10.06.2021 - 21:50
Enguany no he fet la selectivitat i no puc dir res sobre les meves motivacions ni les dels companys a l’hora de triar l’idioma de l’examen. Però en canvi sí que he estat cridat a files, a les de vacunar, i per això hi puc dir la meva en relació amb la pluja fina de queixes al respecte (no tan concentrades en el temps com les del xàfec de la selec però que, sumades, tal vegada en serien més).
Aprofitant que el Servei Català de la Salut ens deixava triar, he anat a viure l’experiència fora del meu hàbitat. Concretament, en un CAP de mida mitjana d’una població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 70.000 habitants. Tot plegat m’ha semblat ràpid, eficient i sobretot indolor. Si ara em fessin allò de les companyies d’assegurances de valorar l’atenció després de la trucada, els posaria molt bona nota.
Des del punt de vista que ens interessa aquí, per això, no tant.
Procedeixo a valorar l’atenció.
Al llarg de la mitja hora, tres quarts, que dura tot plegat, estableixo contacte amb tres professionals del CAP: dues persones molt joves, que no deuen arribar ni de lluny a la trentena, i una de més gran, quarantina entrada. El mateix equip per a tothom. Constato de seguida que tots tres són catalanoparlants (cosa que ens podria dur a cabòries sociolingüístiques que ara no farem).
Començo pel paisatge escrit. El primer impacte que rebo és la retolació: tants els cartells fixos (els del centre mateix) com les indicacions provisionals, fetes expressament per a l’emergència, són en català.
En arribar al capdavant de la cua ens lliuren un pack imprès, consistent en un tríptic editat pel Departament de Salut i un full volant fet pel CAP mateix. Et deixen triar idioma, però només entre dos. Això sí, porten incorporat un codi QR des d’on es pot accedir a informació en altres llengües (una vintena llarga).
Pel que fa al contingut, el tríptic de la Gene està impecablement redactat, malgrat unes quantes concessions al burocratès: “totes les persones” en comptes de “tothom”, “finalitzar” per “acabar/completar/enllestir”, etc. Això sí, se’ns adreça de tu (“Tot i haver-te vacunat, encara pots infectar-te…”, “El fet de vacunar-te no t’exclou…”), cosa que, malgrat el segle XXI i la vida moderna, a mi em continua grinyolant. Amb el tractament de vosaltres em sentiria més còmode. En canvi, el full de l’equip local, molt més curt, fluixeja. Unes quantes pífies (des de que, dosis per ‘dosi’, sinó per ‘si no’…), alguna repetició innecessària… I, el més vistós de tot, un caos absolut en el tractament: ara de tu, adés de vostè, ara impersonal, adés en primera del plural. És una balladissa que ja fa temps que he observat i que suposo que té més a veure amb la informatització dels textos (ara retallo un tros d’aquí, ara en copio un d’allà) que no pas amb la traça de qui els redacta. Pels pessiguets de burocratès que el salpebren, el full fa cara d’haver estat revisat per algú del centre mateix que en sap una mica, però no prou.
Finalment, com a observació general, constato que s’hi fan servir de manera exclusiva el substantiu vacuna i sos derivats (vacunar, vacunació, vacunal), però mai vaccí ni vaccinar.
Passo a la part oral, que és d’on plora la criatura. La cosa que crida més l’atenció és que l’infermer multiús (ens rep, ens identifica i dóna les instruccions) se’ns adreça indistintament en una llengua o una altra. M’entretinc a provar d’escatir els motius dels seus canvis constants: hi ha estones que sembla voler fer un repartiment democràtic (ara en català, ara en castellà); en altres, tinc la sensació que discrimina en funció de l’aspecte. I per una vegada em dóna una alegria: al contrari del que em passa sovint, m’atribueix (dedueixo) traces del fenotip autòcton.
En realitat fa de mal dir. Li hauria d’haver preguntat directament, però no he tingut temps. Ja he dit que tot lliscava a un ritme molt àgil, i encara els hauria fet descarrilar.
En canvi, sí que resulta clara i inequívoca una altra de les seves tries: a les interaccions grupals fa servir sempre el castellà. És a dir, quan dóna instruccions a tota la cua o als ja vacunats que s’esperen asseguts ho fa per sistema en castellà.
Conclusió de l’observació: el paisatge lingüístic d’aquell punt de vacunació depèn en moltíssima mesura del comportament d’aquest infermer (reforçat, de fet, pel silenci predominant al pati d’espera). I això fa que es doni, a petita escala i per tant d’una manera molt fàcil d’observar, el nociu fenomen de l’arrossegament que impera als carrers (i a les cues dels súpers, i de les benzineres…) i que desespera tanta gent quan baixen a Barcelona (però alerta que passa a molts més llocs): la llengua ambiental arrossega un bon percentatge de catalanoparlants al canvi de llengua. De fet, tinc ocasió de constatar que algunes de les converses que el xicot (recordem, catalanoparlant) manté amb vaccinands també catalans són en castellà, com a resultat de la combinació de norma de convergència més deslleialtat lingüística. Com a la vida mateixa, vaja.
La pregunta, doncs, és inevitable: així com hi ha protocols d’actuació relatius a la vestimenta, horaris i altres aspectes del personal del centre, com és que no n’hi ha de lingüístic? Perquè si aquest infermer rebés una instrucció tan senzilla com que l’acollida, sigui individual o grupal, s’ha de fer en català, i si molt convé ja canviarà amb qui ho demani, el paisatge lingüístic d’aquell espai (on al llarg de la campanya de vacunació hi desfilaran milers de persones) canviaria de mig a mig. I, sobretot, invertiria l’efecte arrossegament en la direcció que ens cal, tot fent emergir catalanofonia oculta que ningú es preocupa d’incentivar (més aviat al contrari).
A veure si el senyor Argimon, mentre enllesteix la disposició perquè s’exigeixi el requisit lingüístic als metges, troba un moment per dictar aquesta circular abans no em toqui la segona dosi.
