03.07.2024 - 11:00
El 81% dels sense-sostre de Barcelona manifesten que no han rebut cap mena d’atenció social el primer mes que han dormit al ras. Els que fa menys temps que viuen al carrer són els més desatesos pels serveis socials, públics o d’entitats, bé per desconeixement del funcionament dels recursos per a sense-sostre, bé per la dificultat d’adaptació a la nova realitat. Avui la Fundació Arrels ha fet públic l’informe anual, elaborat a partir d’una enquesta a 685 sense-sostre que es va fer el juny de l’any passat als carrers de la ciutat i als locals de tretze entitats socials.
De mitjana, la gent que van entrevistar viuen al carrer de fa quatre anys i cinc mesos que (la mitjana de l’informe anterior era de quatre anys i quatre mesos). És una mitjana elevada, lluny del nivell previ a la pandèmia, que era de tres anys i cinc mesos. La cronificació és especialment greu entre els nascuts a l’estat espanyol i a l’Europa comunitària: cinc anys i vuit mesos, i sis anys i mig, respectivament, de mitjana.
“Dotar dels recursos necessaris la xarxa de servei d’atenció per a les persones sense llar és, sens dubte, una necessitat per millorar la seva situació”, diu Arrels. Segons l’entitat, l’atenció dels serveis socials arriba, majoritàriament, quan la persona ja és al carrer. “Les persones més desateses són les que fa menys temps que viuen al carrer i les més joves”, diuen.
Un habitatge de lloguer, el darrer lloc on han dormit a cobert
El 28% dels sense-sostre manifesten que el darrer lloc on van dormir a cobert va ser un habitatge de lloguer i, en un 8% dels casos, de propietat. Això vol dir que és gent que tenia un lloc relativament segur on viure i han passat a dormir al ras.
Per a dues persones de cada deu (18%), l’últim allotjament ha estat un servei institucionalitzat i després han hagut de dormir al carrer. Principalment són albergs per a sense-sostre (11%), però també presons, habitatges amb el suport d’entitats socials o serveis socials, residències o centres sociosanitaris o centres per a infants i joves. Això, segons Arrels, destaca els desafiaments que troba la gent desinstitucionalitzada per a aconseguir un allotjament estable, incloent-hi joves que acaben d’arribar a la majoria d’edat.
Segons el report, la pèrdua de feina, dificultats amb la família o separació de la parella, els problemes relacionats amb l’habitatge i els processos migratoris són els motius principals de pèrdua d’allotjament. El 5% dels sense-sostre no han dormit mai en un habitatge estable.
Jovent i necessitats bàsiques
Els joves són els més desatesos: un 56% dels menors de vint-i-cinc anys i un 51% dels menors de trenta-cinc anys manifesten no haver rebut atenció social pública ni privada aquests darrers sis mesos. Un 15% dels sense-sostre explica que ha viscut en un centre de protecció a la infància i a la joventut. Aquest percentatge és d’un 41% dels joves fins a vint-i-cinc anys que viuen al carrer. “Haver viscut en un centre per a infants o joves és un factor de risc de sensellarisme”, diu Arrels.
L’entitat denuncia que, una vegada a la intempèrie, hi ha moltes dificultats per a resoldre situacions tan bàsiques com menjar calent, descansar durant el dia o tenir un lloc cobert. “Un 26% de les persones que viuen al carrer no pot cobrir les necessitats més bàsiques, com són l’alimentació o la higiene”, destaquen. Quant a recursos, els qui fa menys temps que estan al carrer són els que ho tenen més complicat. “A mesura que el temps d’estada al carrer augmenta, les persones tenen la percepció de cobrir d’una manera més satisfactòria les seves necessitats bàsiques (dutxar-se, canviar-se de roba, descansar o tenir aigua i menjar)”, afegeix l’entitat. Hi pot tenir a veure que els que fa menys temps que són al carrer tenen menys coneixement dels recursos i dels serveis per als sense-sostre.
Qui viu al carrer a Barcelona?
D’acord amb el darrer recompte, del 13 de desembre, a Barcelona es van localitzar 1.384 sense-sostre, la xifra més alta d’ençà que s’hi fan recomptes. El 87% són homes, el 9% són dones, l’1,3% dones trans i l’1,2% de gènere no binari. Abans de viure al carrer, moltes dones cerquen totes les altres alternatives possibles: pisos sobreocupats, habitatges buits o cases de familiars o d’amistats. Quan finalment comencen a viure al carrer, sovint és perquè ja no tenen cap altre lloc on anar. “Hi ha un desgast psicològic i físic enorme, difícil de revertir. A més, les dones estan més exposades a la violència masclista i als abusos sexuals”, denuncia l’entitat.
Els immigrants continuen sobrerepresentats entre els sense-sostre (78%). En canvi, al padró municipal tan sols són el 29% dels veïns. “Ser una persona migrant és un factor de risc”, conclou Arrels. La mitjana d’edat dels sense-sostre és de quaranta-tres anys, un menys que l’any passat. Els més joves són nascuts a l’estranger: el 37% dels nascuts a països extracomunitaris té menys de trenta-cinc anys i el 13% menys de vint-i-cinc anys. En comparació, els nascuts a l’estat espanyol o a països comunitaris menors de trenta-cinc anys representen el 16% i el 18% respectivament; i els menors de vint-i-cinc anys representen el 3% i el 5%, respectivament. Els més grans són nascuts majoritàriament a Catalunya i a l’estat espanyol.
