La inhabilitació del president com a símbol

Reconec que avui estic indignat. No perquè esperés res més, però la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’inhabilitar el president Torra per haver penjat una pancarta, en nom d’una suposada desobediència a la Junta Electoral, és un esperpent més d’allò que podem esperar de la justícia i de l’estat espanyol. I estic indignat perquè gent d’aquí, amb poder d’influir sobre l’opinió publica –el director d’un diari important de Catalunya, per exemple–, declara en una cadena per a tot l’estat espanyol que la decisió li sembla bé, perquè la desobediència mereix un càstig, sense calibrar, posem per cas, que la desproporcionalitat també és una raó de pes. Però, ben pensat, la indignació que puc sentir avui no és menor que la que sento de fa molts anys, després de veure com es juga amb els ciutadans de Catalunya. Amb tots, inclosos els qui diuen que els qui governen ara aquí ho fan només per a uns quants.

No puc deslligar la decisió ridícula del Suprem, per exemple, de l’aixecada de camisa que significa per a tots els catalans –insisteixo en això de ‘tots’– que any rere any ens prometin –i pressupostin– unes inversions que, després, quan en mires l’execució, al final de l’exercici, siguin una vergonya, perquè el percentatge executat és mínim, ridícul. No anem gaire enrere, quedem-nos al 2019. I esmento un paràgraf del diari, al director del qual em referia al començament, fent la comparació de la inversió amb Madrid. ‘L’any passat, l’estat a Catalunya va executar inversions per valor de 812 milions d’euros, cosa que representa el 10,8% de tots els recursos que es poden regionalitzar. Aquesta quantitat equival a 106 euros per habitant i al 0,4% del PIB de la comunitat. En el cas de Madrid l’any passat la inversió liquidada per l’estat va ser de 1.106 milions, cosa que equival al 14,7% del total. Aquests recursos equivalen a 166 euros per habitant o al 0,5% del seu PIB.’

Si anem més enrere la indignació encara ens creixerà. Si ho voleu fer, podeu entrar a la web del Foment del Treball i mirar el ‘Catàleg d’infraestructures bàsiques pendents d’executar a Catalunya’, fet pel Grup de Treball Foment Infraestructures i Equipaments. És de fa dos anys, però, dissortadament, continua essent molt actual.

Ens espremen i ens ensarronen pertot arreu. Potser això d’avui és més evident perquè personalitza el càstig en una persona que ens representa a tots i entra de ple en el terreny de la política, que es caracteritza per la immediatesa i la multidifusió, però la realitat és que fa molts anys que també ens volen enderrocar l’economia per totes les vies possibles: des de la manca d’inversions esmentada, fins a deixar sense un euro la Generalitat perquè no pugui actuar. O forçar Catalunya a ser la comunitat on es paguin més imposts fins que una redistribució arbitrària ens deixi cada any amb 16.000 milions menys dels que ens tocarien de retorn. És això mateix que ha fet avui el Suprem, però no tan evident ni amb tant de ressò mediàtic. I suscita encara més preocupació per al futur. Com es repartiran els fons europeus? Amb quin criteri decidiran quins mereixen finançament i quins no?

En definitiva, el fet lamentable d’avui no és sinó un reflex de tot allò que ens fan en el terreny de l’economia, potser més difícil de fer arribar al sentiment de la gent, però –perdoneu-me que ho digui– tan nociu o més per al benestar de tots. I si això ja fa tants anys que dura, el mal que ens han fet, més enllà de les xifres, és incalculable. Tenim això: garrotada en la política i bastons a les rodes en l’economia. I és obvi que aquest camí, sobretot amb l’agreujant dels estralls de la pandèmia, no pot continuar. Insisteixo que em dol, perquè l’efecte econòmic que té per a tots els catalans és molt negatiu, i alguns es neguen sistemàticament a voler-ho veure.