Infiltrats

Hi ha infiltrats a les manis i infiltrats als Mossos (aquests dies la BRIMO sembla tota ella una infiltració). I hi ha infiltrats al parlament. Tenim la barraca tan minada de goteres que si no canviem d’una vegada aquest sostre d’uralita estil anys quaranta no ens traurem mai l’encostipat de sobre.

Rivera (‘El último golpista que apague la luz’), Girauta (‘TV3 alienta una respuesta callejera’), Arrimadas (‘No me saludan’) i la trepa ciutadana són a la catalanitat com el paio de la motxilla a les manifestacions: els incendiaris que cremen contenidors mentre acusen els altres de calar foc a la convivència. Són aquests individus que no veus mai a les trobades de la vida normal, als aplecs tribals on la comunitat es reconeix a ella mateixa i celebra que és viva, però que tan aviat com hi ha sarau, pam, ja els tens allà amb l’encenedor a la mà al crit de ‘a mi a catalán no me gana nadie’. Són encaputxats de l’estil de l’inefable Paco Marhuenda, paradigma (i alhora paròdia) del català que s’autoodia, un producte autòcton amb més de cinc segles d’existència. Un català que es comporta com el més rojigualdo dels rojigualdos fins que treu a col·lació el lloc de naixement per revestir el seu espanyolisme d’un argument d’autoritat. Com si l’accident d’haver nascut a Barcelona li conferís carta de naturalesa per a menysprear la catalanitat. Jo hi he nascut i sé de què parlo, seria l’axioma. Doncs el senyor Llarena no hi ha nascut però fa 26 anys que hi circula i mira com ens estima. Són els predicadors del miratge ‘La Cataluña real’, gent que odien la llengua catalana, l’escola i la cultura catalanes, però que es declaren catalans (encara que facin cara d’ennuegar-se quan ho afirmen). Quina idea deuen tenir de la catalanitat, doncs? En què deu consistir ser català i alhora abominar de tots els trets que defineixen la catalanitat? És probable que per a una mentalitat així, en efecte, aquesta entelèquia sigui possible, perquè també exigeixen la versió contrària: que ens sentim espanyols tot de gent que d’espanyol l’única cosa que tenim és una inscripció al registre.

La identitat de denaí és utilitària, i cadascú la fa servir quan li convé, com un passamuntanyes que et poses en cas de necessitat. Tal com farà la llopada tabernaire amb aquest article al crit de ‘¿Quién se ha creído que es este nazi para repartir carnets (o era carneses?) de catalán?’, un hit del fatx-pop a l’altura del Yosoyeppañó. Que per cert es mereixeria un bon rapejat (no constitutiu de delicte). El veritable carnet d’identitat te l’encunyes tu (la foto que hi poses és la manera com et presentes en societat, i això inclou, entre altres coses, l’elecció lingüística) però qui te’l valida és la comunitat. Ja et pots declarar supporter de l’Europa, que si vas amb la bufanda del Júpiter i cantes els gols del Júpiter, no esperis que els de l’Europa et considerin dels seus (una prova força empírica és la del viatge a l’estranger. Davant l’inevitable ‘Where are you from?’, el català que realment se’n sent sap el que ha de contestar, a pesar del risc més que cert d’haver de donar tot seguit les sempre empipadores explicacions. Algú es pot imaginar en Carrizosa (o l’Espada, o el Fernández Díaz, o la Levy) contestant ‘I’m from Catalonia’? Doncs això). La catalanitat dels nostres encaputxats és una identitat a la gatzoneta, entre dos contenidors, comptant que si van mal dades sempre poden fer una corredissa cap a la porquera* i, just abans de la bastonada, proferir la fórmula màgica: ‘Que soy compañero’.

El debat més viu ara mateix a les xarxes és què fer amb els rebentaires professionals de manis. Però en realitat de debat no n’hi ha gaire, perquè el parer que la violència ens perjudica és gairebé unànime. Senyal que, mal que li pesi a la cap de l’oposició i el seu nyeu nyeu, encara no hem perdut el seny del tot. La violència seria la manera més ràpida de perdre. L’ús de la força no solament és patrimoni de l’autoritat (i l’autoritat són ells) sinó que també forma part de l’adeena del poder castellà. La conquesta i espoli d’Amèrica es va fer a sang i ferro, i a sang i ferro esperen conservar aquesta engruna de l’imperio que els queda. Natres, ni que volguéssim, no en sabríem. Les agressions seran sempre vostres. Tant si les feu amb porra com a cop d’esvàstica o de maça i toga. O fins i tot verbalment, com ahir (per variar) a l’hemicicle.

No, les filtracions les arreglarem a la manera de la casa, que és pacífica per naturalesa. Amb tossuderia, amb fermesa i amb determinació. I amb la convicció que sempre és més efectiu un bon filtre d’amor (com per exemple el vers d’Estellés que abans-d’ahir recordava Vicent Partal) que no pas la filtració que no et deixarà passar de card entre lliris.

[*Quan els qui ens tustaven eren els marrons, de les furgonetes policials en dèiem porqueres, per motius obvis. Ara que ho fa el mossam, resulta que s’ha popularitzat lleteres, que és un calc. No ho trobeu paradoxal?]