‘Ens diuen mentides i pretenen que ens les creguem’

És infermera d’UCI de fa molts anys en un dels hospitals de referència de Catalunya. Ens demana que no publiquem el seu nom ni l’hospital on treballa per por de represàlies. Malgrat que fa molts anys que fa aquesta feina, continua amb un contracte temporal i pateix pel seu futur. Si saben que és ella qui ha concedit aquesta entrevista, no sap què pot succeir quan hagi passat aquesta crisi. La precarietat porta a aquestes situacions. Les coses que explica en aquesta entrevista esgarrifen. Tots sabem que falta material, però tots ens pensem que això es va solucionant. Doncs no.

Malgrat què moltes informacions facin pensar que la precarietat amb la que treballen els sanitaris ja no existeix, la realitat és que molts professionals treballen sense garanties per a la seva seguretat i la dels seus pacients. Treballen sense un material tan bàsic com les bates (les EPI, Equips de Protecció Individual), sense proves de diagnòstic i havent d’aprofitar la màscara d’un altre company. ‘Ens diuen mentides i pretenen que ens les creguem. Jo he perdut la confiança en la meva institució.’ Del seu esforç, no en vol parlar perquè considera que va amb la seva feina, la que ha triat: ‘No volem ser herois, volem treballar d’una manera segura.’

—Com és treballar aquests dies a l’UCI?
—Diria que és perillós. És dur, pel volum de feina que tenim, però també perquè et sents vulnerable. Tenim la sensació que no se’ns protegeix com toca. S’assumeixen uns riscs que no saps fins a quin punt ens poden demanar que assumim. Posen en perill la nostra integritat física i la nostra salut, i alhora, també la de les nostres famílies i la gent que és al nostre voltant.

—Suposo que encomanar el coronavirus a les vostres famílies és una de les pors més recurrents aquests dies…
—Sí, és una de les coses que ens preocupa. No només les nostres famílies, també els nostres companys de feina. I en general, tota la societat. Nosaltres no ens podem permetre el luxe de quedar-nos a casa. I alguns dels meus companys han de venir a treballar en transport públic i potser posen en perill la gent que els envolta al metro o a l’autobús. Passa igual quan anem al supermercat o on sigui…

—Els primers dies qualsevol persona del servei sanitari que tingués contacte amb algun afectat sense la protecció adient era aïllada. Això ara no és així?
—Sí, ara ja no és així. Ara, si no tens símptomes, has de continuar treballant. Encara que hagis tingut contacte amb un afectat. Tampoc no et fan cap prova per saber si t’has encomanat o no. A vegades, ni tan sols tenint símptomes no te la fan.

—Falten proves? Se n’haurien de fer més als sanitaris?
—Sí, nosaltres hauríem de ser un dels col·lectius a qui fessin més proves. A vegades som a casa i no ens acabem de trobar bé. Ens sentim molt cansats, fins i tot, tenim una mica de febre. En aquestes situacions, sense la prova no podem saber si tenim el coronavirus o bé un constipat normal. També pot ser que, simplement, estiguem esgotats perquè anem molt cansats. En realitat, potser ens trobem malament per tot el que vivim. No és estrany. Però seria bo que poguéssim saber si és un constipat normal i corrent o si ens hem contagiat del coronavirus. De tota manera, jo i molts companys, tot i no tenir símptomes, prenem mesures a casa. La gent que pot dorm separada de la parella, procuren de no ser a la mateixa habitació, desinfectem constantment allà per on passem… En el meu cas, fa setmanes que vaig decidir de no dormir amb la meva parella.

—Com treballeu? Què us falta?
—Falten EPI. Els primers dies, cada vegada que entraves a visitar un pacient ho feies amb un material nou i, després, quan en sorties, el llençaves. Des del principi ja vam dir que si fèiem això ens podríem quedar sense EPI. Ens van dir que hi havia prou material i que això era el que havíem de fer. Però la cosa va evolucionar i tots els pacients de la unitat tenien Covid-19, llavors ens van dir que féssim servir els mateixos EPI per a tots els pacients. Evidentment, fent higiene sobre guants abans de cada pacient. Ens deien que quan acabéssim la ronda llencéssim el material. El tercer pas va ser que els EPI s’havien de reciclar durant tot el torn de treball. I ara, el quart pas és que les màscares d’un sol ús s’esterilitzen i les bates es renten. Hem de tornar a portar una màscara que ha portat algú en un torn anterior durant dotze hores pel cap baix, la qual suposadament ha estat esterilitzada…

—…
—Com pot ser que, fa tres setmanes, s’haguessin de llençar tots els EPI cada vegada que visitàvem un pacient i ara es puguin esterilitzar màscares d’un sol ús? Això és segur per a nosaltres? La percepció que tenim és que aquests protocols no s’han canviat perquè nosaltres estiguem més segurs, sinó que s’han canviat per les circumstàncies que vivim i, sobretot, perquè falten EPI. Aquí algú ens enganya… I això fa que a la sensació d’inseguretat s’afegeixi també un enuig. Ens diuen mentides i pretenen que ens la creguem. Jo he perdut la confiança en la meva institució. Ja no em crec el que em diuen. No crec que amb aquests EPI estiguem segurs. I això és un problema greu. Preferiria que les nostres institucions fossin honestes i diguessin que no hi ha prou EPI. Però ara sembla que, a més d’exposar-nos, ens tracten de ximples. Com si no ens adonéssim que no treballem de manera segura.

—Us sentiu enganyats? Això deu ser difícil de gestionar…
—Sentim com els polítics diuen que tenim EPI de sobres i que els sanitaris estem tots molt segurs. Nosaltres sabem que això és mentida. Els sanitaris no volem que la gent ens vegi com a herois, però sí que és important que siguin conscients que realment ens juguem la nostra salut per salvar els seus familiars. Però no ho fem per cap acte d’heroïcitat. No volem ser herois, volem fer la nostra feina d’una manera segura. Volem fer la nostra feina sense tenir por d’anar a casa i contagiar la nostra família. Només demanem seguretat a l’hora de treballar. I veient que ara per ara no la podem tenir, com a mínim demanem als gerents i polítics que no ens intentin enganyar. No ens creiem el que ens diuen.

—I quan surt la consellera Vergés assegurant les UCI no estan col·lapsades?
—És mentida, estem col·lapsats. Però he perdut la confiança amb els nostres polítics. És indignant sentir les compareixences de premsa. No entenc com poden continuar dient mentides. Que diguin la veritat, perquè la gent ha de saber què passa. A mi, que d’aquí a una setmana tinguem EPI no em serveix de res. Potser ja ens haurem contagiat. Els EPI es necessiten quan es necessiten. Jo he de continuar anant a treballar. Els pacients són allà i nosaltres hem d’entrar a les habitacions sense EPI. Si ens contagiem tots aquesta setmana, de què servirà que la que ve en tinguem molts? El mal ja estarà fet.

—A part d’aquesta manca de material, us sentiu enganyats per altres qüestions?
—Diuen que es fan proves als professionals. No és veritat. Sí que se’n fan algunes, i fins i tot és veritat que als sanitaris ens fan més proves que a la població general, però de tota manera la percepció que tenim és que no és suficient. Tenim una sensació molt similar que amb els EPI. Al principi, si havies tingut contacte directe i proper amb algú que havia estat afectat, havies d’estar aïllat quinze dies. Després, això també canvia i només t’ho fan si tens símptomes. Tot plegat contribueix a la sensació que van improvisant sobre la marxa i que no hi ha un criteri clar.

—Quina situació teniu a la vostra UCI?
—Tenim molta més feina de la normal. A més, tenim professionals que no són els que normalment treballen a l’UCI. Amb tot el passa, han vingut professionals d’altres serveis que fan la seva feina tan bé com poden. Estic molt impressionada de la predisposició amb la qual vénen a treballar. Donen el 200% d’ells mateixos. Però també és cert que en un dia no pots aprendre tot el que has de saber per a tractar un pacient crític. No em puc imaginar què deuen viure aquests professionals, perquè ha de ser horrorós ser en un lloc on no et sents còmode, perquè no és el teu lloc habitual de feina, i més amb la situació actual. Però els qui som treballadors habituals d’UCI, aquesta situació també ens posa una pressió extra a sobre. Hem d’ajudar aquests professionals que no treballen normalment a l’UCI, i també ensenyar-los en la mesura que puguem. Sembla que un respirador i un llit facin una UCI, però és molt més que això. És un equip mèdic, d’infermeria i auxiliars competents. Requereix uns recursos humans que no els pots fabricar amb una impressora 3D.

—Una de les coses que ha sorprès és que s’havia dit que aquesta malaltia afectava sobretot la gent gran, però no és ben bé així, oi?
—A l’UCI hi ha molta gent jove. Sóc jove i el que veig no em tranquil·litza. Tinc pacients que són més joves que jo. Això fa por, perquè et fa adonar que nosaltres també podem acabar allà. I si jo acabo a l’UCI i anem caient tot el personal sanitari… A nosaltres qui ens cuidarà?

—Entenc que hi deu haver una barreja de por i orgull entre la gent que sou a primera línia d’aquesta epidèmia…
—Sincerament, d’orgull poc, és la meva feina. A mi m’agrada molt i per això la faig. Jo no em sento heroïna ni ho vull ser. Només vull fer la meva feina de manera segura. I la continuaré fent, tot i ser conscient que m’hi jugo la salut. Però quan tot això hagi acabat, voldria que la gent recordés que nosaltres no hem fallat. Els qui han fallat són els polítics i els gerents. No han fet bé la seva feina, perquè si no, no seríem en aquesta situació.

—Va faltar previsió? El fet que la Xina no donés les dades reals, segons afirmen experts, ha complicat tot plegat?
—No ho sé, jo sóc infermera i sé el que sap tothom pels mitjans de comunicació. Suposo que la gent d’altes esferes tenia més informació, o això espero, però tampoc no sé quina informació tenien i, per tant, no puc saber si s’hauria pogut preveure millor. Crec que això serà una cosa que s’haurà d’analitzar a posteriori. Caldrà veure qui n’ha estat el responsable. Hi ha d’haver algú responsable que ara mateix tots els sanitaris ens hàgim de jugar el físic per garantir que els ciutadans tinguin l’atenció que mereixen.

—L’Ajuntament de Barcelona ofereix places a certs hotels perquè els metges que no puguin anar a casa hi vagin a descansar…
—Sí, he rebut la proposta al correu electrònic corporatiu. Però no és una opció per a tothom, sinó que has de complir uns requisits. Com que jo no ho volia fer, no m’he interessat més per saber com s’havia de gestionar exactament. I encara que agraeixo tenir aquesta opció, penso que el que s’hauria de fer és garantir que treballem de manera prou segura perquè després puguem tornar a casa amb la tranquil·litat que no ens emportem el virus amb nosaltres. Cal que hi hagi prou EPI per a tenir aquesta tranquil·litat.

—Cada dia a les vuit del vespre la gent surt als balcons a aplaudir-vos, com a mostra de reconeixement. Espereu que un cop s’acabi tot això aquest reconeixement es transformi en altres coses?
—Sí, és clar. Sense anar més lluny, jo no vull que el meu nom surti en aquesta entrevista perquè no tinc una plaça fixa i em fa por que tot plegat tingui represàlies. Fa anys que sóc infermera i tot i això treballo amb unes condicions laborals dolentes. Encadeno contractes temporals, no em puc planificar la vida, no tinc dret a vacances… Totes aquestes coses continuaran quan hagi passat la crisi del coronavirus. És més, potser hi haurà una crisi econòmica, i qui ens diu que no tornarà a haver-hi retallades en sanitat? I això perjudicarà tota aquesta gent que dóna la cara dia a dia als hospitals. Cal que la gent no oblidi què fem. Cal que quan exigim millores en les nostres condicions laborals recordin què fem per ells aquests mesos.

—Cal invertir més en sanitat?
—Per descomptat. I també cal reconèixer l’especialització en infermeria. Per exemple, sí que hi ha màsters d’infermeria de crítics, però no és una especialitat com a tal. Sembla que qualsevol infermera pugui anar a crítics i saber-se desenvolupar bé amb un pacient crític, però no és així. Has de tenir uns coneixements que no s’adquireixen tan de pressa. Hauríem de tenir més gent formada.

—Però això que vivim tampoc és una condició normal…
—No, certament. Ningú no s’hauria pogut pensar mai que hi hauria aquesta demanada de crítics. Crec que és normal que tot plegat ens hagi agafat una mica desprevinguts. Ningú no s’havia imaginat una situació com aquesta. Encara que s’hi haguessin posat al gener, no hauríem arribat a temps de formar tanta gent. I segurament, en l’àmbit de recursos humans no s’hauria pogut prevenir, però en altres sí.

—Els hospitals han d’estar preparats per a un possible segon brot?
—Caldrà estar preparats, ara més que mai. Espero que després d’això se n’aprengui i es prenguin mesures. Sincerament, no voldria ser al lloc de la persona que ha de decidir quines mesures es prendran, però ens hem de preparar perquè si torna a passar, no ens torni a enganxar desprevinguts. Ara anem improvisant. Els sanitaris ho fem tan bé com podem, no per heroïcitat ni per orgull, sinó perquè som professionals. Però de cara a una possible segona onada del mateix virus o una altra pandèmia, hem d’estar millor preparats. Ara sabem que això pot passar i no és ciència-ficció.

—Intentant mirar-ne la part positiva. Aquests dies hem vist moltes imatges de metges i infermers celebrant que un pacient sortia de l’UCI.
—Sí, fa molta il·lusió. Però no és nou. Normalment, ja ens passa, als treballadors de l’UCI. És una experiència que vivim, quan ingressa un pacient en estat molt greu i al cap d’uns dies o unes setmanes se’n va havent-se recuperat. Sempre és una alegria molt gran. És una sensació única que no et pot donar cap altra feina. Això és el que ens fa continuar endavant. I ara, que veiem tants pacients que estan tan malament, quan marxa algú amb bona salut fa molta il·lusió. A més, és gent que està sola i només ens té a nosaltres perquè no pot veure ningú més. Tot plegat fa que sigui especial.

—Aquesta pandèmia ens posa a prova de moltes maneres. El fet que els malalts estiguin aïllats i sense contacte amb la família ho deu dificultar tot encara més.
—No em puc imaginar ser allà despert, sabent que estàs malament i sense poder parlar amb ningú dels qui estimes. A més, hi ha gent a l’UCI que veu que la gent al seu voltant està pitjor que ells. Potser veus algú que ha ingressat igual que tu i al cap d’una estona ja està intubat i l’han hagut de pronar (posar bocaterrosa). Aquesta gent ha de pensar, obligatòriament, que tot allò que veuen els pot passar a ells.

—Deu fer molta por…
—Veiem pacients molt espantats. Si fos en la seva situació, jo tindria molta por. S’han de sentir molt sols. I malgrat tot, es queixen poquíssim perquè ens veuen desbordats amb els altres pacients que estan més crítics que ells. Els hem d’agrair que siguin tan col·laboradors. Els qui estan desperts i ens poden tossir, els demanem que es posin una màscara quirúrgica per protegir-nos. I malgrat que ha de ser molt complicat ser allà, sempre ens ajuden a fer-ho més fàcil. A vegades no els podem dedicar tot el temps que voldríem. Per això, crec que els hem d’agrair i valorar tot l’esforç que fan ells també.

—Ara la comunicació que teniu amb els familiars dels pacients ha canviat, oi?
—Cadascú s’expressa a la seva manera i un mateix pronòstic es pot explicar de maneres molt diferents. A la nostra unitat s’ha decidit que sigui l’equip mèdic qui doni la informació. Tot i això, la gent truca igualment per demanar informació i nosaltres els hem de dir que no els la podem donar. De vegades és gent que té més d’un familiar ingressat, que no en saben res, que ells mateixos estan sols a casa sense rebre ningú i tampoc es troben bé… És gent que té por d’acabar també a l’hospital. En aquesta situació, és molt difícil dir a la gent que no li podem facilitar la informació que demana, però ho hem de fer. Tot i això, els intentem escoltar i entendre. Cal ser conscients que les famílies a casa estan molt espantades. És una situació molt difícil per a tothom.

—Si creieu que m’he deixat alguna qüestió important a tractar…
—És molt important que la gent prengui consciència que els polítics ens enganyen i això ha de tenir conseqüències. I algú haurà de pagar la responsabilitat de tot plegat. Espero que la gent ens faci costat quan exigim responsabilitats i demanem millores en les nostres condicions laborals. Ah! I sobretot, si us plau, que la gent es quedi a casa. Que surti el mínim possible. Això és el que poden fer per facilitar-nos la feina i per evitar més ingressos. Si la gent s’encomana menys, hi haurà menys gent que necessitarà venir a l’hospital.