20.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.12.2023 - 21:41
La minorització de les llengües i el procés de substitució lingüística solen anar associats a un ús de la llengua com més va més baix per part de les noves generacions, que es pot accelerar per un trencament de la transmissió de la llengua pròpia de pares a fills.
La Secretaria de Política Lingüística ha publicat un estudi que se centra en la situació del català entre els joves. No tan sols en revela l’estat, sinó que també proporciona uns principis d’actuació per a promoure’n l’ús. Les dades, a partir de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la població, mostren tendències positives i negatives al Principat, que cal analitzar detalladament per poder-nos fer una idea de la situació.
1. Una dada positiva: la llengua inicial i d’identificació
Tot i la idea recurrent que el català recula totalment, no totes les dades són negatives, ni de bon tros. Hi ha més joves entre 15 anys i 29 que tenen el català com a llengua inicial que no pas entre els grups d’edat que van de 30 anys a 64.
Concretament, un 34,6% d’aquests joves tenen el català com a llengua materna i s’arriba al 39% si s’hi afegeixen els que la tenen com a inicial combinada amb una altra. En canvi, entre els que tenen entre 30 anys i 44, solament un 25,5% té el català com a llengua materna, i un 29% amb altres combinacions. Com es veu al gràfic, les dades mostren, per franges d’edat, que hi ha un repunt, i l’evolució per generacions fa la forma d’un símbol d’arrel quadrada (√). El castellà com a llengua inicial no arriba al 50% en el grup d’edat més jove.
En gran part, com indica el report, l’augment del català s’explica perquè la generació més jove, nascuda entre el 1994 i el 2003, és la que té un percentatge més alt de nascuts i educats als Països Catalans; un 60% té almenys un dels progenitors nascuts ací, un percentatge que, en el conjunt de la població, no arriba al 45%. En relació amb això, a més, trobem que els pares que van transmetre el català no són solament els que el tenien com a llengua inicial, sinó també parlants d’altres llengües inicials, sobretot castellà. Per tant, ací es veu que no hi ha un trencament de la transmissió de la llengua pròpia de pares a fills, ans al contrari: es pot parlar d’un procés de recuperació.
Un altre factor molt important per a la supervivència del català, més enllà de la llengua inicial entre la població del Principat, és quina es considera la pròpia, és a dir, la d’identificació. En aquest cas, també trobem un patró en forma de (√), semblant al de la llengua inicial, és a dir, una millora entre els més joves.
Però, a més, hi ha una dada fonamental, i és que hi ha més gent que la sent com a llengua pròpia que no pas que la té per llengua materna. Entre els més joves, del 34,6% inicial es passa al 37,1% d’identificació (+2,5). Tanmateix, aquest creixement és menor que no pas en les altres generacions, en què l’augment és d’uns cinc punts percentuals.
2. Més coneixement que no les generacions anteriors
Una altra dada positiva de l’estudi és que les noves generacions tenen sistemàticament més coneixement del català, i també del castellà, i milloren en totes les habilitats, és a dir, entendre’l, llegir-lo, parlar-lo i escriure’l. Clarament, doncs, entre els joves hi ha més individus que poden emprar el català que no pas entre la població general. Això, en bona part, es deu al fet que l’escolarització majoritàriament en català actua de contrapès del predomini social del castellà.
El jovent és, doncs, el col·lectiu d’edat més capacitat per a emprar oralment i per escrit el català. Això no solament entre els nascuts als Països Catalans, sinó també entre els nascuts a l’estat espanyol i a la resta del món en comparació amb les generacions anteriors. Tot i aquest progrés, no s’han igualat, ni de bon tros, els nivells de català i de castellà i un 25% de la població jove té uns coneixements limitats de la llengua d’ací.
3. La llengua habitual de més població
Una cosa és poder emprar el català i una altra és emprar-lo. En aquest aspecte també trobem una tendència positiva tant en comparació amb la generació anterior, com respecte dels qui la tenen com a llengua materna. Amb tot, no arriba al nivell dels qui la consideren com a pròpia, i això significa que hi ha més població que la sent pròpia que no pas que l’empra de manera habitual.
Una de les característiques dels processos de substitució lingüística és que els parlants de la llengua minoritzada van assumint que ells tenen l’obligació de canviar de llengua, de passar-se a la llengua hegemònica, mentre que els parlants de les llengües hegemòniques aprenen a sentir com una cosa natural que els altres abandonin la llengua pròpia i els parlin en la seva i que ells no hagin de fer cap esforç d’aprenentatge lingüístic. Sobre això, el comportament és transversal independentment de l’edat: nou catalans de cada deu respon en castellà quan se li adrecen en castellà. Solament mantenen el català un 8,7% de la població de 15 a 29 anys i un 7,2% entre els de 30 a 44. De mitjana, l’actitud de fermesa la sosté un 9,9% dels catalans.
Ara, les coses són una mica diferents quan la situació és la inversa, és a dir, quan una persona se’ls adreça en català. En aquest cas, de mitjana, un 28% diu que manté el castellà, és a dir, el triple que els que ho fan en català (i bona part d’aquest 28% demana a l’interlocutor que canviï de llengua). Però les dades revelen que la majoria continua la conversa en català. A més, entre els més joves, aquesta “convergència” al català encara és més pronunciada, de manera que els que mantenen el castellà en aquests casos baixa fins al 19,4%. Cal afegir-hi encara que els més joves són els menys predisposats a reclamar un canvi de llengua del seu interlocutor o a interrompre la conversa per aquest motiu.
Així, doncs, no es detecta una reculada ni quant a la identificació amb el català ni quant a la predisposició a passar-se al català davant un interlocutor que parla en aquesta llengua, sinó més aviat un cert augment.
4. Trencament en l’adopció del català com a identificació i ús
Tot i les dades dels tres punts anteriors, no són totes positives. Quan s’analitza més detalladament, trobem que, malgrat la forta recuperació que hi ha de la llengua inicial (+9,1), tal com es pot veure en gràfic, en color carabassa i traç més gruixut, en la resta d’aspectes la millora no ha estat ni de bon tros tan pronunciada.
De fet, aquestes darreres dècades, el català ha sobreviscut en gran part per la capacitat d’adoptar nous parlants, però passa que aquesta generació és la primera en què clarament hi ha més població que té el català com a llengua materna que no pas que l’empra amb la parella o amb els amics, encara que sí que la consideri la seva llengua habitual.
La comparació entre les tries lingüístiques en diversos àmbits i la llengua inicial apunten totes en una mateixa direcció: si en les generacions anteriors es guanyaven parlants, aquesta tendència ara baixa, sobretot en els àmbits més privats, com la parella i els amics. Dit d’una altra manera, els parlants més joves declaren passar-se més al castellà que les franges d’edat precedents. Un fet que, en un futur, pot afectar la transmissió intergeneracional.
5. Catalanoparlants, però amb no tanta intensitat
El fet de tenir una llengua inicial o habitual no vol dir que s’empri exclusivament en contexts multilingües. El report, més enllà de la resposta de cada individu, calcula el temps que dediquen a cada llengua. Ací veiem, de manera molt clara i constant, que les noves generacions de catalanoparlants inicials no empren el català amb tanta intensitat com les generacions anteriors. El percentatge d’ús del català baixa molt significativament a cada franja d’edat, tant entre els catalanoparlants com en els bilingües.
Els joves catalanoparlants inicials declaren parlar català gairebé el 71% del temps, mentre que els bilingües inicials –de català i una altra llengua– empren el català menys d’un 46% del temps. Això indica una caiguda de 16 punts percentuals i 24, respectivament, en comparació amb la generació d’edat més avançada.
Per contra, el comportament entre els castellanoparlants inicials és força estable i entre els parlants inicials d’unes altres llengües, que és el que parteix de nivells inferiors d’ús, fa un salt apreciable, però no arriba al 20%. De manera que, si bé el català ha guanyat parlants, perquè hi ha més parlants nadius, no atreu els parlants nadius de les altres llengües i els catalanoparlants inicials l’empren menys.
6. Què explica la baixada d’intensitat en el català?
El document analitza què fa que la intensitat de l’ús del català evolucioni a la baixa malgrat el creixement de la base demogràfica i una millora del domini de la llengua en el conjunt de la població. Hi ha molts factors. Per exemple, la manca de continguts i de referències juvenils en català ha configurat un entorn de socialització lingüística molt diferent, que pot haver fet del català una llengua més distant i poc útil en l’entreteniment d’aquells que no el tenen com a llengua familiar. També hi influeixen transformacions socials, econòmiques, ideològiques… En l’àmbit demogràfic, l’estudi posa l’accent en dos factors.
El primer és que els qui diuen tenir el català com a llengua inicial mantenen una relació més intensa amb el castellà que la majoria de castellanoparlants respecte del català. Si es mira l’índex d’usos familiars amb progenitors i avis, solament un 37% dels joves que tenen el català com a llengua inicial l’empren en exclusivitat en l’àmbit familiar. Per tant, dos joves de cada tres que declaren ser de llengua inicial catalana es van socialitzar en contexts en què almenys algun dels progenitors o dels avis parlava habitualment castellà en família. Això, evidentment, també és una mostra de la capacitat que el català té, o havia tingut, d’atreure nous parlants.
Per a un alt percentatge de catalanoparlants joves el castellà no es considera una llengua inicial, però sí una llengua present d’una manera o altra i adquirida de molt petit, perquè era la llengua parlada amb algun avi o la llengua parlada pels progenitors entre ells. En canvi, per als castellanoparlants, ni tan sols per als de la franja jove, el català no s’associa amb la família, perquè molt majoritàriament a casa usen només el castellà, i el català és una llengua aliena a la realitat familiar. No hi ha ni rastre de català en les famílies del 72,8% de castellanoparlants joves.
Això fa que la pressió per a convergir cap a la llengua de l’altre sigui molt superior entre els parlants de català nadius que no pas entre els castellanoparlants, atès l’altíssim percentatge de persones amb un nivell baix o molt baix de català en totes les franges d’edat, inclosa la jove.
El segon factor és un canvi demogràfic entre els castellanoparlants joves. N’hi ha pocs que hagin nascut a la resta de l’estat espanyol, de manera que en general es poden dividir en dos grans grups: els nats als Països Catalans i els nats a Hispanoamèrica. El report troba que una tendència que ajuda a entendre la reducció de la intensitat en l’ús del català és la importància creixent dels nats a Hispanoamèrica, que entre els joves ja arriben a ser un terç dels castellanoparlants inicials residents a Catalunya. És un col·lectiu amb un nivell de domini declarat del català molt baix, segurament perquè la majoria no s’ha escolaritzat a Catalunya. De fet, l’ús mitjà de català entre aquesta població amb prou feines arriba al 13% de mitjana. La franja jove declara un ús del català una mica superior al de les franges de més edat, però continua movent-se en xifres força modestes.
En conjunt, l’informe insisteix en la renovació continuada de la presència de desconeixedors del català en un context en què els catalanoparlants vénen no tan sols amb nivells molt alts de competència en castellà, sinó cada vegada més familiaritzats amb el castellà ja de casa. Aquests dos factors combinats reforcen la convergència automàtica al castellà.
7. Per què baixa el català entre castellanoparlants nascuts ací?
Ara, a banda l’evolució d’aquest col·lectiu, amb un augment dels hispanoamericans, el català també retrocedeix intergeneracionalment entre els nascuts als Països Catalans, tot i que tenen més coneixement de català i més predisposició a convergir cap al català.
L’anàlisi que fa l’estudi és que els castellanoparlants inicials nats als Països Catalans abans del 1953, tot i socialitzar-se sota el règim franquista, van créixer en un entorn en què el català era demolingüísticament predominant, i això va facilitar que l’aprenguessin i l’empressin quotidianament. De fet, un 30% d’aquella població ara té el català com a llengua majoritària o fins i tot exclusiva.
La generació de 45 anys a 64, per contra, ja es va socialitzar en un entorn social molt diferent, molt més castellanitzat, sovint en barris sorgits durant els seixanta i setanta, on la presència ambiental del català era residual, i això pot fer que sigui la franja que més declari un ús nul del català. Tanmateix, hi ha un 35% que usa tant o més el català que no el castellà.
Quant a les dues generacions més joves, també es troben decantades cap a un ús escàs de la llengua. De fet, solament un 25% dels més joves empren el català tant o més que el castellà. És previsible que això afecti també la llengua de transmissió als infants i, en part, trenca, o si més no debilita, aquesta tendència a adoptar nous parlants inicials de català de famílies que no el tenien de llengua inicial.
Segons el report, aquesta generació, que domina més el català però en fa menys ús, no té una actitud de rebuig envers el català superior a la de les generacions anteriors. En això el comportament dels catalanoparlants també és fonamental, perquè s’avancen sistemàticament a canviar de llengua per si de cas l’interlocutor és un coneixedor feble del català. Aquesta actitud desactiva tant l’augment del coneixement de molts castellanoparlants com la seva predisposició majoritària a convergir cap al català.
8. El paper de les institucions
El document també insisteix en un paper important de les institucions a l’hora d’establir les pràctiques lingüístiques dels joves catalans. Consideren que les polítiques lingüístiques de les darreres dècades, incloses les de la Generalitat, han legitimat el “sesquilingüisme social”, és a dir, un discurs hegemònic que, tot i reconèixer certes formes de bilingüisme social i institucional, les reconeix partint de la base que és absolutament legítim de voler viure (només) en castellà.
Això s’evidencia, per exemple, en la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut del 2010, que defensa l’obligatorietat de saber castellà i l’optativitat de saber català; i també en els discursos que defensen la desvinculació entre la catalanitat i el coneixement de la llengua catalana. De fet, diu que caldria veure fins a quin punt la pràctica de bona part dels creadors d’opinió, els mitjans de comunicació, l’administració i fins i tot les institucions catalanes ha contribuït a afermar la legitimitat d’aquest “sesquilingüisme”, sobretot entre els més joves.
També es demana si hi ha alguns altres factors en la base dels comportaments detectats entre el jovent, com ara el fet que part dels alumnes pugui fer tota l’educació obligatòria sense haver de parlar en català davant uns professors que alternen entre català i castellà; o el fet que els mitjans públics incloguin nombrosos programes amb una alta presència del castellà, fins i tot de col·laboradors habituals que no parlen català; o la reducció de la disponibilitat de continguts en català per a nens, adolescents i joves. I afirma: “Al capdavall, si parlar el català no és necessari ni per fer de professor, ni per entrar en nòmina dels mitjans en català, i si no serveix ni tan sols per aprovar l’assignatura de llengua catalana, resulta comprensible que un bon segment de les noves generacions hagin assimilat la idea que no serveix per a res i que, per tant, no cal posar la llengua en pràctica.”
El report de Política Lingüística diu, a més, que moltes de les dificultats per a la promoció de la llengua arrenquen de discursos que, sense ser totalment o obertament contraris al català, sí que sovint en dificulten l’extensió. Per exemple, discursos basats en l’assumpció de prioritzar la comunicació fàcil i ràpida entre persones amb orígens geogràfics i lingüístics diferents, o la voluntat de desconflictivitzar la qüestió lingüística, perquè hi ha sectors de la població que poden identificar l’ús per defecte del castellà amb el fet d’evitar potencials conflictes lingüístics amb gent que no ha après el català. També trobem discursos en favor d’una suposada llibertat de tria lingüística, en la qual el dret de “triar” el castellà es pot confondre amb el fet de no poder utilitzar el català perquè no es domina.
Què s’hauria de fer?
L’estudi de la Secretaria de Política Lingüística parla també de quins discursos s’haurien d’impulsar per promoure el català i crear una vinculació afectiva. En total fan quaranta propostes.
Per estendre l’ús del català, troben que cal que els diversos perfils de parlants comparteixin espais en què el català sigui la llengua comuna o, si més no, la tria menys marcada. En la mesura que sigui possible, caldria planificar actuacions en àmbits diversos com, per exemple, del món de l’educació en el lleure i les activitats extraescolars i de l’àmbit laboral i formatiu.
Expliquen també, sobre això, que hi ha persones que són models de comportament lingüístic, especialment quan exerceixen papers de lideratge o guia (càrrecs directius, mestres i professors, monitors, caps de grup o influenciadors a les xarxes socials), que poden determinar quina és la tria lingüística no marcada en un determinat context. Asseguren que potenciar els hàbits generats mitjançant aquests models és més recomanable que no pas difondre missatges que demanin explícitament un canvi de conducta. I troben que projectes impulsats al País Basc, com Gu Gazteok, Kuadrillategi o Bidaide, amb les adaptacions necessàries, poden ser un bon model.
També proposen de promoure’n un interès instrumental, perquè es vegi útil per a tenir èxit acadèmic i professional a Catalunya, on moltes feines el requereixen, i per a participar en la vida pública, tant en institucions, com en el teixit associatiu i els mitjans de comunicació. També cal per a potenciar l’arrelament al país i la integració dels nouvinguts, combatre la segregació i les desigualtats i generar oportunitats laborals. En aquesta línia, ha d’haver-hi recursos a l’abast i espais on es pugui practicar la llengua.
Un discurs destinat a un sector diferent de l’anterior consistiria a explicar que l’única manera de preservar la diversitat lingüística global és mantenint les llengües locals als seus territoris i que, en les circumstàncies que empenyen a l’homogeneïtzació, cal compensar les inèrcies que van exclusivament a favor de les llengües dominants, perquè això amenaça la diversitat cultural i lingüística a escala mundial. “En l’actual context de globalització –diu el text–, parlar una llengua local és un acte de resistència contra l’homogeneïtzació cultural.” En aquest aspecte, s’apel·la a una responsabilitat individual, perquè els nostres usos lingüístics en les converses diàries són allò que dóna forma a les dinàmiques sociolingüístiques en conjunt. Independentment de quina sigui la llengua materna, és responsabilitat de tots protegir les llengües minoritzades i caldria promoure el missatge que “si estimes la llengua del lloc on vius i creus en el valor de la diversitat, et sentiràs bé si contribueixes a mantenir el català”.
