Indústries d’estat

No tota la indústria opera en mercats oberts i regulats. Tot i que els sectors aeronàutic, espacial i de defensa no tenen una contribució important en el PIB, sí que se n’ha de tenir en compte el pes estratègic i geopolític. Aquests sectors van fortament lligats a pactes entre governs. Pactes a llarg termini que superen colors i partits. Són pactes entre països.

A banda de ser un instrument geopolític, aquestes indústries són un instrument financer per al desenvolupament tecnològic dels països que hi participen. Els fons que els estats transfereixen a la indústria resten subjectes a tractats internacionals. Com a instrument per a regular aquesta transferència dins la Unió Europea, tenim els programes marc de recerca. El vigent s’anomena Horizon 2020, que és transversal tecnològicament i sectorial. Aquest programa és molt regulat i disposa d’instruments per a facilitar la transparència. Els governs utilitzen els sectors relacionats amb la defensa i l’espai com a porta falsa per a derivar fons d’una manera més opaca a Europa i a la resta del món. El paradigma d’aquest model és el govern dels Estats Units.

El govern espanyol també ha utilitzat aquests sectors com a instrument polític. El consorci tipus d’aquests projectes funciona amb quotes entre països: com més gran és la inversió –o compromís de compra– d’un país, més R+D+I i més producció es fa al seu territori. Dins l’estat espanyol, la majoria d’inversions en aquests sectors s’han fet en zones que no reunien les condicions necessàries per a suportar aquesta indústria i en canvi s’ha evitat que s’instal·lés a Catalunya.

Els grans projectes de Navantia, Airbus, Eads-Casa, Eurocopter són allunyats d’aquí i només algunes empreses catalanes molt persistents han pogut participar en la quota espanyola. N’hi ha que fins i tot participen en les quotes d’alguns altres països com a subcontractats, amb la consegüent paradoxa d’incrementar la quota real espanyola en alguns projectes. Això no priva que hàgim acumulat un retard important en algunes tecnologies transversals de futur, com ara els materials composts, la forja aeronàutica i la mecanització de grans dimensions.

Catalunya haurà de negociar molt per saber si li interessa ingressar a la Unió Europea o a l’OTAN. També haurà de decidir si vol formar part d’aquests consorcis de defensa, aeronàutica civil i comercial i aerospacial. No és obligatori de ser membre de l’OTAN o de la Unió Europea per participar en els consorcis, però té conseqüències en els equilibris de seguretat regional. La geopolítica a aquest nivell va més enllà de tota l’experiència que hem tingut com a país aquests darrers setanta-cinc anys.

Són decisions importants. Els recursos que tindrem disponibles com a país per a les indústries d’estat són limitats. Caldrà reflexionar sobre quin és el nostre paper al món com a país i quins són els nostres valors compartits. Haurem d’escollir si volem alinear-nos amb la majoria de països hereus de pactes de la Segona Guerra Mundial i la guerra freda o bé contribuir que les indústries d’estat també puguin revertir en al benestar de les persones.

Catalunya pot aportar molt en alta tecnologia en qüestions que ens són propis i que podem liderar a la Mediterrània i al món. Qüestions que són d’interès d’estat, que justifiquen l’R+D+I amb fons públics i que es poden consorciar internacionalment, no únicament a la Unió Europea, sinó en més fòrums internacionals i regionals. Algunes qüestions depenen del clima, de l’escassetat del sòl i del model de ciutat compacte que tenim, de la gestió de l’aigua, la contaminació, la gestió del transport, la gestió energètica, etc.

En aquests àmbits, comptem amb empreses líders mundials que poden fer-nos d’ambaixadores d’alta tecnologia i que ens permeten de contribuir com a model de país per a la resta d’Europa. El plantejament que fem en les indústries d’estat determinarà també quin interès tindran la resta d’estats europeus per a desitjar que Catalunya s’impliqui a fer una Europa millor.

Cal no menystenir les empreses catalanes que actualment operen en defensa, espai i aeronàutica. Són competitives, tenen contactes internacionals. A banda d’ajudar-les a participar en projectes nous si el nostre país decideix de participar diferentment que Espanya, amb un estat propi que els faciliti l’accés a sectors que poden ser de consens com l’aerospacial, l’aviació civil, la seguretat i emergències. Hi ha molt camí per a recórrer. Són un actiu d’alta tecnologia per al país que cal preservar perquè encapçali projectes de futur.