L’informe per a retirar la immunitat de Puigdemont menysté les sentències de Bèlgica i Alemanya

El Parlament Europeu acaba de fer públic l’informe que ahir va aprovar la Comissió d’Afers Jurídics i que proposa la retirada de la immunitat com a eurodiputat del president Carles Puigdemont. Redactat per l’eurodiputat búlgar d’ultradreta Angel Dzhambazki, va tenir quinze vots a favor, vuit en contra i dues abstencions. El diari espanyol ABC ja va filtrar una bona part del contingut d’aquest informe, segons el qual “no hi ha cap evidència de fumus persecutionis (persecució política), és a dir, d’elements que indiquin que la intenció subjacent del  procediment judicial pugui ser la de perjudicar l’activitat política del diputat i, per tant, el Parlament Europeu”.

Afegeix que l’acusació contra Puigdemont té a veure amb la posició que ocupava com a president de la Generalitat i no pas com a membre del Parlament Europeu, i que com que el procediment judicial contra ell va començar el 2017 “no es pot dir que es fessin amb la intenció d’obstruir la futura activitat política de Carles Puigdemont com a diputat del Parlament Europeu, quan en aquell moment la condició de diputat al Parlament Europeu era encara hipotètica”.

Però tot i que esmenta com a documentació consultada per a elaborar l’informe la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del desembre del 2019 sobre Junqueras, que va permetre que Puigdemont i Comín (i després Ponsatí) exercissin finalment d’eurodiputats, passa per alt allò que desautoritzava. És a dir, la maniobra de les autoritats espanyoles, i específicament la Junta Electoral espanyola i el Tribunal Suprem, d’impedir que tres eurodiputats electes poguessin exercir els seus drets i deures. El ponent passa per alt tot el fons argumental d’aquella sentència que permet sospitar que hi ha la persecució política que nega. I, a més, quan Puigdemont ja era eurodiputat.

L’informe de Dzhambazki també diu que el Tribunal Suprem espanyol és el competent per a demanar l’aixecament de la immunitat del president, perquè així ho estableix la legislació espanyola. Però en cap moment l’informe no té en compte els principals arguments exposats en aquest sentit per Puigdemont, Comín i Ponsatí, com ara la sentència de la Cort d’Apel·lació de Bèlgica refusant l’extradició de Lluís Puig perquè el Suprem no és competent per a jutjar, perquè això li vulnera el dret del jutge predeterminar per la llei, i pel risc que no se li respecti la presumpció d’innocència.

I tampoc no té en compte la sentència del Tribunal de Slesvig-Holstein denegant l’extradició de Puigdemont per sedició, qüestionant la principal acusació contra el president per la qual el Suprem demana que se li retiri la immunitat. Ni tan sols esmenta un altre dels arguments per a sostenir que seria un procediment sense garanties, l’informe del grup de detencions arbitràries de les Nacions Unides que exigeix l’alliberament dels presos polítics i que també qüestiona la competència del Tribunal Suprem per a jutjar-los.

Editorial de Vicent Partal: Suplicatori: un ‘zugzwang’ monumental al Parlament Europeu