Kilian Jornet, perdut a la gran ciutat

‘Crec que ha estat el millor i el pitjor any de la meva vida.’ Així comença el prometedor (enèsim) documentari sobre Kilian Jornet estrenat la setmana passada a la plataforma Rakuten –es pot veure de franc. Prometedor, perquè tot allò que toca l’esportista cerdà desperta una gran atracció; i enèsim, perquè amb aquest ja són quatre els documentaris que s’han fet sobre la seva carrera. Aquest que ens ocupa, Inside Kilian Jornet, l’acompanya en una ronda mundial farcida d’esdeveniments publicitaris que durant onze dies l’aparta del seu hàbitat natural, la muntanya. L’espectador hi descobreix la part més mediàtica de l’esportista; però un es queda amb les ganes de gaudir del cinema de muntanya al qual ens havien acostumat els documentaris sobre Kilian Jornet.

Amb aquesta producció, Rakuten cerca una visió més reflexiva del corredor, però separant-la i aïllant-la de l’esportiva deixa la cinta lleugerament coixa. Es troba a faltar Kilian Jornet en plena acció, amb vambes i pells de foca, botant, travessant fites i batent rècords. De fet, una de les millors escenes del documentari és al començament, quan recorda l’operació d’espatlla a què es va sotmetre i que el va obligar a apartar-se de l’esport. Una vegada recuperat, aconsegueix de completar el descens de la Ruta Fiva, situada al Trolltind (Noruega), on hi ha la Troll Wall, la paret vertical més alta d’Europa. Les imatges, captades amb una GoPro, tallen la respiració. Sobretot quan Kilian Jornet, amb els esquís calçats, a mig descens i els piolets clavats, contesta tranquil·lament un missatge de WhatsApp a la seva xicota. D’un altre planeta.

Però més enllà d’alguna imatge d’arxiu, el documentari no s’aparta de la ronda que acompanya el corredor per ciutats com Bagkok, París, Los Ángeles i Pequín, fins a acabar a Barcelona. L’espectador sent empatia de seguida amb la situació d’exposició que li toca viure. ‘Crec que al Kilian li serà més difícil fer aquesta gira que escalar l’Everest’, diu en to de broma el seu mànager, Jordi Lorenzo, però la veritat és que la seva gestualitat en els actes públics evidencia que no són el seu hàbitat; com un lleó a l’Àrtic. Signa samarretes, llibres, agafa desenes d’avions i li toca forçar el bon humor en actes que organitzen les marques que el patrocinen. Braços plegats, un posat que segons els llibres de gesticulació denota poca disposició a comunicar-se, però més desimbolt que temps enrere. Jornet sempre s’ha definit com una persona poc social.

Les escenes de la ronda s’intercalen amb reflexions d’haver culminat un any ple de contrasts, per això el 2018 és el millor any i el pitjor de la seva vida. Per una banda, és l’any en què ha sabut que serà pare amb l’Emilie Forsberg i ha aconseguit grans resultats esportius; per una altra, ha hagut d’afrontar dues lesions que l’han apartat de l’esport. I en el seu cas, això és com si li traguessin l’aire. O pitjor encara, com si se l’emportessin de ronda.

Sempre insatisfet i havent-ho guanyat tot, Kilian Jornet ha hagut d’aprendre a competir contra si mateix per trobar una motivació. A Nova York estant, en una escena d’introspecció, explica que està cansat de la rutina, de córrer a l’estiu i esquiar a l’hivern: ‘Vull tenir experiències diferents, projectes diferents, carreres diferents. Alguna cosa que esperi ansiosament.’ En aquesta necessitat de posar-se a prova contínuament, hi quadren perfectament els desafiaments que s’ha proposat per a la nova temporada: repetir la Pikes Peak, una cursa que té un rècord de l’any 1993; i potser debutar en una cursa d’asfalt. Si ho fa, serà sense dubte una de les atraccions esportives de l’any i que de moment ja ha desembocat en desenes d’articles que especulen quin temps podria arribar a fer.