La inestabilitat espanyola és el preu de la repressió contra Catalunya

Tant de bo.
Però des de l’1 d’octubre i fins el moment, gairebé totes les males notícies que vam pensar que no passarien han passat, i l’estat espanyol rep algunes esgarrinxades via diaris seriosos mundials, via eurodiputats esquerranosos, alguns liberals, i poca cosa més.
Les tragaderes de la UE respecte a la indecència i a la corrupció, en favor de la prostituïda estabilitat, sinònim de podridura, semblen no acabar.
Tant de bo hi hagi un punt d’inflexió. Però, cada cop que tenim una victòria, va acompanyada d’una posterior rebregada.

Si fins i tot els progressistes teòrics com ara PSOE i Podemos estan més en favor d’Espanya més que no pas de l’autodeterminació. El PSOE ha votat amb C’s i PP el 155, i ha donat suport a la prohibició de la conferència de Torra i Puigdemont al Parlament Europeu.
Podemos acusa els independentistes de no donar suport als pressupostos socialistes. Els motius, l’empatia vers els motius, zero coma 1.
Per cert, un PSOE que impedeix fer la seva feina a Open Arms, que té Borrell de ministre, que continua donant carta blanca a la fiscalia general, que té Guerra, F.González, Sánchez Vara, i d’altres bocamolls, que serien capaços d’utilitzar calç abans que deixar votar els catalans en llibertat, tots aquestos, que paga la nómina de la nova arnada marca espanya i la seva presidenta que diu ximpleries, encara han de ser anomenats progressistes?
Amb tota una societat europea cada cop -i amb raó- més euroescèptica, també més sorda, reclosa en els seus afers interns, amb tota una societat espanyola a la contra, amb el cinquanta per cent de societat catalana a la contra o molt escèptica, i finalment , amb la desconfiança entre els nostres, aquest altre cinquanta per cent poc cohesionat, realment tenim molts motius per l’esperança?

És curiós que ni Més ni Compromís hi apareguen en l’enquesta-sondeig enllaçada.

I que sí que n’apareguen, per contra, en la previsió Bildu, quan Compromís té més diputats que ells i gairebé igual que el PNV, a hores d’ara.

Per intuïció, i contra tot l’allau d’informació provinent des de la metròpoli colonial hi augure els millors resultats de Compromís, d’ERC, de Més, Marea, Nova Canària, etc…. i, àdhuc, del Psoe post-gonzaloguerrista davant del trident demofòbic colonial español.

En aquest context de transició qui està situat, tot just, al bell mig de l’equilibri estatal és Compromís pel País Valencià, i en funció d’ell, es resoldran els propers 4 anys que faria de jutge malgrat la petitesa de tombar cap a un costat o l’altre.

Si s’hi treballa a fons, sense pors i amb astúcia ben bé estaria la cosa en una forquilla entre 180 a 185 diputats.

El que cal és esfondrar tota possibilitat de sumar els del trident del mal per a que comencen a barallar-se entre tots tres a la desesperada amb missatges apocalíptics a què estan acostumats.

Amb certa inestabilitat lògica derivada d’haver renegociar absolutament tot el que ha quedat escrit i no s’ha arribat a concretar. I el pas següent fóra el del tall del nuc gordià.

Pam amunt, pam avall, com preveia En Deulofeu: als environs de 2028-30

La veritat és que la hipòtesi de millors resultats per la dreta, 176, crearia un escenari interessant i molt caòtic, perquè cap partit de l’extrema dreta actual (em nego a dir-li a cap dels tres dreta o dreta extrema) acceptarà mai parlar de res amb els catalans i per tant, a priori, l’única possibilitat seria una Grosse Koalition PSOE+PP+C’s.

Seria una situació interessant veure un altre cop el trio del 155 units després que el PSOE hagi dit el nom del porc al PP i que el PP els hagi acusat com a mínim de vendre’s Espanya. Tinc pocs dubtes que aquesta serà l’opció que impulsaran els poders fàctics espanyols i europeus, que implicarà el retorn dels dinosauris i susanistes a la direcció del PSOE fent fora en Sánchez (de fet no han anat gaire lluny i tampoc no és que aquest home tingui gaires llums ni gaire substància, que diguem) i que probablement comporti l’apartament de Casado de la direcció del PP (al Rivera mai li passa res, entre altres coses perquè com a bon conducator ell és el partit i el partit és ell, à la Rosa Díez, de recordada memòria).

A part de veure com s’ho fa per justificar-ho a Catalunya el nostre inefable Iceta (no patiu que segur que se’n surt: estem parlant d’un individu capaç de vendre Calefaccions al Carib), crec que pot tenir un efecte colateral preocupant per nosaltres, perquè tots els partits del règim són conscients els 25 diputats no 155 els impedeixen governar com els dona la gana i en realitat a Espanya mai s’afronten els problemes de cara, sinó que s’abassaguen o s’eliminen els adversaris. Tal i com varen fer al País Basc em temo per part d’aquests tres il·legalitzacions de partits sobiranistes o reformes de la llei electoral que impedeixin- a la pràctica- l’entrada al parlament espanyol (reformes a la turca, o a la valenciana amb necessitat de percentatges globals molt alts, o bé que calgui tenir una representació mitjana a cada província, o coses similars). N’estic segur que per l’interès de tots tres aquesta mena de reforma tard o d’hora estarà sobre la taula. I fins i tot potser Podemos no hi faria gaire fàstics, depèn de com vagi la cosa.

Si fa anys que estic convençut- racionalment- que seguir a Espanya és enfonsar-se en una societat del segle XIX, endarrerida, autoritària, caïnita i primitiva que ens porta al desastre, aquesta sensació no ha fet més que créixer en el temps passat des del referèndum. Crec que d’alguna manera la nostra societat ha de reaccionar, organitzar-se, arriscar-se més enllà de la comoditat, unir-se i dur a terme les accions de força (que no violència) necessàries per apartar-nos d’ells. I és molt, però molt urgent.

El que ens cal a Espanya és un govern quan més feble millor. Cal estratègia comuna dels partits indepes. A les darreres generals van treure només 1.1M de vots, però sabem que hi ha com a mínim 2M de votants que volem la independència. Ens caldria una opció tipus Sinn Féin, que anuncïi que es presenta, però que no se seurà als escons perquè a Ñ no hi ha res a fer. Si les CUP prenen aquest paper, tenen el meu vot. També cal un pacte de no agressió en campanya electoral entre les opcions indepes i els comuns. Vox arreplegarà els vots de PxC i amb una mica de sort, restarà vots a PP i Cs, sense arribar a tenir cap escó a Catalunya. Així es maximitzarien els escons indepententistes al congreso, i es minimitzarien els del bloc del 155.

Dies enrere ja apareixia una editorial amb la projecció dels escenaris possibles per el govern Sánchez. I eren coincidents amb aquests que avui s’analitzen. Per extensió el que podia fer el govern Sánchez i el què pot fer Espanya són el mateix. Amb independència de sigles, coalicions o programes electorals, al capdavall parlem de vehicular models de gestió i administració viables. No parlem només si els tres partits del l’extrema dreta sumen o no; hi ha en joc si el que es comprometen a portar a terme es possible o no. Sense enfrontar el problema constitucional, no hi ha res possible. La inestabilitat que exposa l’editorial es queda curta, o no ressona tant com hauria pel pes que té. No és només inestabilitat política, no són només solucions cosmètiques a la basca: il·legalitzacions de partits, o canvis en les lleis electorals. A Espanya l’estant abocant a la drassana, al” tancat per obres de reparació”. Que aquesta època pugui tenir passatges de mal empassar, pot molt ben ser. Però que el tuf és molt potent, no pot amargar-ho ningú. Entre el tuf i el pes de la “patata calenta”, els malabarismes són tant evidents que ja han fet posar els peus a la galleda al Mateix Tajani.

Com que aquesta convocatòria electoral compta amb totes les benediccions de la jerarquia -això sí, tampoc no admetran observadors internacionals, on s’és vist-, el millor és validar com a vots per la independència tots aquells rebuts per les candidatures que l’avalin, amb l’inconvenient que els votants de la CUP s’hi haurien de pensar molt què fan, i activar a partir d’una majoria reconeguda el mandat de l’1 d’Octubre, que en cap de cas no s’ha de qüestionar.

Admirat Vicent. No sé per què entre les possibilitats que planteges no hi tens en compte la possibilitat PSOE+PP+C’s. No ens enganyem, en aquest país medieval, qui mana de debò no és ni aquest xicotet que a deshores fa de maniquí del Corte Inglés, ni aquell ignorant descerebrat que no sap fer res més que insultar catalans, ni el hooligan falangista que ja no sap què fer per cridar l’atenció, és el rei. Un rei que ja ha perdut tota credibilitat a fora, però que vol continuar actuant com a “Generalisimo 2” a dins d’aquesta presó que és Espanya. És molt probable que ja mort el xollo del bipartidisme i quan ningú pot identificar cap diferència entre els tres partits, el rei mani que es faci un tripartit de salvació nazional, i de passada es tregui de sobre el plom que significa vox per a Europa, i que pot deixar aparcat a Andalusia “sine die” on el poble l’anirà desgastant i els altres partits l’aniran oblidant. Té la desgràcia que ens faran la vida una mica més impossible, però també té la virtut que quan caiguin, cauran tots tres, i haurien d’anar observant, que de moment Catalunya s’ha transformat en un autèntic escorxador de “Presidentes”.

Enquestes a banda, el meu punt de vista és que la societat espanyola està dividida en dues meitats on la dreta és una mica més gran que l’esquerra. Són les eternes dues espanyes de Machado.

Qui té el govern en funcions quan es fan unes eleccions sempre té cert avantatge. Per tant si quan el PP tenia al govern en funcions els escons catalans eren decisius pels pèls ara l’empat serà més simètric i els escons catalans seran una minoria de bloqueig clarsissima sense necessitat dels bascos.

Ja estaven abocats a la repetició eterna d’eleccions si no fos perquè el PSOE, abstenint-se, va permetre que Rajoy tornés a ser president. La diferència és que ara qui tindé el govern en funcions durant auquesta eterna repetició d’eleccions serà el Sánchez. Sánches serà sempre molt més feble que qualsevol president del PP perquè el PP sempre tanca files disciplinadament amb el seu lider mentre que el PSOE sempre té oposició interna. Per nosaltres això és molt bó. Com més febla sigui l’enemic més oportunitats tindrem d’assolir la llibertat. La questió serà que les sapiguem aprofitar.

Com més especulem com hem de fer, o no, a Espanya, més ens hi encadenem. Com més ens hi involucrem, més difícil serà eixir-ne. Em dóna la sensació que us autoenganyeu dia sí i dia també, no sé si per debilitat, comoditat, o per síndrome de l’avestruç, o d’Estocolm, o tot plegat.
Una cançó de SAU resava: “és inútil continuar..”
Potser podrem fer estratègia però mentrestant el país, els recursos, el territori, el futur… se’ns ofeguen. I la ciutadania pateix i patim. De moltes maneres.
L’única estratègia hauria de ser la manera d’organitzar-nos per a prendre el que és nostre amb totes les eines possibles. A més de les mans. Abans no sigui tard.