers que baixen al riu. Vint-i-un, vint-i-dos. Quins sons feien, els carrers, de matinada, te’n recordes? Trenta-sis, trenta-set. Quines n’eren les olors? Seixanta-quatre, seixanta-cinc. I de riure, que te’n recordes? Vuitanta-tres, vuitanta-quatre. De quan la sobretaula s’allargava amb converses intranscendents, o no, i algú havia de fer, xst, no crideu tant, que el nen dorm, i llavors encara era més difícil no riure amb la a ben oberta i feien mal músculs ben coneguts i calia contreure el sòl pelvià per evitar que el riure s’escapés. Que si me’n recordo. Cent tres, cent quatre. Deixar passar els pensaments, sense encallar-s’hi. No te’n recordis.

Ahir, una amiga amb qui solíem acabar rient en algun moment o altre del dia i a qui fa mesos que no veig, que no puc veure per aquest confinament municipal que ha de fer baixar la Rt i descarregar les UCI i protegir-nos de la covid, em va enviar un poema de Felícia Fuster. Parla d’amor, em diu. I una mica d’enyorança, oi?, li responc. També. «Gerra tendra, t’espero / i en el desert invento dromedaris / fets de llum perquè et portin. / Si pogués confegir les profecies / del cor, qui sap on fóra…»
Cent vint-i. Comença a clarejar.