13.06.2019 - 09:11
Models i influencers que no es poden tocar, que no mengen i que no respiren. Que interactuen, que patrocinen productes i que parlen. Són hologrames. Projeccions en 3D que simulen persones reals i actuen com a tals. També es coneixen com a CGI, és a dir, imatges generades per ordinadors.
El cas més paradigmàtic és el de Lil Miquela (@lilmiquela), l’avatar amb més repercussió social i mediàtica. A les seves xarxes socials hi destaquen les publicacions sobre els sentiments que té l’autoproclamada robot. Les utilitza per expressar opinions i sensacions vers la política, la societat, la vida laboral i les relacions que va establint amb altres influencers i artistes reals. El que l’apropa als seus seguidors.
Amb els altres CGI passa el mateix. Tenen unes personalitats molt definides i s’han posicionat vers els principals debats socials. Tenen uns gustos predeterminats, compleixen anys i tenen una ideologia política concreta. Poden ser feministes, defensar Trump, ser amants del menjar ràpid o cinèfils. En aquestes peculiaritats, les principals empreses hi veuen una estratègia de màrqueting per reclamar clients. Ha obert la porta de la creativitat i tant les indústries com els creadors són capaços d’imaginar i realitzar un producte fet a mida per cada influencer o model virtual.
Shudu Gram (@shudu.gram), Bermuda (@bermudaisbae) o Blawko (@blawko22) són només uns exemples del real que poden arribar a semblar aquests hologrames. El conjunt de tot plegat els hi dóna molta naturalitat. Amb poc temps han teixit una xarxa de seguidors fidels que ha donat peu a un boom mediàtic. L’auge és tan gran que, fins i tot, fan la competència a influencers i models reals. Estan dibuixant una trajectòria que iguala la carrera d’ambdós.
Ara bé, com es pot saber quin impacte tenen? Les xifres que es recullen a les xarxes socials, especialment a Instagram, i la presència d’aquests en anuncis publicitaris són un indicador fiable. Així mateix, ens demostren que molts seguidors interaccionen amb ells i elles com si fossin persones reals: els hi deixen comentaris a les publicacions, igual que fan amb persones de gran influència social.
Influencers per promocionar les marques
Per les empreses que es dediquen a la moda, l’ús d’influencers reals és molt important. En paraules de Pau Femenias, del departament de màrqueting d’Abbacino, serveixen per donar visibilitat als productes de “manera molt ràpida i eficaç”. Així mateix, assegura que és molt important que “que tenguin una bona reputació i sobretot, que aquestes tenguin una base de seguidors/es sòlida i participativa més que, més o menys nombre de seguidors”. En la consideració social que es pugui tenir d’aquests hi trobem un dels grans avantatges, però no l’única. L’editor associat de V Magazine, David Barrett, apunta que “les marques es volen involucrar en una història interessant”, pel que busquen aquests avatars.
Les persones reals poden protagonitzar escenes que facin caure en picat la seva reputació i, en conseqüència, la de les marques de les quals són imatge. Femenias defensa l’entrada dels personatges virtuals en el món del patrocini afirmant que “per les grans marques un escàndol amb una de les seves influencers de referència pot tenir repercussions en les vendes, diria que al final es poden convertir amb una opció ben real per promocionar molts productes.”
Així mateix, la instagramer i bloguera Rocio d’Oh My Blog (@rocio_ohmyblog) defensa que les influencers reals tenen més credibilitat que no pas les celebrities o actors i actrius. Igualment creu que els i les influencers virtuals són una bona opció, sempre que les empreses hagin estudiat les audiències i els perfils d’aquests, ja que darrerament “saltem contínuament del món online a l’offline i és normal que influencers digitals es converteixin en celebrities i viceversa”.
Les xifres demostren que la versemblança és una de les característiques que més agrada al públic i els departaments de màrqueting de les grans empreses han comptat amb algunes influencers virtuals per les campanyes publicitàries. Diesel, Adidas o Prada han utilitzat la imatge de Lil Miquela per promocionar la seva marca. Amb Calvin Klein va protagonitzar un spot publicitari amb la supermodel Bella Hadid, el que va causar molt rebombori: es fan un petó, el que ha estat molt criticat. Així mateix, Renault utilitza una influencer virtual en el seu darrer anunci.
Ben mirat, no és cap disbarat que els i les influencers virtuals entrin en el mercat de la publicitat. Presenten molts avantatges respecte als reals. El fet que siguin hologrames o robots, com s’autoproclamen, és un reclam pel públic. És una novetat i una revolució tecnològica, el que fascina i atrau les multituds.
Perpetuació de cànons de bellesa irreals i insans
No tot són avantatges. També hi ha un sector de la societat que té els seus dubtes vers l’ús d’aquests avatars i es plantegen si l’impacte és positiu o negatiu. Al mateix temps, llancen preguntes sobre l’ètica que desprenen, ja que perpetuen unes personalitats falses i segueixen uns cànons de bellesa tòxics. Aquests estereotips són els mateixos contra els quals està lluitant una part de la societat.
Que tots aquests avatars segueixin els mateixos patrons de persona jove, prima i forta que vesteix roba de marca, és contraproduent. Sempre llueixen perfectes, el que causa un impacte psicològic insà entre els seus seguidors, qui, de forma innata, intentaran apropar-se a les seves mesures físiques i al seu estil de vida. Seria recomanable que hi hagués diversitat de cossos i modes de vida.
Ara bé, hi ha alguns dels influencers que fa un discurs a favor del body positivity, així com hi ha representants de diverses nacionalitats. Davant això i en defensa pròpia, el creador de Shudu Gram, Cameron-James Wilson (@cameron.gram), assegura que la imatge que desprenen els i les influencers virtuals no és tan diferent de la que desprenen els reals: “les persones reals ja utilitzen tants filtres i photoshop que hi ha una diferència real entre l’art en 3D i una imatge; es detecten més imperfeccions naturals a la pàgina de Shudu que no a la de qualsevol influencer normal”.
Com s’aconsegueix?
Davant les imatges de Blawko o de Bermuda quedem perplexos i se’ns fa difícil esbrinar com han estat creats. Els pioners són dissenyadors estatunidencs i japonesos, qui han desenvolupat un software complex que els permet materialitzar aquestes il·lusions òptiques. Tot és més complex del que sembla.
També s’ha de fer la roba que vestiran, i una de les empreses encarregades és CLO. Ryan Teng, com a representant d’aquesta, explica que tarden uns 15 minuts en confeccionar una peça de roba apta per influencers virtuals. Així mateix, afegeix que el software que utilitzen “està basat en patrons, però el que realment ajuda als dissenyadors de CLO és la comprensió de l’espai espacial 3D”. En la seva base de dades hi tenen una samarreta bàsica per homes i per dones, però que han “fomentat una gran comunitat de creadors i usuaris”.
