Inermes i amb espardenyes

Fins el Primer d’Octubre cap independentista no demanava que li expliquessin com s’havia d’assolir la independència. La base s’eixamplava tota sola, gairebé per inèrcia, i cap partit no gosava apropiar-se’n el creixement. La independència avançava a força de complicitats i de compartir l’horitzó, sense repartir-se’l les dotze tribus d’Israel. D’això en deien procés, el procés. És veritat que, empès per la manifestació de l’11 de setembre de 2012, Artur Mas havia encarregat a un consell assessor de redactar un Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya. Aquella comissió presentà al govern dels millors els resultats del seu treball el 29 de setembre de 2014. Era el full de ruta que avui demanen, en ple bucle malenconiós, els qui necessiten instruccions d’ús per a qualsevol sortida de l’status quo.

Al final el Llibre blanc no tingué aplicació visible. Les estructures d’estat que havien de sostenir la república nounada o no eren a punt o els responsables es descuidaren d’activar-les. Si n’hi havia o no, les opinions divergeixen, però de fins a quin punt era estantís l’envelat d’aquella festa n’és testimoni la imprevisió de l’estructura cabdal. La “policia integral”, a qui tot el país venia de retre homenatge dos mesos abans, es revelà inútil per a aturar el cop de l’estat. En realitat el bluf era pitjor: el govern no comptava amb una força fidelitzada. Si les declaracions del major Trapero durant el judici a Madrid no eren cap martingala exculpatòria, resulta que, mentre el govern debatia la DUI, les forces de seguretat restaven a l’expectativa d’una ordre de la judicatura per a arrestar els seus superiors civils i enviar-los a la garjola. Els Mossos són una estructura d’estat, però espanyola, i des de l’origen han estat un error de concepció que podria costar molt car als hierofantes de la república si mai surten de l’espai virtual i tornen a entrar en l’òrbita del planeta Realitat. 

En el sentit d’una declaració d’impotència, és molt estimable la franquesa del president Aragonès desarmant la seva guàrdia d’honor més que no ho està la guàrdia suïssa al Vaticà. Si la guarnició pontifícia, proveïda d’estoc i alabarda, és un anacronisme, la del president és una originalitat. El govern català deu ser l’únic al món que es posa cerimonialment panxa enlaire, com els gossos vençuts. Gens estrany, però; exhibir-se inerme entra en la lògica de la submissió. Allò que causa estupor és que aspiri a treure’n rèdit electoral, però això també és coherent amb la pantomima, car si en correcció política –i el pacifisme n’és el constituent clàssic– els catalans són més papistes que el papa, els d’ERC són ultramuntans. Tanmateix, cal ser just i valorar la prudència de Pere Aragonès, no perquè en faci un traïdor sinó perquè en fa un pragmàtic, que és una cosa molt més perillosa. Ningú, ni els partidaris més entusiastes de la bòfia integral, no pot discutir que és prudent desarmar una policia capaç d’escometre les institucions per l’esquena. Comptat i debatut, el president encara fa curt, perquè un cos de seguretat deslleial és imprudent de proveir-lo fins de les espardenyes de l’uniforme de gala. A títol simbòlic, seria més eficaç abillar-lo amb una sabata i una espardenya, perquè estigui en sintonia amb un govern entestat a “fer república” des de la subalternitat.

Tenint en compte els fets, a qui pot estranyar que fes forrolla la catxa denunciada per Clara Ponsatí? Després de l’escampada del 28 d’octubre, qui pot retreure a la gent que, com gat escaldat, en tingui prou amb aigua tèbia? No és que la desconfiança sigui comprensible, és fins i tot raonable. Però ja no ho és tant saltar ideològicament del foc per caure a les brases. I això fan els qui animen a votar partits que asseguren treballar per la independència mentre malbaraten el Primer d’Octubre al casino de la política espanyola, o els qui juguen a la ruleta russa de si surten o es mantenen al govern guanyant temps fins que recomenci la partida. El seu problema és que tothom ja sap què és una catxa. El titubeig, la contradicció entre fets i paraules i l’agror cada vegada més ofensiva de paraules que suplanten els fets actualitza la divisió que s’ha produït cada vegada que els catalans aixecaven el cap i s’encaraven amb l’amo. 

Conseqüència externa d’haver interioritzat la repressió, la divisió en partits, partidets, associacions i plataformes sens fi s’expressa com una divergència estratègica, però és un reflex del conflicte en les persones. L’independentisme vol i dol. Té tots els motius per a fer la independència i per tant la desitja, però no troba prou raons per a creure en la consecució. La contradicció pot definir-se com una relació inversament proporcional: com més s’aprima la certesa més creix el sentiment. Responent a un periodista de Madrid, Prat de la Riba digué que a Catalunya d’independentista tothom ho era en teoria, però a la pràctica no ho era ningú. La relació és compensatòria. Per això la paràlisi actual implica un accés de sentimentalisme. Ara, el sentimentalisme no és apolític; per tant, cerca sortides polítiques que convé de preveure a fi que no menin al desastre. A l’època de Prat, la sortida a la pressió sentimental fou el catalanisme i la seva expressió pràctica, la Mancomunitat. Avui la vàlvula del sentiment és el pragmatisme que s’expressa amb la taula de diàleg. Els polítics, com els publicistes, venen percepcions orientades al fons emocional de les persones i s’ho cobren amb desapoderament i desmobilització popular. 

Per això cada pas enrere va acompanyat de declaracions hiperbòliques. L’endemà de passar sota les forques caudines de Llarena Anna Gabriel exhortava els seus fidels “a menjar-nos els rics, que la llibertat sigui un hàbit i guanyar-ho tot si és possible”. Com canvien les coses quan la praxi va per una banda i la teoria per una altra! Gabriel cita epigònicament el Manifest Comunista, al final del qual es diu que els proletaris “tenen un món a guanyar”. Un món i no pas el món. El que acabaren guanyant gràcies a la dictadura del proletariat és històricament descriptible. Ara, si per a Marx i Engels els revolucionaris no tenien res més a perdre que les cadenes, els cupaires sols poden perdre la rancúnia contra els rics. Més exactament, les ganes de cruspir-se’ls, cosa que els rics ja fan ells amb ells. Tanmateix, Gabriel no sembla gaire segura de guanyar aquest vaitot, car el condiciona amb un dubitatiu “si és possible”. A tanta voracitat, els amos del món mundial bé podrien respondre que allò que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Havent minimitzat la independència fins a deixar-la en un ambigu sobreentès, Gabriel no desentona gens de l’independentisme oficial. Com els altres partits del 52% ella també es carrega de sentimentalisme per a dissimular la renúncia. “Sou un tresor”, diu als seus per compensar la llampant submissió.

Mentrestant, a la seva illa de Robinson, Carles Puigdemont marca els dies al calendari mentre s’aplica a bastir un reialme amb les desferres del naufragi. Fins la setmana passada en deien Consell per la República però ha passat a dir-se Consell de la República. Com es veu, el canvi té una transcendència enorme. D’ençà de la fundació ara fa quatre anys, la muntanya ha parit un ratolí. Puigdemont conserva un alt valor simbòlic com a president a l’exili, però també un risc molt alt de dissipar-lo en la virtualitat. Cada judici que guanya a Europa és una victòria contra l’estat, però aquestes victòries legals no tenen traducció política ni a Espanya ni a Europa. Sense vincular-se organitzativament amb una militància activa a l’interior, com ho féu la França Lliure de De Gaulle arran de la dissolució de la Tercera República, el Consell no passarà de ser un fragment més del trencadís català. La política són fets i no inspira confiança que després de quatre anys d’existència el Consell tot just arribi a l’obvietat que la confrontació és necessària, afegint-hi encara que no és bo de posar-hi terminis.

Contra l’opinió vulgar, cal dir que ser crític no obliga a presentar propostes. Dissenyar estratègies és competència dels polítics. Ser crític vol dir defensar una visió crítica de les coses. Ara bé, una visió a contrapèl o a contrallum pressuposa un sentit del contrast entre la silueta ideal i la deformació objectiva. En virtut d’aquest sentit, a l’article següent m’esforçaré a encetar una reflexió no pas constructiva, com diuen carrinclonament els optimistes, sinó destructiva, en el sentit de remoure, aclarir, desbrossar i desenfarfegar el debat sobre què es pot fer i a més és possible.