06.10.2021 - 19:50
“És evident que hi ha hagut una desindustrialització a Catalunya, quant a nombre d’empreses i d’ocupats en la manufactura, especialment en pimes. En canvi, la producció industrial, en termes reals, aquests darrers anys s’ha situat només una mica per sota dels millors anys de principis de segle”, deia ahir el secretari general de la PIMEC, Josep Ginesta, en la presentació de l’informe sobre la “Demografia de la pime industrial manufacturera catalana 1999-2019”. La patronal constata que, malgrat la pèrdua d’indústria manufacturera, hi ha indicadors que demostren que Catalunya encara té una economia de base industrial en el context europeu i també en l’espanyol: la manufactura, amb un 16,4% del valor afegit brut (VAB), representa entre 4 i 6 punts percentuals més que a tot l’estat espanyol. Això sí, cal recordar que el 2000 era el 24% i el 18% a l’estat. La davallada és important, però…
El teixit actual que a Catalunya es dedica a la fabricació manufacturera el formen 22.055 empreses, organitzacions que tenen personal assalariat (no s’hi inclouen les empreses sense assalariats). Aquesta dada correspon a l’exploració que fan per elaborar l’Anuari de la pime catalana, i fa referència al 2019. Vint-i-un anys abans, el nombre d’empreses manufactureres era de 34.303. En el conjunt del període l’ocupació manufacturera catalana acaba comptant, el 2019, amb 140.932 treballadors menys que el 1999, un 26,1%. Veiem com l’ocupació no hi ha baixat tant com el nombre d’empreses (-36%).
Del meu punt de vista, l’element més important de l’informe és comprovar que, malgrat el descens del nombre d’empreses, la producció manufacturera real, els anys 2018 i 2019 (cal prescindir de l’excepcional 2020) va ser semblant a la dels anys de bonança (2000- 2007), després dels anys en què la crisi (2008-2013) havia castigat greument el sector. S’ha de veure ara, és clar, quin haurà estat l’efecte de la covid-19 en tots aquests mesos.
En canvi, l’ocupació ha baixat més que no pas la producció. Per què? Parlo amb l’autor de l’estudi i director de l’observatori de la PIMEC, Modest Guinjoan. M’explica això: “Certament, durant el període l’evolució de l’ocupació industrial ha tingut un comportament més negatiu que no el de la producció real.” Però en destaca una part positiva: “Això vol dir que la productivitat del treball en el sector manufacturer ha augmentat. És a dir, que la unitat de producte obtinguda per cada treballador ha estat progressivament més alta. Estimem que la productivitat és, aquests darrers cinc anys, entre un 36% i un 39% superior a la que s’enregistrava vint anys enrere.” Sens dubte, és un salt endavant molt important. Li pregunto d’on prové aquest salt i em diu: “Aquest creixement de la productivitat manufacturera és degut a factors molt diversos, principalment l’automatització dels processos i l’externalització de moltes funcions.”
Segons el report, l’evolució del teixit de pimes manufactureres a Catalunya no es pot valorar sense tenir en compte el gran dinamisme que ha tingut el sector exportador. Addicionalment, la pèrdua d’empreses i d’ocupats també es podria vincular a la progressiva especialització de les empreses. Moltes activitats que abans eren integrades en una mateixa organització industrial han passat a ser contractades a empreses especialitzades. Del transport als serveis administratius, passant per seguretat, neteja, disseny, comercialització, R+D, formació, etcètera, moltes empreses industrials han optat per externalitzar serveis i encarregar-los a especialistes.
I aquí arribem al moll de l’os. Els qui treballen per a la indústria són indústria o no? Estatísticament, no. Però això ha estat objecte d’estudis aplicats a Catalunya per alguns autors, i ha donat peu al concepte de “nova indústria”, que és la indústria tradicional recollida pels codis de CNAE clàssics, més les activitats de serveis que es fan per a la indústria. Recordo, per exemple, l’impacte que va tenir quan Carme Poveda, de la Cambra de Comerç, ho va publicar el 2015. És una visió més àmplia, que canvia els diagnòstics. Perquè, vist així, el sector industrial conceptualment ampliat significa la meitat o més de la producció global de l’economia catalana, considerat directament i indirectament. “En conseqüència, Catalunya continua essent una economia industrial, amb nous actors, amb noves divisions del treball per organitzacions, però descansant sobretot en la manufacturera”, diu Guinjoan.
I ara entrem en un altre punt que em sembla molt interessant. El nombre d’empreses de l’activitat que a l’Anuari de la pime catalana anomenen “serveis a les empreses” ha passat d’unes 18.000 el 1999 a més de 31.000 el 2019. No cal dir que el contrast amb l’evolució de les manufactureres és impressionant. Les unes pugen i les altres baixen. L’estudi il·lustra ambdues evolucions en un gràfic que té forma de tisores. I el resultat pot ser sorprenent. Hi ha més empreses que donen serveis a la indústria que no pas manufactureres!
Quant als ocupats, a les manufactures i als serveis a les empreses, passa igual: si els de les primeres baixen, els dels segons pugen. El 2013 hi havia, per primera vegada, tants ocupats als serveis a les empreses com a les indústries manufactureres. Es va assolir un equilibri. Però a partir d’aquell any els serveis les superen: se situen (2019) en més de 477.000 treballadors i les manufactures no arriben a 400.000.
El deslligament d’activitats no considerades estatísticament industrials i la creació de noves empreses per a desenvolupar-les ha dut a aquesta situació que, de primer, pot semblar paradoxal, però que, pensant-hi una mica, té molt a veure amb la racionalitat, l’eficiència i la concentració en el core business de les manufactureres.
En conclusió, Guinjoan em diu: “L’evolució del sector industrial manufacturer català en el període 1999-2019 presenta un panorama alhora inquietant i esperançador. La inquietud ve de la pèrdua d’empreses i llocs de treball entre el 1999 i el 2019.” I aquesta inquietud es perllonga en el fet que la dimensió més castigada hagi estat la microempresa i la petita empresa. “La mitjana empresa i la gran ho han fet una mica millor, en un període tan convuls en què hi ha hagut de tot, crisis globals (la desencadenada el 2008), l’aparició de nous actors industrials (sobretot la Xina), una progressiva globalització de mercats i sistemes productius, i la gradual terciarització del consum (i per tant de l’oferta), etc.”
Però també hi veu un panorama esperançador: “Malgrat tot, som davant un sector que aporta entre 35.000 i 40.000 milions d’euros de VAB anual, que té darrere un país amb tradició i cultura industrial, amb una gran capacitat de resiliència, desig d’innovar, en procés d’automatització, que ha augmentat prop d’un 40% la productivitat del treball i ha generat una oferta de serveis a la producció gran i dinàmica, amb l’externalització”.
En definitiva, la visió de Catalunya com un país que depèn, en un 50%, de l’activitat industrial directament i indirecta, ens hauria de fer rumiar molt seriosament amb quina cura cal tractar al sector. I no ho fem prou bé. Penso, de vegades, si en som prou conscients, tots plegats, començant per les autoritats. Per això estic totalment d’acord amb les conclusions de l’informe: “L’Administració s’omple la boca de voler potenciar la indústria (voldria fer-la arribar al 25% directe del PIB). Els fons Next Generation són una oportunitat i el Pacte Nacional per a la Indústria, també. Calen més recursos, sí, però cal creure en la indústria i aplanar el camí en un sentit ampli: en FP, en tramitacions, en suport a la innovació, en treball en pràctiques, en preus de l’electricitat no discriminatoris, i un llarg etcètera.” Sí, hi estic d’acord.
