(In)justícies

Isma i Dani són dos joves estudiants de la Facultat de Física de Barcelona, que, arran de la vaga general del 2012, van ser detinguts mentre passejaven pel carrer. Basant-se només en les informacions d’un diari, la jutgessa Carmen García Martínez —famosa ara pel cas ‘Ciutat Morta’— va decidir d’empresonar-los, fins que al cap de trenta-quatre dies l’Audiència Provincial de Barcelona en va revocar l’ordre. Malgrat això, el malson dels dos xicots va durar fins ahir. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que va retirar la denúncia amb l’arribada d’Ada Colau a la batllia, els demanaven nou anys de presó. Ahir van ser absolts sense càrrecs.

La sentència que els allibera és realment insòlita, perquè acaba dient que probablement la policia va cometre ‘errors d’identificació involuntaris’. Una manera de dir que la policia els va detenir sense tenir cap prova ni cap indici concloent que haguessen participat en cap dels incidents de què eren acusats. L’error involuntari ha costat a Isma i Dani trenta-quatre dies de presó i tres anys llargs d’angoixa.

Per una altra banda, demà hi ha convocada una manifestació a la Rambla del Raval en protesta per les noves notícies sobre l’anomenat cas Dixan. Ara s’ha confirmat que aquella operació —teòricament contra un grup gihadista—havia sortit de la imaginació d’un confident de la policia que es va inventar un grup amb gent que no feia res de delictiu.

El resultat encara va ser més greu que en el cas anterior: onze ciutadans d’origen paquistanès han hagut de passar entre sis anys i vuit a la presó i la majoria han estat expulsats després. Per no haver fet res, car tot allò de què eren acusats va resultar mentida.

En tots dos casos hi va haver organitzacions i mitjans que vam denunciar des del primer moment la feblesa dels arguments de la policia i la inconsistència dels casos. Però això no va ser obstacle perquè aquestes tretze persones fossen sotmeses a un calvari impossible d’acceptar en una democràcia.

D’aquests dos casos, no cal inferir-ne una condemna general, però són ben paradigmàtics d’una realitat que tots coneixem: el funcionament de la justícia i de la policia, especialment quan es voregen qüestions políticament sensibles, deixa molt a desitjar.

En cas de dubte, s’estimen més engarjolar un innocent amb proves inexistents que no pas arriscar-se que un culpable quede lliure o bé que els acusen de ser massa primmirats. I això, que ha estat verbalitzat per ministres i consellers de tots els colors polítics en èpoques diverses, simplement és un risc enorme per al conjunt de la població. Per a tots nosaltres. Policies i jutges acumulen un poder extraordinari sobre les nostres vides i per això cal demanar-los també una prudència extraordinària, abans de portar la vida de la gent pel pitjor camí.

L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Teresa Sala

Tens molta raó en plantejar el cas de l’Isma i el Dani juntament amb el “ Cas Dixan”, com a casos d’injustícies que mostren una tendència preocupant a utilitzar la policia i la justícia per raons polítiques. Com a familiar del Dani he après prou de la indefensió i la impotència que sent aquell que és acusat de fets que no ha comés i és empresonat sent innocent. Cal enfrontar-se a més, sense  gairebé esperança, amb el “linxament” mediàtic que comporta la repetició de fets violents o notícies alarmants, vinculades amb el teu nom i imatge. La societat inevitablement reacciona amb rebuig envers els empresonats i  amb alleujament en saber que els “ brètols”o els “gihadistes” han estat  per fi atrapats i empresonats. Cal saber que tots estem en perill que ens passi a nosaltres.

Per tant entenc molt bé fins a quin punt han patit aquestes onze persones del “ Cas Dixan” la injustícia de ser acusades i condemnades, sent innocents; amb l’agreujant de la indefensió de ser estrangers i considerats terroristes. Cal restablir la seva honorabilitat i demanar que es revisin els errors que han permès que es condemnin un grup tan gran de persones innocents.

Per acabar, amb l’alegria de l’absolució del Dani i l’Isma vull  agrair la tasca que feu mitjans com el vostre en denunciar les inconsistències d’alguns casos que es porten a judici, i que ho feu denunciant, com molt bé dius, que polítics de tots els colors utilitzen o han utilitzat aquest recurs per interessos aliens a la justícia.

Ramon Perera

Estic d’acord amb el gruix de l’editorial, però no amb la tebiesa de la seva conclusió. Dit molt breument: els casos actuals em recorden massa el crim de Cuenca.

Lluís Mauri

Jo, des que vaig viure un altre cas d’aquesta (in)justicia al meu entorn, pateixo cada cop que engarjolen algú. El dubte ja hi és sempre. I, el pitjor de tot, no és la garjola o els dies viscuts enxarxaxats en els jutjats. El pitjor és que es fa pràcticament impossible tornar a la normalitat sense deslliurar-se d’uns antecedents que, tot i ser construïts sobre falàcies, sempre acabant generant el dubte en qui no es qüestiona l’estat de les coses.

Marta Hernàndez

La falta de capacitat crítica de la premsa, que sovint es limita a repetir el que diuen els comunicats de la policia (sobretot en temes “delicats” com els que representen la possibilitat remota de l’existència d’una amenaça del terrorisme dit islamista), té una gran responsabilitat en aquests casos: la premsa ja no és el quart poder, sinó un simple altaveu de la doctrina oficial. En l’assumpte del “cas Dixan” –segurament com en el dels dos estudiants, que conec poc– va ser evident des del primer moment que tot plegat era un muntatge del confident; recordo especialment el pacífic pastisser del Raval, un avi envoltat de la seva família, a qui la policia i la premsa van destrossar la vida, i també el periodista que defensava el dret de la nostra societat (tan avançada, oi?) a destrossar (“preventivament”) la vida de qualsevol sospitós (que ho és des del moment que algú el denuncia, punt, com en els millors temps del nazisme i el feixisme, del maccarthisme i de l’estalinisme) per evitar possibles atemptats.

Ens queixem que no s’integren, però som nosaltres que els veiem sempre com a estrangers (immigrants de segona generació?, això com es menja?) i com a sospitosos.

Josep Usó

Realment, un estat en el quel passen aquestes coses, és molt insegur. Per a tothom. I no es poden deixar passar sense més, aquesta mena de situacions. En cas contrari, tots podem acabar com el protagonista d’aquell poema de Kafka: Ara venen per mi; però ja no hi ha ningú que em puga defensar. Caldrà evitar que tornen a passar, casos com aquests. Per higiene democràtica.

Josep Selva

Que li passara a la jutgessa Carmen Garcia Martínez?. Res. i als policies que els van identificar “erròniament?. Res. Patents de cors. Vull tenir la jutgessa i els policies davant un jurat popular, que expliquen les seves raons i els jutjarem de manera justa.

Carles Balbastre

Què passa amb una policia que fa temor i una Justícia tan injusta? I això em temo que no ho podem carregar a “Madrid”. Són lacres que ja hauríem d’haver exterminat.

Joan Rubiralta

Aquest cas com el que denunciava el film “La ciutat morta” té com a protagonista la mateixa jutgessa: Carmen García Martínez. I aquest és problema. Com és que no es pot no rebutjar a una magistrada per tenir una ideologia que va en contra de la dels seus acusats? Què li han fet els joves que els tingui tanta mania i sempre creu a la policia que a d’altres testimonis del cas? No hi ha cap tribunal que li pugui recriminar i sancionar les seves males actuacions?

Cal una reforma en profunditat de la justícia catalana per tal que “errors” com aquests no es tornin a repetir a la nostra república i aquí és quan el jutge Santiago Vidal i d’altres hi haurien d’intervenir i crear un codi judicial nou de cap a peus completament diferent de l’espanyol dedicant-se, especialment i entre altes aspectes, a corregir vicis com aquest.

Antoni Carol

Francament, em supera tot això! Em supera en el sentit que em genera infelicitat (perquè persones fan patir persones), i en el sentit de frustració: els ciutadans ens sentim impotents en no poder ni aturar ni entendre aquestes injustícies. No sé per què passen al món —i al nostre món— aquestes coses, on persones instrumentalitzen persones. Només em queda un consol, pel que fa a casa nostra: la creació del nou estat català. Com diu el professor Sala i Martin, no és que siguem millors que els altres, però amb un estat d’una dimensió més humana hom podrà exercir un major control —democràcia participativa!— per part de la ciutadania sobre les institucions.

director@vilaweb.cat