Íñigo Errejón: “Espanya plural, i adeu a la independència? Sí, això pot passar”

Íñigo Errejón (1983), diputat al congrés per Sumar, i doctor en ciència política, és un dels caps pensants de l’esquerra espanyola. Fundador de Podem, Errejón és dels pocs polítics espanyols capaços de fer una entrevista sencera en català. Coneix bé Catalunya i Madrid, la seva ciutat. VilaWeb l’ha entrevistat per parlar de les manifestacions ultres d’aquests darrersdies (que ell va disseccionar fa poc en un article) però també de l’amnistia, de la legislatura que comença, del referèndum d’independència i de Carles Puigdemont. Segons Errejón, el bloc reaccionari ha enviat un toc d’atenció amb les manifestacions, i els joves ultres es van entrenant i formant aquests dies.

—Qui surt a Madrid a manifestar-se aquests dies?
—Surt la base social tradicional del nacionalisme espanyol reaccionari. Surten els clàssics bàsics, els de sempre. Passa que els de sempre a Madrid ja són molts. Una bona part de la base social del PP i de Vox, joves de classe mitjana alta i de classe alta de les famílies benestants de Madrid, en què crida l’atenció el desequilibri entre dones i homes. Per una altra part, hi ha hagut una afluència de militants de l’extrema dreta, dels grupuscles feixistes a Madrid. I després gent molt jove i molt articulada, per la influència dels youtubers, de la gent de TikTok, d’aquesta mitologia d’homes fets a si mateixos, que no necessiten res de ningú.

—Hi he vist apropiació cultural. A les manifestacions cantaven “els carrers seran sempre nostres”, “on són les butlletes, les butlletes on són?” amb lletra seva. Molt curiós.
—Quan diem que és un moviment reaccionari és perquè té com a principal objectiu, no la proposta d’un país nou o d’una solució política nova, sinó la de tornar enrere. És un moviment que surt per exercir un dret de vet. I per dir, mireu, voteu què voteu, aquest país i aquest estat és nostre. Ens pertany. Ja pertanyia als nostres pares i als nostres avis per haver guanyat la guerra. I llavors, hi ha dues coses que no es voten, que estan per sobre de la sobirania popular: la nació espanyola. Hi havia la pancarta que deia “la constitució destrueix la nació”. Per a ells, la nació és anterior a la voluntat dels ciutadans. I llavors, la voluntat dels ciutadans no pot modificar ni la composició ni les condicions de la nació. Aquest nacionalisme reaccionari és un nacionalisme fortament essencialista i antipluralista. La nació està per sobre de la democràcia. I llavors surten a dir, tenim un dret de vet: com que els nostres avis van guanyar la guerra i els nostres pares van negociar la transició, i nosaltres ara mateix som minoria al congrés però som majoria a Madrid, som majoria a l’aparell de l’estat, som majoria en una bona part dels governs autonòmics i som majoria als poders mediàtics i econòmics. Llavors, ni la jerarquia social i de gènere, ni la nació espanyola estan sotmeses a la sobirania popular. I, com tot moviment reaccionari, li costa molt crear consignes i mitologia pròpia. Però això li ha passat sempre, al feixisme, que fan servir una bona part de les consignes de l’estètica dels moviments als quals contesten.

—I la segona qüestió?
—La segona qüestió que volia dir és que en van aprenent. I aquí poso una certa distància amb una bona part de la reacció de les esquerres, espanyoles i catalanes, que ha estat fer-ne broma, riure-se’n a Twitter. Doncs, com qualsevol generació en va aprenent, va fent els primers passos, i en surten lideratges nous, agafen símbols nous, aprenen a ser al carrer, surten capacitats per parlar davant els mitjans, per organitzar-se, surten amistats noves, grups d’amics que després continuaran la militància. Bona part de la nostra experiència va ser traslladar al terreny polític institucional afinitats personals, ideològiques, intel·lectuals, que ja havíem fet al terreny. Jo, aquesta mena de menyspreu, de menysteniment… Això d’aquests dies ha estat un primer toc d’atenció. Un toc d’atenció que els sectors progressistes espanyols ens hem mirat de casa estant, ens hem mirat per la televisió. I això no és una bona notícia. Tot i que ja hi ha hagut investidura, ja hi ha govern, hi haurà llei d’amnistia, això ha estat un toc d’atenció d’un bloc reaccionari que es va provant, que va creixent. I, com qualsevol bloc polític, els blocs es construeixen en el conflicte. Però una cosa són les protestes de caràcter més ultradretà a Ferraz, i una altra cosa són aquestes protestes que convoca el PP. Jo no descartaria que en aquestes manifestacions hi hagués votants o ex-votants del Partit Socialista. O, fins i tot, que hi hagués votants de l’esquerra descontents amb el que passa.

—Idea que vaig llegir a Pérez Royo: no surten per l’amnistia, surten per Puigdemont.
—L’admiro molt, en Pérez Royo, però no hi estic del tot d’acord. És ben bé que Puigdemont s’ha convertit en un catalitzador d’una bona part de l’odi nacionalista reaccionari espanyol. I he de dir que això ha estat, tradicionalment, amb la col·laboració del PSOE. El PSOE també va partir en un moment de l’estigmatització de Puigdemont, i ara ho paga, i per això el PSOE ha tingut tantes dificultats per a explicar a la seva gent, als seus votants, el canvi de posició. Tu vas educar la teva gent compartint manifestacions amb el bloc del 155 al PP i Vox, però dient que no podies compartir una votació amb Esquerra ni, sobretot, amb Junts. Tots recordem aquella frase de Sánchez: em comprometo a portar-lo. Puigdemont s’ha convertit en un catalitzador d’un cert odi reaccionari del nacionalisme espanyol. I en bona part del votant progressista ha calat molt, aquesta història, l’animal mitològic de la burgesia catalana. D’una manera que, fins i tot, a gent progressista se li fa molt difícil d’empassar que l’amnistia s’apliqui a milers o centenars de ciutadans de Catalunya però també al president Puigdemont. No s’ha explicat a la gent que l’amnistia també pot ser per a una directora d’escola que va obrir el col·legi per al referèndum, o per a algú que va ser detingut fent desobediència civil perquè volia participar en un referèndum.

—Sobre la burgesia, digueu als amics progressistes que Puigdemont és fill de pastisser. I Ernest Urtasun, fill de Sarrià. No ho critico. Ho constato.
—En realitat, el procés sobiranista català va ensorrar Convergència. De fet, per això ara la governabilitat és com és a l’estat espanyol. Però aquest animal mitològic encara funciona molt i molt. És una traducció barroera, simplificada, del soleturisme. Això ha calat molt entre les esquerres més o menys il·lustrades.

—Una idea que recolliu al vostre article, jo la resumiria amb una frase força semblant: “Pedro Sánchez ha estat capaç de guanyar Espanya donant Madrid per perduda”.
—Jo dic que Sánchez, aquesta dècada, s’ha vist empès per una part pel moviment del 15-M i, per una altra banda, per l’octubre català. Si vol ser un partit de govern, ha de pactar fora del seu perímetre ideològic. El PSOE s’ha vist en la tessitura d’haver de triar entre ser una crossa del PP o pactar amb una esquerra sorgida d’aquella onada de mobilitzacions del 15-M i, després, amb les forces polítiques sobiranistes catalanes i basques. Jo no sé si això és una tria, si això és una decisió del PSOE, però és que no té més remei. El votant de centre-esquerra espanyol ha entès que hi ha gairebé un empat entre els blocs de centre-esquerra i de dreta a l’estat espanyol i que aquest empat només el desfan els catalans. I, de moment, els catalans desfan l’empat sempre cap a l’esquerra. De moment. Jo sé que hi ha molta gent desencantada tant del cicle del 15-M com del cicle de l’1-O. Però si no hagués estat pel cicle del 15-M i pel cicle de l’1-O, el PSOE no s’hauria vist mai obligat a pactar fora del seu perímetre tradicional. Per això al desembre tramitarem la llei d’amnistia, que era una cosa que no tan sols el PSOE deia que era impossible, sinó fins i tot els lletrats del congrés. Hi ha gent que diu, és que el PSOE ha canviat d’opinió per interès. Doncs, compte, que hi ha actors que comencen fent un camí per necessitat i després l’acaben fent per convicció. Al començament, potser Convergència ho feia per necessitat de supervivència. Els processos polítics canvien els actors.

—En el vostre article dieu que hi ha dos factors democratitzadors a l’estat, que són el 15-M i l’octubre català. Per què creieu que l’octubre català fa més democràtica Espanya?
—I em faltava dir el 8-M i el moviment feminista. El 15-M qüestiona, sobretot, el repartiment social i econòmic del poder. El 8-M i el moviment feminista qüestiona el repartiment de rols i la jerarquia de gènere. I, en tercer lloc, hi ha el moviment de l’octubre català, que és fonamentalment un moviment independentista. Però jo m’ho miro d’Espanya estant, i com a espanyol demòcrata reclamo que la composició de la pertinença a Espanya estigui arreglada en una decisió democràtica. Aquestes tres onades, per circumstàncies diferents, avui es troben en una situació d’estancament. No diria del tot de derrota, perquè totes tres han produït coses molt importants, i els exemples són molt evidents en els tres casos, en els tres nivells. Sense aquestes tres onades, no entendríem la situació present.

—Ara us faig la pregunta com a independentista que sóc: a mi m’espanta que arribem a l’Espanya plural, i adeu a la independència. Això també pot passar.
—Sí, això pot passar. És veritat. I en això, no m’hi fico, perquè són disquisicions tàctiques i estratègiques del moviment independentista. Algú podria dir que una democratització de la relació entre territoris i entre nacions potser baixaria la voluntat independentista d’una bona part dels ciutadans de Catalunya. Sí, és possible. Però crec que cap projecte polític no pot basar les seves esperances en la teoria de com pitjor, millor.

—El referèndum d’independència, els comuns a vegades l’han defensat amb més força i a vegades amb menys. Ara és amb poca força. No us demano que em respongueu en nom de Sumar, sinó en nom d’Íñigo Errejón. Us agradaria veure un referèndum sobre la independència?
—És que crec que no hi ha cap més solució. Cada dos anys o tres, o cada cinc anys, hi ha com una fantasia entre una part del progressisme espanyol sobre el suflé català. Uf, ja s’ha acabat. Uf, ja està. Això, en realitat, no s’acaba mai. Perquè no parlem del problema català, parlem del problema espanyol. El problema el tenim amb la idea de nació espanyola. Espanya és el nom d’un estat en què conviuen unes quantes nacions, i Espanya és també el nom d’una nació. Aquesta segona part és la que sovint oblida l’independentisme. Una nació que té vincles afectius, culturals i orgànics amb els seus membres. I que hi ha gent que la sent com a pròpia d’una manera molt forta, no tan sols gent de dretes. Llavors, ha de ser un projecte que sigui fruit de l’acord, de la voluntat del poble, i no un projecte imposat. Perquè, si no, acabem caient en aquesta teoria de la dreta, que és que cada cinquanta anys ha de mutilar el poble espanyol, perquè el 50% del poble espanyol no és prou espanyol. L’única solució per a la convivència és que sigui una convivència acordada. I l’acord implica la possibilitat que et diguin que no.

—A Sumar no tothom pensa com vós. I en el programa de Sumar, el referèndum ja s’ha quedat una mica aigualit. Hi esteu d’acord?
—Sí, però m’heu de reconèixer que el referèndum ha quedat aigualit també dins de Catalunya. Ho dic perquè, si no, sempre es fa la mateixa acusació: l’única cosa que faltaria és el coratge de l’esquerra espanyola, que no s’hi atreveix mai. Doncs no és una qüestió de coratge, és una qüestió de correlació de forces i de representativitat. Es pot demanar a l’esquerra espanyola que sigui demòcrata, però no se li pot demanar que faci la feina pròpia de…

—Com veieu la figura del Carles Puigdemont?
—No el conec personalment, que això sempre és molt important. Hi ha coses en què no estem gens d’acord, però em sembla una persona persistent i compromesa en la seva causa fins al final. I això no és tan comú. No estem tan acostumats a veure-ho, això. La seva consideració en la política espanyola ara és tremenda, terrible, però la consideració en la política espanyola depèn de com es moguin els equilibris de forces. Perquè veurem una amnistia, i amb una amnistia la cosa normal seria que veure com torna a Catalunya. O la normalització que a Espanya ser independentista no és delicte.

—Per què no sou ministre?
—El meu lloc no és allà. Sempre m’ha agradat molt més la batalla de les idees. No sé si podria fer aquesta entrevista si fos ministre.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—Tot i que hi hagi investidura i que les manifestacions baixaran d’intensitat, això ha estat un toc d’atenció d’un bloc reaccionari molt ample, del qual els esquadristes i els feixistes que es manifesten als carrers són només la infanteria. És un bloc reaccionari que és majoritari a l’estat. No té el govern, és minoritari al congrés espanyol, però és majoritari a l’estat, al poder econòmic, mediàtic, és molt fort territorialment. I va provant la seva capacitat de dret de vet, de posar al govern que acaba de néixer a la defensiva. Com si fossin inquilins a l’estat, dient-nos: aquest estat no és vostre, tot i que una suma parlamentària us hagi permès de formar govern, atents, que aquest estat no és vostre. Què vol dir, això? Que aquest govern ha de tenir sempre ben present que té com a tasques, per una banda, la reconstrucció d’una força cultural, intel·lectual i política pròpia de l’esquerra, i per una altra, la democratització de l’estat i de l’economia. Perquè no torni a passar mai que hi ha un bloc reaccionari que pensa que les seves idees estan per sobre del que voti la gent. I per fer això, en realitat, cal coratge i cal empenta. No hi ha consens del 78 on tornar. Perquè la dreta ja el dóna per amortitzat, perquè els equilibris (tant socials com territorials) s’han trencat. Aquest govern no pot ser un govern de consolidació, no hi ha res a consolidar. Ha de ser un govern per a avançar, de transformació i de democratització de l’estat i del país.