09.01.2025 - 21:40
3Cat estrena diumenge a les 22.05 el reportatge Infiltrats, una nova peça de la investigació de la Directa que va destapar una trama d’infiltracions policíaques en moviments socials dels Països Catalans. És l’estrena de la temporada del 30 minuts, que excepcionalment renuncia a la seva durada habitual i acull un reportatge de vora una hora. “Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre”, diu Gemma Garcia, periodista de la Directa i una de les directores del reportatge, que destaca que el fet diferencial és que una investigació periodística ha exposat la trama i ha revelat detalls sobre com funciona. “També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials, i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que està als llimbs legals”, afegeix. El film, produït per 3Cat, la Directa i Polar Star Films, ressegueix la investigació original i revela alguns patrons i errors comesos pels infiltrats que van permetre d’aixecar la llebre; però també mostra el procés psicològic que han hagut de seguir aquells que van teixir relacions amb els policies sense saber que ho eren i que es van sentir enganyats. De tot plegat, n’hem parlat amb les dues directores d’Infiltrats, Gemma Garcia i Sònia Calvó.
—Quina informació nova es destapa en el reportatge?
—Sònia Calvó [S. C.]: S’explica com a partir dels primers indicis s’estira el fil i es veuen els errors que han comès els infiltrats. També serveix per a veure patrons comuns que hi ha hagut en tots els casos. La manera de funcionar, errors, com entren i com surten…
—Quins errors heu detectat?
—Gemma Garcia [G. G.]: N’hi ha que tenen a veure amb casualitats. La majoria d’aquesta gent són de les Illes i un altre és de Catalunya. La proximitat geogràfica i els vincles que hi ha als Països Catalans és important. Després, hi ha errors que tenen a veure amb l’operació. Certes actituds o que una infiltrada presentés la seva família real. És un error que té unes conseqüències, com mostrem al 30 minuts. Després hi ha unes equivocacions que tenen a veure amb informació molt rellevant que, per error, es facilita a través de determinats dispositius tecnològics.
—S. C.: Vull fer valer que hi ha una feina periodística. Pots fer una patinada, però sense una tasca periodística darrere que estiri els fils i faci una sèrie de comprovacions, no es destapa la infiltració. També ha estat molt important la confiança de les fonts, que són els moviments socials. Hi ha una confiança amb un mitjà de comunicació en concret per la tasca d’anys enrere.
—Heu trobat algun altre cas d’infiltració?
—G. G.: Aquestes investigacions comencen la primavera del 2022 i l’últim cas que publiquem, el de Girona, és el juliol del 2023. Són pràcticament dos anys d’investigacions, i hem continuat investigant. Ens han arribat algunes sospites que hem verificat i descartat, però continuem estirant fils que tenen a veure amb operacions d’espionatge.
—Destapar el cas de Marc Hernàndez Pon va permetre que es descobrissin més infiltrats, perquè es va veure que hi havia uns patrons que es repetien en més gent. Quins són?
—G. G.: Són quatre policies que formen part de la mateixa promoció de l’Escola de Policia d’Àvila. Es van graduar el juny del 2019 i es van infiltrar a començament del 2020, després de tota la tardor de mobilitzacions multitudinàries contra la sentència del procés. Són agents de vora la trentena, molt joves. Són dels Països Catalans i, per tant, tots parlen català. És una característica que els facilita la introducció en determinats ambients i moviments socials. Després, hi ha els patrons comuns en la manera d’actuar. Tres dels quatre utilitzen la universitat com a via d’entrada en certs espais; són gent que parla poc del seu passat; dos tenen els mateixos cognoms; són persones que sempre busquen elements d’identificació amb determinats activistes per generar empatia; tenen absències intermitents, de tant en tant se’n van de viatge i a vegades desconnecten els dispositius; tenen caràcters afables i perfils polítics baixos; i la majoria posen l’excusa de malalties familiars per començar una retirada.
—Un dels patrons que més sorprenen és que dos infiltrats tinguessin els mateixos cognoms falsos i tots dos diguessin que eren mallorquins.
—G. G.: No sabem per què es van posar aquests dos cognoms iguals, perquè creiem que pot aixecar sospites i ser un element de risc. No sabem si en algun moment es va plantejar vincular-los d’alguna manera o simular alguna relació familiar, però en tot cas ens va sorprendre moltíssim. Va ser un element clau per a destapar el segon infiltrat.
—Què té de particular la trenta-tresena promoció de l’Escola de Policia d’Àvila perquè tots els infiltrats descoberts surtin d’allà?
—S. C.: Hi ha moltes preguntes que continuen sense resposta, i una és quins criteris específics es tenen en compte a l’hora de triar algú. Al reportatge parlem amb una portaveu d’un sindicat policial, però ni és infiltrada ni forma part ni del personal de l’escola policial ni de la Comissaria General d’Informació. Podem intuir algunes coses, però n’hi ha que no les sabem del tot.
—Si volen infiltrar algú en espais en què la gent voreja la vintena han de ser joves per força, però això també els fa més inexperts.
—G. G.: Una de les qüestions que hem intentat d’esbrinar –i de fet vam preguntar a la portaveu d’aquest sindicat policial, però tenen prohibit de respondre-ho perquè tot això és protegit per la llei de secrets oficials franquista– és quina formació reben i quina durada té, però no ho sabem. En tot cas, sorprèn que siguin uns agents que es graduen el juny del 2019 i que arriben al terreny a principi del 2020. Des que es graduen fins que entren a terreny passen pocs mesos, però no sabem si la formació comença abans. És a dir, si aquesta selecció es fa abans, en el període de pràctiques, i els fan una formació específica. Són interrogants que no hem pogut resoldre.
—S. C.: Algun dels errors que cometen poden ser a conseqüència d’aquesta poca formació i poca experiència sobre el terreny.
—G. G.: De totes maneres, hem de subratllar que aquests infiltrats aconsegueixen d’estar més de dos anys amb una vida normalitzada, coneixent el funcionament de molts col·lectius i moviments socials, tenint accés a bases de dades, a informació de defenses de procediments judicials… Van cometre errors, però van fer la feina més o menys ben feta durant molt de temps.
—Quina informació us dóna la portaveu d’aquest sindicat policíac?
—S. C.: S’ha de tenir clar que ella no té tota la informació ni és infiltrada. Ara, explica com es fan aquestes infiltracions, sobretot com es fa l’extracció. No pots treure de cop una persona d’allà on és perquè aixecaria sospites i podria ser perillós, tant per a la persona com per a l’operació, i fa una crida a millorar-ho. Al final, que això s’hagi pogut descobrir amb informacions periodístiques vol dir que alguna cosa del sistema ha fallat.
—G. G.: Parla de com se seleccionen els infiltrats, dels perfils que han de tenir. De com s’han d’ajustar en els espais on s’han d’introduir, de com s’han de mimetitzar i han d’operar per no aixecar sospites.
—S. C.: Quan ets un infiltrat, ho ets les vint-i-quatre hores del dia. Això vol dir tallar de soca-rel amb tot el teu entorn (familiar, amistats) i dedicar-te exclusivament a allò.
—Heu pogut parlar amb alguna autoritat o responsable d’un organisme oficial?
—G. G.: No. En tot el procés d’investigació previ de la Directa no vam aconseguir cap resposta del Ministeri d’Interior espanyol ni del Cos Nacional de Policia. De fet, al congrés dels diputats es van presentar dues-centes preguntes i no se’n va respondre cap. El ministeri dóna respostes estàndard, dient que les forces i cossos de seguretat s’atenen a la constitució, i que compleixen l’ordenament jurídic. Malgrat que no s’han respost les preguntes formulades sobre aquestes operacions específiques, és la primera vegada, a banda del primer cas que vam destapar, que el govern espanyol reconeix les infiltracions als moviments socials. A més, especifica i matisa que no són agents encoberts, una figura regulada a la llei per a uns casos molt concrets i que estan sota autorització i supervisió judicial. Diuen que és una altra figura, que ells anomenen “agent d’intel·ligència”, que depèn de la Comissaria General d’Informació, i que no està regulada com a tal. El marc normatiu no descriu aquesta figura, ni les funcions ni els límits, ni hi té cap control ni supervisió judicial. Això és molt important, és en uns llimbs legals.
—S.C.: Cal tenir en compte que les infiltracions han estat en moviments socials, que són col·lectius oberts i que no fan cap activitat il·legal. I també, sobretot, que després d’aquestes infiltracions no se n’ha derivat cap procés judicial.
—Per infiltrar-se, aquests policies cometen delictes com la falsedat documental, a més de la qüestió de les relacions sexo-afectives sense que l’altra persona sàpiga realment qui són. Quins avals i quins límits penals tenen com a agents d’intel·ligència?
—S. C.: Tenim dubtes d’on són els límits i com es regula.
—G. G.: Se sap que, en la figura d’agent encobert –que no és la d’aquests casos–, s’han de fer peticions específiques a l’autoritat judicial quan hi ha actuacions que col·lideixen amb els drets fonamentals. Això en una figura reguladíssima i sota supervisió judicial. Ens trobem amb unes figures que no són sota una supervisió externa, que tenen una identitat falsa i que ocupen places públiques a la universitat. Que entren als domicilis de persones particulars. Que participen en reunions en què es defineix l’estratègia judicial en causes on el cos de policia és una part i acusa determinats activistes. Que lideren i incentiven accions de sabotatge en determinats espais. Que tenen relacions sexo-afectives amb militants.
—S. C.: Porta a qüestionar si calia arribar tan lluny per al que van aconseguir. Calia tenir aquestes relacions sexo-afectives de llarga durada amb diverses persones dels moviments socials?
—Les querelles contra els policies infiltrats no han reeixit. Hi ha cap causa viva?
—G. G.: Totes són vives, però de moment s’han trobat un mur judicial. Els jutjats d’instrucció han dit que no estan disposats ni a investigar. El cas d’en Dani, de la Cinètica, es va recórrer a l’Audiència de Barcelona, però va dir no s’havia d’investigar i l’equip jurídic es planteja de fer un recurs. En el cas d’en Marc, en el primer cas, Òmnium va interposar una demanda contenciosa administrativa que ara és pendent de resolució del Constitucional. I per al cas de Girona es va posar una querella però el jutge d’instrucció encara no s’hi ha pronunciat. Tot és una mica obert, malgrat que la fiscalia sempre s’ha mostrat en contra d’investigar-ho perquè diu que no hi veu delicte.
—Com decideixen on infiltrar-se?
—S. C.: Pots infiltrar-te en un moviment perquè hi tens un interès concret o perquè et serveix de pont cap a un altre objectiu. En Marc comença a Resistim al Gòtic, que és un grup de defensa del dret de l’habitatge del centre de Barcelona. Per una banda, pot haver-hi un interès a saber què passa aquí, però també li serveix com a aval per a entrar després al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. No sabem si l’objectiu final era el sindicat o hi havia un altre camí més enllà.
—G. G.: És important el context en què es fan aquestes infiltracions. Hi ha un interès de l’estat per a entendre què passa a Catalunya amb les mobilitzacions massives del 2019. Hi ha un informe de la Comissaria General d’Informació en què s’especifica que el moviment independentista té com a característica la multimilitància i que, per tant, s’han d’utilitzar uns mètodes excepcionals. És el moment en què s’intensifica l’espionatge amb Pegasus a advocats, activistes, polítics, etc. Ens trobem que es destinen molts recursos a uns col·lectius amb una orientació política concreta. I que –fins ara no s’ha demostrat el contrari– són investigacions prospectives. No és que es cometi cap delicte, sinó que es volen prevenir.
—Com us heu trobat ara, que ha passat un temps des que es van destapar les infiltracions, aquells amics o parelles dels policies que no sabien que ho eren?
—S. C.: Cadascú ha tingut processos diferents. Hi ha gent que no va voler parlar llavors i que ara parla. És un fet que remou molt, la gent estava molt afectada. A alguns fer el reportatge els ha servit de procés de reparació, i a alguns els ha remogut, perquè ja havien tancat etapes.
—G. G.: Al reportatge apareix el psiquiatre que va fer el peritatge de moltes de les persones afectades, que és Pau Pérez-Sales, del centre Sira, i explica que les afectacions han estat molt greus. Són persones que han conviscut en relacions d’amistat o sexo-afectives durant més de dos anys amb algú amb qui pensaven que tenien una relació de confiança i resulta que era un policia infiltrat. Aquella persona amb qui havies intimat es desmunta, és una ficció i això sacseja fortament la teva vida. Hi ha uns impactes psicosocials molt importants, sentiments de culpa que es barregen amb por i amb desmobilització. Els moviments socials han fet una feina interna col·lectiva que els ha ajudat a passar aquesta etapa de dol.
—S. C.: Una de les denúncies que es fa al reportatge és com s’han banalitzat aquests casos, amb comentaris a les xarxes atacant els qui van mantenir relacions amb els policies. De fet, per això dues de les persones que van ser enganyades surten al reportatge amb la cara tapada.
—Em desperta molta curiositat la ment d’aquestes persones capaces d’intimar durant anys amb algú essent tot mentida. No sé si també en surten una mica afectats o si els seleccionen perquè són molt freds. Ho heu abordat?
—G. G.: Hi ha un moment que preguntem a la policia quins són els criteris de selecció dels infiltrats. Hi ha les característiques físiques i les que tenen a veure amb l’origen i el coneixement lingüístic, però també la resistència psicològica. Intuïm que són perfils psicològics molt concrets, que els seus comandaments analitzen i veuen que poden mantenir aquesta doble vida. Òbviament, sabem que hi ha un equip darrere que en fa un seguiment estret i que vetlla perquè aquella persona no es mostri feble ni tingui dubtes. Si es considera que es pot posar en risc l’operació, hi ha una extracció i una retirada.
—Quant de temps han durat aquestes infiltracions? S’ha accelerat alguna retirada per les investigacions periodístiques?
—G. G.: La policia esmenta que hi pot haver l’extracció per diverses raons, però principalment per dues. Una, perquè s’intueix o es detecta que pot haver-hi sospites sobre l’agent, i això fa perillar l’operació i l’agent mateix; i la segona, senzillament, perquè ja no hi ha més informació a recaptar i l’operació es considera tancada. Ignorem per quina raó van ser retirats aquests infiltrats. Sí que veiem que arran del primer cas que descobrim, hi ha moviments en les altres operacions d’infiltració. Intuïm que destapar el primer infiltrat va tenir repercussió.
—Molts casals, ateneus i centres socials han programat projeccions del reportatge. Quins aprenentatges n’han extret, els moviments socials, de tot plegat?
—G. G.: Precisament, al nou número de la Directa, que sortirà dilluns, hi ha un reportatge en profunditat sobre alguns elements que s’expliquen al 30 minuts i que ampliem, però també dediquem un espai important a explicar els aprenentatges. Si bé és cert que en un primer moment hi ha un trauma i certes desconfiances, aquests col·lectius i organitzacions han pogut treballar-hi sense caure en la paranoia ni en el tancament. Una de les coses que els ha funcionat bé és fer un intercanvi amb afectats pel cas britànic Spy Cops Scandal, un cas massiu d’infiltració d’agents en moviments d’esquerres. Més d’uns 140 agents des del 1968.
—S. C.: És molt bonic que ja hi hagi una quarantena de casals i centres socials que hagin programat projeccions conjuntes; recorda molt el que va passar amb Ciutat morta.
—El reportatge de Ciutat morta va costar molt que l’emetessin, i finalment es va programar al Canal 33, no a TV3. Com ha estat en aquest cas la relació amb 3Cat?
—G. G.: Quan érem a la meitat d’aquestes investigacions ja hi va haver algunes productores que van expressar interès a passar-ho a l’audiovisual. En una reflexió interna i col·lectiva a la Directa, vam decidir que fèiem una aposta per la televisió pública i ho vam proposar al programa 30 minuts. Carles Solà, director del programa, sempre ha estat disposat a tirar endavant el projecte i ha valorat tota la feina d’investigació que havia fet la Directa.
—S. C.. La diferència més important amb Ciutat morta és que aquesta vegada s’emet el diumenge en un dels programes de més audiència. Segurament xocarà amb un Barça-Madrid, veurem com afecta d’audiència, però hi ha una aposta clara. És el primer programa de la temporada, és un especial d’una hora, i es nota que hi ha una aposta clara pel periodisme d’investigació.
—G. G.: Puc afegir una cosa?
—Endavant.
—G. G.: Òbviament, d’infiltrats n’hi ha hagut sempre. És un mètode d’espionatge que els cossos policials i els serveis d’intel·ligència han utilitzat tant per mitjà de persones que han estat captades com per mitjà dels informadors infiltrats. Però és la primera vegada que s’aprofundeix tant en les investigacions i que se saben tants detalls que tenen a veure amb el modus operandi. També és la primera vegada que el govern espanyol reconeix aquestes infiltracions en els moviments socials i reconeix aquesta figura d’agent d’intel·ligència que és als llimbs legals; i, per tant, que s’arriba tan lluny a oferir informació en relació amb aquests casos i que s’emprenen accions legals per a denunciar que aquestes infiltracions policials col·lideixen amb els drets fonamentals i els vulneren.
