Les claus de l’informe del Consell d’Europa que ha fet saltar les alarmes a l’estat espanyol

Boriss Cilevics (Daugavpils, 1956) va fer una visita als presos polítics catalans el febrer de l’any passat i va quedar impactat. Cilevics és un veterà polític socialista de Letònia, membre de la delegació del seu país a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, un organisme que s’encarrega de vetllar pel respecte als drets humans, la democràcia i l’estat de dret a quaranta-set estats d’Europa, més enllà de la UE. Ha estat el relator d’una missió d’aquest organisme que durant un any i mig ha examinat la situació dels presos polítics catalans a l’estat espanyol i kurds a Turquia i n’ha elaborat un informe que ha aprovat finalment l’Assemblea en una desfeta històrica de l’estat espanyol. Un informe molt dur que exigeix l’alliberament dels presos i la retirada de les euroordres, i que ha causat un gran nerviosisme i irritació a l’estat espanyol.

Quan Cilevics va sortir dels Lledoners i es va haver reunit per videoconferència amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, no va fer declaracions públiques sobre les seves impressions. Les reunions que va tenir amb els presos van ser llargues, de gairebé tota una tarda. A l’informe que se sotmetrà demà a validació final el socialista letó diu ben clarament que aquesta gent no hauria de ser a la presó. Després de força mesos documentant-se i fent una aproximació al cas, la visita li ha servit per a confirmar que les condemnes són desproporcionades i que la justícia espanyola ha fet un abús de l’estat de dret per a silenciar els dirigents polítics independentistes.

Tensió amb els fiscals del Tribunal Suprem espanyol

Uns dies abans s’havia reunit amb membres del govern espanyol i amb els fiscals del Suprem del judici contra el procés. Segons que va transcendir a la premsa espanyola, aquelles reunions van ser d’una alta tensió, perquè el polític letó va recriminar als fiscals que les penes per l’1-O fossin tan altes. Aleshores, aquella missió fou menystinguda per les autoritats espanyoles i per la majoria dels principals mitjans de Madrid. Però ara, més d’un any després, amb l’informe definitiu aprovat en comissió i amb moltes possibilitats que tiri endavant també a l’Assemblea Parlamentària, l’actitud ha canviat; el govern espanyol ha provat de fer-ne una lectura tergiversada, algunes associacions de jutges espanyols han exigit a Pedro Sánchez que l’aturi i PP i PSOE han mogut fils perquè es puguin eliminar les parts més dures del text. Per què tanta alarma? Perquè aquest informe no tan sols és molt contundent contra la repressió espanyola, sinó perquè pot ser el precedent més clar i rotund que tingui en compte el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) a l’hora d’examinar els recursos dels presos, que ja li han començat a arribar.

D’entrada perquè el Tribunal d’Estrasburg depèn orgànicament del Consell d’Europa. I l’autor de l’informe fou president de la Comissió d’Elecció dels Jutges del TEDH entre el 2016 i el 2018. És a dir, que coneix molt bé tant el funcionament de la institució com la jurisprudència del tribunal, i això es nota, i molt, de cap a cap de l’informe. El text té una primera part amb unes peticions a tots els estats membres del Consell d’Europa, unes altres d’específiques per a Turquia i unes altres per a Espanya.

Presos en llibertat i euroordres retirades

La comissió parlamentària demana a les autoritats espanyoles que reformin els delictes de rebel·lió i de sedició perquè “no puguin interpretar-se com si quedés sense efecte la despenalització de l’organització de referèndums il·legals del 2005, i que no portin a sancions desproporcionades per transgressions no violentes”. Afegeix que “es consideri l’indult o l’excarceració” dels presos polítics “condemnats pel seu paper a l’organització del referèndum inconstitucional i les manifestacions multitudinàries pacífiques relacionades”. I encara més, demana que es deixi de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents de judici “relacionats amb el referèndum del 2017”. I també, en referència al president Quim Torra, demana que es retirin les sancions contra els polítics successors dels presos per haver dut a terme accions tot expressant simplement la seva solidaritat per l’empresonament.

Heus ací la part resolutiva de l’informe, la més rellevant. Però són quatre pàgines, de la trentena que té tot el document, que recullen el memoràndum de Cilevics. És en aquesta part on pren més importància l’informe amb vista al Tribunal d’Estrasburg, perquè és farcit de casos precedents, de jurisprudència acumulada, que justificarien una condemna a l’estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals dels presos catalans. Cilevics deixa ben clar que haurà de ser el tribunal qui prengui d’una manera independent i raonada les decisions en relació amb els recursos dels presos. Però deixa ben apuntat tot un recorregut argumental des del punt de vista jurídic que serà ben difícil de rebatre per part de l’advocacia de l’estat espanyol.

Un precedent important per al TEDH

El text esmenta alguns dels articles del Conveni Europeu dels Drets Humans (en què es basa el TEDH per a dictaminar) que es poden haver violat: “Segons la meva opinió, una interpretació tan àmplia del delicte de sedició, juntament amb la despenalització explícita de l’organització d’un referèndum il·legal, podria crear un problema de ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’ (és a dir, que no hi pot haver delicte si les accions no estan recollides com a delictes legalment) en virtut de l’article 7 del Conveni. A més, una interpretació que penalitzi l’organització de manifestacions pacífiques per l’únic motiu del gran nombre de participants podria considerar-se una violació de la llibertat de reunió protegida per l’article 11 i no superar la prova de proporcionalitat del Tribunal.”

Cilevics es fa creus que per la manifestació del 20-S hi hagi condemnes de sedició. “És possible que l’exercici d’un dret fonamental esdevingui un delicte greu simplement perquè hi ha molta gent que l’exerceix alhora? Francament, no ho penso pas […]. Les manifestacions multitudinàries van ser pacífiques de manera impressionant. Els vídeos difosos són molt clars.”

Apunta un altre article del Conveni, el 10, paràgraf segon, que “pràcticament no deixa espai per a les restriccions de la llibertat d’expressió en l’àmbit del debat polític”. És un dels punts fonamentals de l’article, tant en relació amb Turquia com amb l’estat espanyol. I és important perquè l’informe versa sobre la persecució judicial de polítics dissidents per les seves expressions i opinions polítiques. Cilevics diu que el fet d’expressar la ideologia independentista a l’estat espanyol no està pas perseguit o penalitzat. Però que en els casos dels presos i dels organitzadors del referèndum sí que hi va haver una intromissió judicial en aquest dret, una penalització per haver volgut debatre opinions polítiques inconstitucionals.

Recull tot de jurisprudència que dibuixa clarament quins són els límits de les expressions i les accions polítiques considerades inconstitucionals: no poden ser violentes ni atiar el discurs de l’odi. Una resolució del TEDH del 2019 d’inadmissió d’un recurs de Forcadell sobre la convocatòria del ple parlamentari posterior a l’1-O prohibit pel Suprem deia que aquella prohibició estava justificada perquè no es feia d’acord amb l’ordenament jurídic. Però Cilevics observa que aquella resolució, sovint brandada per part de polítics unionistes, no justificava pas el càstig contra Forcadell, l’empresonament aleshores preventiu, sinó que diu que podria ser justificada una sanció, però que s’hauria d’examinar cada cas per separat, cada acció concreta, i veure si hi ha hagut desproporció en el càstig.

És justament això que retreu el relator a l’estat espanyol, aquestes penes extraordinàriament altes per actes polítics, amb criteris vaporosos. Hi ha sentències del TEDH contra Espanya que són precedents: la del 1992 per haver violat la llibertat d’expressió del senador d’Herri Batasuna Miguel Castells; la del 2018 dels gironins Roura i Stern per haver-los violat la llibertat d’expressió en la cremada de fotografies del rei espanyol; hi ha un precedent a Hongria que estableix que el discurs polític en un parlament gaudeix d’un elevat nivell de protecció que queda reflectit en la regulació sobre la immunitat parlamentària, i hi ha més precedents al TEDH en què discursos secessionistes penalitzats i castigats són després revocats perquè no incitaven a la violència i perquè afavorien el debat polític, a Nova Caledònia, a Turquia…

Però no es va limitar a esmentar tots aquests precedents, sinó que va tenir una reunió amb tres ex-magistrats del TEDH a Berlín, amb un de belga, un d’espanyol i un de turc, i tots tres van validar la seva interpretació jurídica dels precedents que poden servir per a condemnar Espanya i Turquia a Estrasburg.

I per què Espanya i Turquia surten junts en un informe? Els jutges espanyols se’n queixaven molt divendres. Cilevics explica que ha elaborat l’informe sobre Espanya i Turquia perquè són “els dos països a Europa on hi ha el nombre més alt de polítics electes perseguits o empresonats”. Diu que ja va obrir l’informe a més casos en uns altres països, però que no li van arribar. I que en el cas de Navalni ja hi ha un informe específic al Consell d’Europa.

Finalment aquest text tan contundent ha estat aprovat a l’Assemblea Parlamentària íntegrament pel que fa a les referències a la repressió de l’estat espanyol envers els independentistes catalans. Parlamentaris socialistes espanyols i del PP espanyol han provat de rebaixar-lo, amb mitja dotzena d’esmenes que pretenien corregir les parts més vergonyoses per a l’estat espanyol. Eren esmenes per a limitar els indults, que el president Torra no hi fos inclòs (al·legant que segons ells va vulnerar el principi de neutralitat de les institucions), i que volien deixar dit que l’1-O va contravenir els criteris sobre l’organització de referèndums de la Comissió de Venècia, que també depèn del Consell d’Europa.

No només han volgut esmenar el text, provant de deixar-ne els exiliats, sinó que el govern espanyol ha fet coincidir l’anunci de la concessió dels indults (amb l’acte propagandístic al Liceu) exactament amb el mateix dia que el text ha de ser aprovat a l’Assemblea Parlamentària.