29.11.2022 - 21:40
El món de les criptomonedes ha estat sacsejat aquest mes arran de la fallida de la plataforma d’intercanvi en criptomonedes i actius cripto FTX i de la seva companyia germana d’inversió en criptomonedes, Alameda Research.
En tan sols una setmana, FTX va passar de ser la tercera empresa més gran del sector –quant a nombre d’usuaris i volum d’intercanvi– a declarar-se en bancarrota. Amb la suspensió de pagaments, el fundador i principal accionista d’FTX, Sam Bankman-Fried (també conegut per les seves inicials, SBF), va perdre un patrimoni net estimat de més de 10.000 milions de dòlars i es va declarar insolvent.
El col·lapse d’FTX s’ha atribuït a pràctiques econòmiques negligents, a un estil de direcció desordenat, a un excés de despesa en publicitat i a l’excés de pes que SBF tenia dins l’empresa, a més de les seves peculiars característiques personals. Per exemple, SBF vivia en un pis de luxe amb deu amics, i havia arribat a fer reunions de feina mentre jugava a videojocs.
No obstant tot això, hi ha un aspecte del cas FTX que ha estat poc comentat. I és la possible relació entre la caiguda d’FTX i el consum de nootròpics –és a dir, de medicaments dirigits a millorar les funcions cognitives– per part de SBF i els membres de l’empresa en general.
L’ús il·lícit de psicofàrmacs que no són innocus és molt defensat per certs corrents transhumanistes. Però també se sap que s’ha estès, per exemple, entre estudiants que cerquen de millorar sense esforç el seu rendiment escolar.
L’ús d’aquests medicaments dins les empreses ha estat menys estudiat. En el cas d’FTX, qui ha abordat la qüestió amb especial profunditat és el psiquiatre nord-americà Scott Alexander. Hi ha indicis que SBF consumia tant estimulants com fàrmacs inhibidors de la monoaminooxidasa (IMAO). Per a acabar-ho d’adobar, el fundador d’FTX també recomanava als seus treballadors l’ús de potenciadors cognitius a la feina.
Quins són els efectes d’aquests medicaments?
L’objectiu dels IMAO és evitar que un enzim degradi la dopamina, la serotonina i la noradrenalina que sobra en el sistema nerviós. Com a conseqüència, permeten que hi hagi disponible més dopamina, el neurotransmissor responsable de la motivació. Aquests psicofàrmacs són emprats en el tractament de trastorns mentals, com ara la depressió i l’ansietat, i també en el tractament de trastorns neurològics, com ara el Parkinson.
D’altra banda, els estimulants es fan servir per tractar problemes com el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i la narcolèpsia. El seu mecanisme d’acció també cerca d’augmentar els nivells cerebrals de dopamina i noradrenalina.
Emprats correctament, els estimulants es consideren medicaments segurs, per bé que poden causar efectes secundaris moderats, entre els quals, insomni, disminució de la gana, taquicàrdia i canvis en l’estat d’ànim i la manera de ser. Els IMAO també poden causar efectes secundaris similars. Però el seu ús adequat és molt més complex, atès que poden interactuar de manera perillosa amb altres medicaments que modifiquen els nivells de serotonina i dopamina, i també amb alguns aliments i begudes comunes.
SBF pretenia d’augmentar de manera crònica els seus nivells dopaminèrgics per millorar l’atenció, el rendiment i la capacitat de treball a còpia de prendre medicaments que, per bé que són segurs si es fan servir sota supervisió mèdica, en cap cas són innocus.
La dopamina és un neurotransmissor clau per a múltiples circuits i funcions cerebrals, com ara el moviment, la motivació i l’estat d’ànim. Tots aquests sistemes es troben en situació d’homeòstasi, és a dir, d’equilibri. Això implica que la modificació dels nivells de dopamina en un d’ells tindrà conseqüències difícils de predir en la resta.
En aquest sentit, en molts casos, el desafiament per als psiquiatres és trobar el medicament que propiciï un equilibri raonable entre la reducció dels símptomes del trastorn i la minimització dels efectes secundaris en la resta de sistemes. Per exemple: un excés de dopamina pot tenir conseqüències tan variades com ara les al·lucinacions, la psicosi (paranoia, deliris, pensament màgic i, per tant, pèrdua del sentit de la realitat), l’eufòria i altres símptomes relacionats amb la impulsivitat.
Han pogut influir els psicoestimulants en el col·lapse d’FTX?
Hi ha uns quants mecanismes plausibles pels quals els estimulants podrien tenir relació amb el col·lapse d’FTX i Alameda Research. Per exemple, els canvis en el nivell de dopamina del pacient s’han relacionat amb modificacions en la percepció del risc.
Hi ha investigacions en la literatura científica –tant en pacients neurològics com en pacients de control sans– que indiquen que els augments dopaminèrgics tendeixen a associar-se a les persones que arrisquen més. Simultàniament, aquestes persones solen valorar més les recompenses a curt termini que no pas les recompenses a llarg termini (com bé acrediten, entre moltes més, les investigacions del nostre grup de recerca). Moltes de les decisions d’FTX i Alameda Research tenen a veure amb inversions a curt termini, en lloc d’inversions a llarg termini, cosa que significa que alguns petits canvis en la percepció del risc entre els dirigents de l’empresa podrien haver tingut uns efectes econòmics profunds en el sector de les criptomonedes.
De manera similar, un augment dels nivells de dopamina també s’associa a compres compulsives i a l’addicció al joc. No és difícil caracteritzar el col·lapse d’FTX com un cas d’especulació patològica i impulsivitat en les transaccions.
En el cas dels estimulants, hi ha estudis recents que indiquen que el seu efecte en persones sanes es relaciona sobretot amb un augment de la velocitat i de la sensació de productivitat, però també amb un augment del nombre d’errades i una reducció de l’eficiència. En una empresa d’inversió cal un equilibri entre la quantitat d’operacions dutes a termes i la seva fiabilitat, atès que unes quantes errades petites poden tenir conseqüències catastròfiques.
El consum d’estimulants provoca una sensació subjectiva d’energia sense necessitat de descans, però això no vol dir que el cos visqui l’experiència de prendre’n de la mateixa manera. Consumir potenciadors cognitius per a augmentar el rendiment pot dur al cansament crònic i a l’insomni, cosa que pot alterar a mitjà termini la capacitat de decisió.
A més, la combinació d’IMAO i estimulants és especialment desaconsellable. És difícil de predir quin seria l’efecte sobre aquestes variables conductuals, però és possible que en molts casos tingui un efecte multiplicador.
Sembla comprovat que SBF prenia uns quants psicofàrmacs amb l’objectiu de millorar les seves capacitats cognitives, sense que hi hagi indicis que aquest consum respongués a raons estrictament mèdiques.
Sigui com sigui, és difícil de saber fins a quin punt el fet que SBF prengués psicofàrmacs (i recomanés de prendre’n) va influir directament en el col·lapse d’FTX. No queda clar quins medicaments prenia exactament –ni tampoc quina dosi– i és cert que aquests fàrmacs poden tenir efectes diferents en cada persona. Però la mera possibilitat que els psicofàrmacs hagin influït en el col·lapse d’FTX hauria de fer-nos reflexionar sobre l’ètica i les conseqüències de consumir medicaments amb l’objectiu d’aconseguir millores en les capacitats neuronals d’un mateix.
Gonzalo Arrondo és investigador del grup Mente-Cerebro de l’Institut Cultura i Societat (ICS) de la Universitat de Navarra. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
