Compte enrere per al 26-M, una segona volta amb múltiples bastions en disputa

No hi ha hagut treva electoral. El començament de la campanya del 26-M activa, oficialment, el compte enrere fins a unes eleccions que seran, a la pràctica, la segona volta del 28-A, amb una multiplicació dels espais de poder en disputa. La contaminació d‘unes eleccions amb unes altres ho pot decantar tot. Els uns pretenen consolidar i eixamplar els resultats obtinguts en les espanyoles. Els altres, revertir-los, confiant que aquesta vegada l’electorat compensarà el vot. Els socialistes de tot arreu i ERC hi cerquen una revàlida que eixampli les victòries obtingudes. JxCat confia que la tirada electoral de Carles Puigdemont equilibri la indiscutible victòria d’Oriol Junqueras, i batallaran també per l’hegemonia independentista als municipis, amb Barcelona acaparant moltes mirades. Tot plegat, mentre l’estabilitat del govern català continua avançant per la corda fluixa i amb el vertigen de l’impacte social de la sentència del Tribunal Suprem.

Francina Armengol aspira a mantenir-se a la presidència del govern de les Illes, amb la incògnita de la reedició del govern de progrés, amb Més per Mallorca i el suport extern de Podem. Es preveu una caiguda del PP, l’ascens generalitzat de Ciutadans i la irrupció de Vox. Al País Valencià, amb el pacte del Botànic coent-se a la cuina, Compromís aspira a reeditar l’escó al Parlament Europeu de Jordi Sebastià. Aquesta vegada, concorre a les eleccions sota el nom de Compromís per Europa, al costat de Més per Mallorca, En Marea, Chunta Aragonesista, Nueva Canarias i Iniciativa del Pueblo Andaluz, entre altres formacions. El partit de Mónica Oltra també es juga la batllia de València (amb Joan Ribó a l’eix del bloc d’esquerres, integrat també pels socialistes i els comuns i cohesionat pel pacte de la Nau) i la d’Alzira, ara en mans de Diego Gómez. Les urnes es multiplicaran als col·legis electorals. A Catalunya i el País Valencià, hi coincidiran les de les eleccions europees, les municipals i les del Consell General de la Vall d’Aran. A les Illes, a banda d’elegir el nou parlament, es triaran també els representants dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa.

El tauler d’escacs espanyol

L’ombra de les eleccions espanyoles va encara més enllà si es posa el focus sobre la reconfiguració del nou panorama estatal. Amb les negociacions per a la investidura de Sánchez desades al congelador després de la triple visita a la Moncloa de Pablo Casado, Albert Rivera i Pablo Iglesias, el 28-A esquitxa altres territoris que renovaran els respectius parlaments: l’Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, La Rioja, Madrid, Múrcia, Navarra i Canàries, a més de les assemblees de Ceuta i Melilla. Sánchez ha quadrat els barons del PSOE: els ha empès a l’esprint final i cap fracàs no podrà ser atribuïble a la gestió del secretari general, mentre que pot capitalitzar l’èxit de victòries afegides. El PP que renega de Casado, en canvi, ha forçat un aparent gir de volant cap a una suposada moderació perduda als peus de José María Aznar. Creuen que potser així frenaran la caiguda, però ja són al límit de l’abisme.

No són poques les comunitats autònomes on Ciutadans pretén disputar el lideratge de la dreta. A més, l’auge de Vox pot permetre que es formin més governs a l’andalusa, atès que aquesta vegada el sistema electoral no penalitzarà la divisió de candidatures. El 26-M pot ser el segon assalt de Rivera al PP en la marató per a erigir-se en futur cap de l’oposició espanyola. Caldrà veure, a més, si alguns d’aquests pactes postelectorals entren en l’intercanvi de suports per a la futura investidura del dirigent del PSOE. Per si de cas, els primers moviments de Sánchez no prefiguren cap aliança que pugui influir en el 26-M, malgrat la proximitat evident del PSOE amb Pablo Iglesias. Pel que fa a les eleccions europees, el CIS pronostica que els socialistes (amb Josep Borrell al capdavant) guanyarien a l’estat espanyol amb 17-18 escons, seguit del PP (Dolors Montserrat) amb 11-12, de Ciutadans (Luis Garicano) amb 8-9, d’Unides Podem (Maria Eugenia Rodríguez) amb 8, i de Vox (Jorge Buxadé) amb 4-5.

Unes altres eleccions marcades per la repressió

Aquesta vegada, ho faran cartell contra cartell. Junqueras i Puigdemont es disputaran l’hegemonia independentista i, per tant, el rumb estratègic. La gran incògnita és si hi haurà efecte dominó: si els resultats europeus i la redefinició del mapa municipal acabaran empenyent un avançament electoral a Catalunya, o no. La Junta Electoral espanyola tornarà a ser una de les protagonistes de la campanya. Ja ha marcat l’intent fallit d’excloure Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí de la candidatura, i ara haurà de dirimir si permet a Oriol Junqueras i Quim Forn de participar per videoconferència en actes electorals i en conferències de premsa des de Soto del Real.

El Tribunal Constitucional espanyol també ha confirmat la decisió apadrinada pel Tribunal Suprem de permetre que els exiliats figurin a la llista europea de JxCat. Aquesta vegada, els poders de l’estat han donat la raó a JxCat, i esperen que passi igual amb la futura immunitat parlamentària del president a l’exili. Tot i el perjudici material que els ha comportat haver de respondre a la decisió de la JEC, el conflicte els ha permès de situar Puigdemont davant l’opinió pública com el principal enemic a abatre per l’estat espanyol, i sobre aquesta base podran erigir-lo ara en objecte del vot útil independentista més bel·ligerant.
Amb això, Puigdemont té mitja campanya feta, i la reblarà amb viatges a Alemanya, la Gran Bretanya i Eslovènia, amb l’objectiu d’internacionalitzar un conflicte que és a punt d’irrompre al Parlament Europeu. També participarà per videoconferència en un acte que es farà a la capital espanyola. Per què Madrid? La circumscripció única estatal fa preveure a l’equip de campanya de JxCat que Puigdemont pot obtenir vots al País Valencià i a les Illes, i a altres territoris de l’estat, com a opció contestatària. Malgrat el trencament de l’aliança amb el PNB, Puigdemont obtindria un escó amb Lliures per Europa, segons el CIS, i ERC n’obtindria tres amb Ara Repúbliques, en coalició amb EH Bildu i el BNG. Els de Junqueras també preveuen que la seva condició de pres polític ampliï els suports a la candidatura a altres territoris.

ERC confia, a més, en el gran impacte que pot tenir la presència de Junqueras al congrés espanyol, on haurà de prendre possessió de l’acta de diputat el dia 21. La constitució del congrés i del senat també pot impactar fortament en la campanya, amb la incògnita afegida de la resolució de la petició de les defenses perquè els presos polítics siguin alliberats per a exercir els seus drets polítics, i amb l’impasse per al judici que pot implicar la petició de suplicatori, tot i que, segons la fiscalia, no cal perquè han aconseguit l’aforament amb el procediment judicial en marxa. Per a ERC, serà igualment decisiva la batalla per la batllia de Barcelona, on, segons les enquestes, Ernest Maragall disputa el càrrec, frec a frec, a Ada Colau. Amb les possibles aliances postelectorals encara per definir, l’independentisme podria aconseguir, amb Maragall, la batllia de la capital catalana, després d’haver-hi guanyat les eleccions espanyoles.

El control municipal i al Consell General de l’Aran

ERC ja ha batut un ‘rècord històric’ amb el nombre de llistes presentades a les municipals. Podrà ser votada a 807 municipis, gairebé un centenar més que fa quatre anys, dos poblacions menys que JxCat, amb 809. La xifra dels de Puigdemont és menor que fa quatre anys. El 2015, quan CiU va guanyar les eleccions a tot Catalunya amb el 21,5% dels vots, havia registrat 850 llistes. El PSC en presenta 524, i confia mantenir els bastions a les principals ciutats metropolitanes, com ara l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà i Santa Coloma de Gramenet, a més de Lleida i Tarragona. Ciutadans ha presentat 204 llistes, més del doble que en les anteriors municipals, i entoma el repte de mirar d’assolir alguna batllia. El PP, amb 283, és en caiguda lliure a Catalunya i amb Badalona com a nineta dels ulls populars. I els comuns en presenten 151. Són dades recollides per Europa Press.

Després de la davallada en les espanyoles, els comuns no aspiren únicament a mantenir Colau a la batllia de Barcelona, sinó que també tenen l’objectiu de continuar governant Castelldefels, el Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac, Montornès del Vallès i Altafulla, entre més municipis. A Madrid, Manuela Carmena podria repetir com a batllessa amb l’aval del PSOE, segons el CIS. D’altra banda, la CUP, amb 208 llistes (43 més que en els comicis anteriors) pretén de guanyar múscul als municipis que l’han bressolada i fer-se un forat en nous espais, com ara l’Ajuntament de Palma, quatre municipis de la Vall d’Aran i el Consell General d’Aran.

A les eleccions per a escollir el síndic de l’òrgan de govern autònom de la Vall d’Aran, precisament, s’hi presenta també l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, encapçalant la llista d’Aran Amassa. Competeix a les urnes amb els pesos pesants Carlos Barrera (Convergència Democràtica Aranesa), que aspira a la reelecció com a síndic, i Paco Boya (Unitat d’Aran), que va ser síndic entre el 2007 i el 2011. El Consell General d’Aran és format per tretze consellers que es trien en sis terçons.

Les municipals també posaran a prova l’experiència de Primàries Catalunya. La llista per Barcelona, encapçalada per Jordi Graupera, és la que ha tingut més ressò. Però el procés de formació de candidatures que pretenien superar les cotilles dels partits tradicionals, sota l’empara temporal de l’ANC, ha desembocat en la presentació d’un centenar de candidatures, en total.

Els imponderables del 15 de maig

A Catalunya, hi ha dos elements més que poden impactar en els quinze dies que queden fins a la cita amb les urnes. Tots dos seran dimecres vinent. L’un, és la precipitada proposta de Pedro Sánchez perquè Miquel Iceta presideixi el senat espanyol, cosa que ha forçat finalment la convocatòria d’un ple específic perquè el primer secretari del PSC rellevi José Montilla com a senador nomenat pel parlament. Fins aleshores, Iceta hauria d’aconseguir un suport majoritari que encara no té. La campanya en condicionarà la designació i la designació condicionarà la campanya. També aquí, tot es contamina. El segon és que Quim Torra haurà de declarar al TSJC per la polèmica dels llaços grocs als edificis públics i, singularment, a la façana del Palau de la Generalitat. Torra s’enfronta a una investigació pel delicte de desobediència per no haver-los retirat a temps malgrat les ordres de la Junta Electoral. Finalment, com en qualsevol campanya, qualsevol imprevist o ensopegada (començant pels debats electorals) poden ser letals per als uns i positivament decisius per als altres.