08.01.2019 - 21:50
I ara, tots junts, crideu amb mi: la cultura no és indústria!
D’acord, tornem a començar. Ja ho sé, hi ha sectors de la cultura que es despleguen o poden desplegar-se per mitjà de dispositius industrials, com el cinema, la literatura, la música, les arts escèniques… Hi ha unes arts que necessiten més que unes altres la infrastructura industrial per a poder arribar a l’usuari. Però no tota la creació pot situar-se en aquest rang industrial i, més encara (cridem tots junts una altra volta): la cultura industrial no ha de ser la màxima prioritat dels governs democràtics. I menys encara dels d’esquerres, o aproximadament d’esquerres o que es fan dir d’esquerres.
Què us passa, a les forces del canvi? A Catalunya, els comuns i la CUP ja sabem que no han acabat de definir models culturals transformadors. Ara, a les Illes Balears, totes les formacions presumptament progressistes que havien d’arraconar d’una vegada la dreta illenca acaben de demostrar que tampoc no tenen polítiques pròpies ni originals, no pacten amb els treballadors de base (diguem-ho tots junts: la cultura és de qui la treballa!) i anuncien grans projectes mentre la realitat es degrada més i més.
Totes aquestes formacions no saben que les indústries culturals sempre –tots alhora: sempre!–van a favor del sistema, en aquest cas, del neoliberalisme. No és un problema d’intencions dels creadors i dels mediadors, sinó de dispositius, de lògiques empresarials: una indústria només subsisteix si té beneficis. I quan a la cultura se li demana rendiment econòmic immediat, ja estem encarats als best-sellers, a l’entreteniment per l’entreteniment, a les masses adotzenades. Si una de les missions de les arts és alterar els individus (i les col·lectivitats), les indústries ens adormen.
Si es tractés de donar suport amb diners públics a una comprensió diferent de la indústria, seria una altra cosa. Tant de bo! Però els resultats no abonen aquesta idea. En comptes de treballar en models audiovisuals propis, en el cas del cinema, per exemple, es copien manta vegada els de les grans indústries internacionals. Només cal veure, a Catalunya, aquesta fotesa dels premis Gaudí (on espero que enguany no insultin l’Albert Serra, per cert). Voler competir amb el pressuposat glamur de Hollywood és de gamarussos. I això sense comptar que es pot fer cinema i música sense caure en els mecanismes industrials convencionals, fent servir la xarxa, per exemple.
I és que el govern de les Illes acaba d’aprovar tot cofoi un Pla de Cultura i d’inaugurar un Institut d’Indústries Culturals. I han caigut de ple en tots els tòpics d’aquesta esquerra que diu que vol transformar la societat, però que en el terreny de la cultura es dobleguen a una concepció submisa de les arts. Submisa amb les empreses fortes del sector. Fa temps que segueixo amb atenció la delirant història de la cultura balear del suposat canvi, en part gràcies a una gran periodista, l’Elena Vallés, qui tot just aquest diumenge feia un informe on podem comprovar uns quants despropòsits, als quals podem afegir els de l’Ajuntament de Palma: en menys de quatre anys, tres conselleres; museus en mal estat; directors de centre escollits a dit després d’haver despatxat els qui havien guanyat un concurs; dialogar només amb la part del sector que espera prebendes, però no amb aquells que discrepen.
M’aturo un moment en això últim. Els polítics culturals de les Illes, si fossin demòcrates, haurien d’atendre tots els ciutadans, inclosos aquells que diuen coses que no els agrada sentir. En comptes d’això, bloquen a les xarxes persones com Pere Vicenç, que fa temps que alerta sobre l’arrel conservadora de les indústries culturals. L’altre dia, durant la presentació del Pla de Cultura a Palma, Pere Vicenç va fer una performance que m’hauria agradat de veure: mentre els polítics presentaven la criatura, ell, entre el públic, anava arrancant sorollosament les pàgines d’un exemplar del Pla. Bravo!
Quina pena! No hi ha res més llastimós que veure com els governs repeteixen les iniciatives que en altres llocs ja s’han demostrat inútils. I més trist encara veure que persones com Berta Sureda han abanderat un canvi que no ho és en la cultura balear. (Com que he elogiat la seva tasca a l’Ajuntament de Barcelona més d’una vegada, ara la Berta em permetrà que discrepi de la seva actuació.) Algun dia trobarem polítics que, en comptes de manegar i manegar en el món de la cultura, facin un pas al costat i simplement ajudin els qui treballen a peu d’obra, també els de les indústries, però sense privilegis.
I, ara, la prèdica final. Ens aixequem i cridem ben fort: la cultura és imprescindible per a transformar la societat! I la indústria només vol una transformació: que tot es converteixi en doblers.
