Por de tornar-se impotent. Impotent sexualment, vull dir. Por d’entrar a quiròfan. Així de clar va ser el meu col·lega quan la seva dona, amb qui ja havien tingut dos fills, va exposar en una conversa que estava molesta amb ell perquè no volia fer-se la vasectomia. Aquesta parella d’amics havien decidit que amb dues criatures ja en tenien prou i que fins aquí arribava el seu desig de reproduir-se. Ella havia plantejat al marit la seva necessitat de deixar les pastilles anticonceptives perquè feia dècades que cada dia de la vida se’n prenia una. Mentre estava soltera: anticonceptives + preservatiu. I un cop va començar a festejar amb el meu col·lega va continuar prenent-se-les i només es va aturar els períodes de cerca dels dos embarassos, que van ser períodes ben curts perquè van fer diana bastant de pressa en tots dos casos. Malgrat el criaturam que corria per casa, el matrimoni encara mantenia un desig sexual admirable i havien trobat, miraculosament, espais freqüents per a la intimitat. La marxa enrere, a ella, l’amoïnava, a ell, una mica també, però el condó a ell, li feia mandra, a ella, una mica, també. Així que la meva amiga va posar-se ferma i li va dir que si volia continuar follant, s’havia de fer la vasectomia. Ell va demanar un temps de reflexió; s’ho havia de pensar. I mentre pensava, ho va comentar amb els amics, la majoria dels quals li van dir que ni se l’havien feta, ni tenien gens de ganes de fer-se-la, que quin mal rotllo entrar en un quiròfan perquè els toquessin el piu, que quina basarda pensar que potser alguna cosa fallava i mai més no podien tornar a trempar, i rialles i cervesetes. Total, que suposo que per cercar suport, la meva amiga va fer emergir el tema enmig d’una tertúlia tranquil·la que manteníem, a ple estiu, en una piscina. Mentre el col·lega es defensava i demanava pròrroga en la seva jornada extensa de reflexió, vaig recordar les dues cesàries, que com jo, la meva amiga va haver de patir. I vaig intervenir, recordant al meu col·lega que la seva dona havia carregat a la panxa, durant nou mesos, multiplicats per dos, dos éssers de mida i pes d’un meló i que li havien hagut de tallar el baix ventre en totes dues ocasions. “6 capes, tio!”, vaig deixar anar. “6 capes de carn tallades horitzontalment. 7 si comptem la bossa amniòtica. La pell, teixits subcutanis, la fàscia, músculs, peritoneu, úter i la bossa.” L’amic mascle va fer cara d’acorralat, i es va mostrar deliberadament empàtic, però a ella l’empipada ja li havia arribat a la boca i li va deixar anar: “De debò que jo he hagut de passar per tot això, i ara tu no et pots fer una operació que dura com a molt mitja hora i que, com a molt, requereix un parell de dies de repòs!?” Jo em mirava la meva amiga amb orgull mentre em demanava per què no era tan valenta com ella de demanar-li al meu marit el mateix. Malgrat que el que tenia ganes de fer era aixecar-me i demanar a tota la piscina que aplaudissin el coratge de l’amiga, el que vaig fer va ser anar deixant anar comentaris per donar-li suport i per veure quina cara feia la meva parella (ja ho sabeu, aquell esport arriscat anomenat comenta en públic el que no t’atreveixes a comentar en privat). Vaig recalcar la pusil·lanimitat del sector masculí en un monòleg que, francament, també hauria agraït que m’aplaudís algú més que la meva amiga.

“Nosaltres, acabades de furgar i amb un tall al ventre que no et permet ni caminar, ens alcem del llit i no només ens hem de fer càrrec del nostre dolor, sinó que, a més, immediatament hem d’alletar i cuidar una criatura mentre estem convalescents. La cesària és una cirurgia major, però no tenim una baixa pròpia per a aquesta operació. Com que ja estem de baixa per maternitat, doncs, au, a descomptar dies de la baixa maternal, que my body is a battleground, com diu la Kruger. I a sobre, com a premi, la criatura porta, de primer, el vostre cognom!”

Us narro aquesta batalleta perquè he llegit sobre les novetats de l’anticoncepció masculina. Així ho deia el titular, que ja de per si m’ha semblat un oxímoron si tenim en compte que, històricament, han estat escassíssims els homes que han considerat que també era responsabilitat seva això de vetllar perquè els seus espermatozous no fecundessin òvuls. Que sí, que molts homes es posen condó (ja l’esbudellarem un altre dia, aquest tema), però tots ben tranquils perquè elles, les dones, es prenen les pastilles. El 7 d’octubre del 78 es va despenalitzar la venda i l’ús de les anticonceptives. En aquell moment els titulars celebraven que se separava la sexualitat de la reproducció i que les parelles tenien, per fi, la llibertat de decidir si volien tenir criatures o no. Però el que ningú destacava és que les dones ens passaríem les següents dècades sentit que era exclusivament nostra, aquella responsabilitat, amb totes les conseqüències que les anticonceptives impliquen per al nostre cos: problemes cardiovasculars, risc de patir trombosis, pèrdua de visió…

La vasectomia és un més dels mètodes i procediments anticonceptius, però només un 5% dels homes se la fan. Segons que diuen els experts, sembla que ara els joves mascles estan més preocupats per aquest tema i algunes farmacèutiques proven sort amb el mercat masculí anticonceptiu reversible. No pas per solidaritat amb les dones, per descarregar-les d’un pes que hauria de ser compartit, no pas per evitar que elles s’hagin de fer lligadura de trompes o deixar les pastilles, sinó perquè sembla que molts joves sense parella i sense fills, opten cada vegada més per la vasectomia i metges i farmacèutiques pateixen perquè consideren que cal explicar-los bé que allò és un procediment habitualment irreversible, i si després volen fills, tal vegada se’n penediran. Als EUA s’investiga una crema amb què els mascles poden fregar-se les espatlles i que bloqueja l’esperma. I també es desenvolupa un altre mètode: una injecció a l’escrot que al cap de 90 dies aconsegueix que el 99% dels espermatozous redueixin el moviment. Entreu a les xarxes i els comentaris dels mascles que comenten la gràcia que els fa això que els punxin la soca dels ous.

El més divertit del cas és que, per continuar avançant en la investigació de la cremeta per a les espatlles, els 300 homes que hi han participat haurien d’acceptar tenir relacions sexuals amb dones només amb la protecció d’aquesta crema en fase experimental i a risc de deixar les dones prenyades.

Ja sabem com va això de les apostes farmacèutiques, només van endavant si hi ha mercat, i en el cas dels mètodes anticonceptius, hi ha un gran mercat femení perquè socialment s’ha fet una feina de conscienciació-obligació de les dones a ser-ne les úniques obligades. A l’article de la setmana passada parlava del cas de la violació múltiple durant dècades a la Gisèle i tancava dient: que la vergonya canviï de bàndol. Avui tanco dient que ja seria hora que la responsabilitat anticonceptiva també canviés de bàndol.