PISA, l’evidència d’un fracàs

Per si no teníem prou temes de conversa aquests dies del pont de la Immaculada, previs al cunyadisme nadalenc, s’han fet públics els resultats de l’informe PISA, que mostren un panorama ben galdós per al sistema d’ensenyament dels Països Catalans, i especialment el del Principat. La indignació no ha trigat a arribar, i amb raó. Per començar perquè el departament va tornar a cobrir-se de glòria a l’hora d’entomar culpes i va afirmar: “Els pèssims resultats són conseqüència directa de la sobrerepresentació de població immigrada a les proves.” D’aquestes declaracions és ben lògic pensar que o bé abonen les tesis de la batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que tant blasmen, o bé que, posats a espolsar-se les puces de sobre i com que no poden culpar la pandèmia –les comunitats autònomes amb bons resultats també la varen passar–, val més atiar la xenofòbia que no pas reconèixer que fa anys que l’espifien reiteradament, fins i tot quan els havien dit del dret i del revés que els experiments s’han de fer amb gasosa i no amb el futur dels nostres infants. Però, és clar, què podem esperar d’una administració que consent de ser titllada de racista abans que reconèixer la seva incompetència? Què podem esperar d’una administració que en molts casos porta els seus fills a l’escola concertada i privada (la mateixa que en teoria s’han compromès a tancar) precisament per evitar que els seus plançons es barregin amb tots els qui fan caure els resultats de l’informe PISA per terra?

Hi ha qui es posa les mans al cap pels pèssims índexs de comprensió lectora dels adolescents del país. No és tan sols que llegeixin poc, sinó que llegeixen molt malament. Sóc professor associat a la universitat i imparteixo classe a primer, i me’n faig creus del gruix d’alumnes, de titulacions diverses, que tenen dificultats serioses per a entendre una tasca simple i executar-la bé, que odien llegir (en una carrera un bon lector em va dir privadament que li agradava llegir i el teatre, però que si us plau no ho digués a la classe perquè no li agafessin mania) i que tenen dificultats de debò per a llegir un text de no-ficció. I han arribat a la universitat, incomprensiblement.

Ara, el problema de la davallada constant de la comprensió lectora dels escolars d’aquest país (deixo per als entesos l’anàlisi sobre matemàtiques i ciències, però una part del problema és comuna) ve de molt abans de la generalització dels mòbils entre els nostres infants –cada vegada més avançada–, de l’addicció a les pantalles dels adolescents, o de la pèssima errada que va significar substituir els llibres de text per ordinadors, segurament la bestiesa més gran que s’ha fet aquests darrers anys a Europa i que les socialdemocràcies nòrdiques –que per alguna cosa són les més avançades–, però també Portugal, s’han afanyat a revertir en veure que creàvem una societat d’analfabets funcionals, tal com la va definir el Ministeri d’Educació suec.

Una part importantíssima del problema de la manca de comprensió lectora entre els nostres alumnes entronca directament amb les propostes educatives que s’han promogut al país aquests darrers vint anys i que en molts de casos consisteixen en una concepció pedagògica totalment errònia, impulsada per la pseudo-esquerra caviar, que concep la igualtat com una rebaixa de l’excel·lència perquè ningú no destaqui per dalt, sinó que tothom sigui homogeneïtzat dins la immensa mediocritat, que és allò que cerquen els estats i les empreses: ciutadans sense criteri, treballadors que resolguin problemes i que no qüestionin res. Creativitat justeta: no pensis, fes, que no et paguem per pensar. És això és exactament que ha significat el pla Bolonya a la universitat i el treball per projectes als centres: molta educació afectiva –ep, que prou calia –, molt de bonisme, i gens de contingut, ni esforç ni meritocràcia. No et preocupis, encara que suspenguis passaràs de curs; no et preocupis, encara que no sàpigues la llengua passaràs de curs; estigues aquí el temps que toca i et donarem títols, certificats i tot allò que calgui, però sobretot que ningú no repeteixi, que ningú no serveixi d’estatística per a mostrar el fracàs escolar amb pèls i senyals. I els professors, forçats a conviure amb aquesta estultícia, mancats d’eines i obligats a fer formacions absurdes per a posar gomets de colors.

Una d’aquestes propostes estel·lars va ser la socialització dels llibres, tant de text com de lectura. I allò que era una bona idea per als llibres de text ha resultat nefast amb els llibres de lectura. I és així com els tifa-progres i els seus acòlits es varen pensar que feien una gran tasca social i només han estat els aliats perfectes dels empresaris i l’Íbex-35 en el procés de rucatització dels nostres infants i adolescents. Això sí, els pares els varen aplaudir perquè estalviar-se els deu o dotze euros que val un llibre de literatura infantil, uns cinquanta euros l’any a tot estirar, els permetia de comprar més entrades per a anar a veure Disney sobre gel, unes vambes de tres-cents euros o unes entrades del Barça. Per no parlar dels mòbils a preu d’un salari mínim que porta segons quina canalla que no arriba a l’alçada d’un ca assegut a la butxaca.

Doncs sí, ras i curt, la socialització dels llibres de lectura va ser una de les pitjors decisions que es varen prendre i ara en paguem les conseqüències, agreujades per la pantallitis (si us plau, que facin una Marató de TV3 per estudiar aquesta malaltia, que es podria resoldre si a molts pares els fessin un examen d’idoneïtat abans de fotre el clau engendrador de futurs desgraciats), els ordinadors a les aules, la mediocritat com a paradigma, unes ràtios insuportables i una quantitat d’alumnes disruptius que es mereixerien un calbot pedagògic de primer nivell (i els pares de retruc). I per què va ser una mala decisió? Doncs perquè el llibre va deixar de ser important, valorat, quelcom que tenia un preu i per tant un valor, per passar a ser una propietat col·lectiva, de l’escola, que no tenia importància, i, per tant, era prescindible, i la lectura encara més. Es perdien les biblioteques personals, l’estima pel llibre, que és l’única eina que t’aporta llibertat, creativitat, emoció, que t’ensenya lèxic, sintaxi i fins i tot també valors (ui, quina por; ecs, quin fàstic), pel mòdic preu d’onze euros de mitjana, que és el que costen els llibres infantils i juvenils.

Els mateixos que es queixen del preu d’un llibre són aquells que no protesten per les vambes, la roba de marca ni la pilota de cuiro que compraran per les festes pensant que potser aquell tanoca que no llegeix (i no és culpa dels fills, no fotem, una bona part és culpa dels pares) es convertirà en un nou Messi. Si el llibre no val res, si la cultura no té valor, llavors no cal esforçar-se a llegir, perquè no serveix de res. Aquest és el missatge transmès. I ep, segur que hi ha moltes famílies que no poden comprar aquests llibres, però llavors és tasca de tots la d’aconseguir que realment en puguin tenir. De calés, n’hi ha, és una qüestió de prioritats i de decidir en què invertim en aquest país.

A la vegada, els grans caps pensants del departament decidien que la solució de la manca d’espais dels centres, de la falta de llocs concrets per a desplegar en condicions els estimats projectes, els gomets de coloraines i vés a saber quantes altres sopes d’all inventades aquests darrers temps era liquidar les sempre migrades i castigades biblioteques escolars i convertir-les en allò que han anomenat aules polivalents, que vol dir que són una classe més i alabat sia Déu, que ja se sap que el nom no fa la cosa. Una altra errada majúscula! En molts de casos les biblioteques escolars eren l’únic accés al coneixement per a molts infants i adolescents, sempre que fossin una biblioteca i no un dipòsit de llibres, perquè ja se sap que, ben administrada, una biblioteca és veritablement un espai de coneixement transversal. Això, és clar, si a més a més d’una bona dotació de materials té una bona dotació de personal. I a Catalunya, senyores conselleres d’Educació i Cultura que aquests darrers temps tant s’omplen la boca amb les biblioteques escolars, falten més de dues mil bibliotecàries per a les escoles i instituts públics, personal contractat per vostès durant tot l’any i amb catorze pagues i no per les AFA que fan mans i mànigues quan poden i com poden per mantenir obertes les biblioteques (i tantes altres coses que no haurien de ser responsabilitat seva), pagant a pobres autònomes mitja jornada nou mesos l’any quan hi ha sort. La normativa diu que tots els centres públics han de tenir biblioteca, però ara no arriben al 40%, i el pla lector vol arribar a aquesta xifra, però no diu res del personal. Vet aquí l’altra mare dels ous: que això de la lectura no s’ho creu pràcticament ningú en aquest país.

Així doncs, calen moltes mesures per a capgirar la situació, però la supressió de les pantalles a l’escola, el retorn al llibre de text, l’exigència, ser inflexibles en l’ús del català com a llengua vehicular, repetir curs quan calgui, més disciplina i aules d’acollida de veritat són tan importants com la fi de la socialització dels llibres de lectura, el retorn al prestigi del llibre i la creació i dotació de personal de les biblioteques escolars de tots els centres públics si volem revertir la situació, a més del retorn de l’assignatura de literatura i les lectures prescriptives a la secundària. Però em fa l’efecte que a l’esquerra-caviar ja li està bé ser còmplice de l’Íbex 35 en la creació d’analfabets funcionals. Jo dic que ha arribat el moment de dir “No pas en nom nostre.”