01.09.2023 - 19:50
Potser perquè es va publicar el dia abans de començar les vacances d’agost, potser perquè tothom tenia el cap en un altre lloc, no es va fer gaire cas al fet que l’EPA mostrava que al segon trimestre la indústria havia perdut 65.000 llocs de feina a tot l’estat espanyol, 13.000 dels quals, a Catalunya. És una pèrdua superior al 2% en un sol trimestre, en tots dos casos, que hauria de ser una preocupació. Val a dir que les pèrdues no van ser homogènies en tots els subsectors, sinó tot el contrari. En el cas català, per exemple, es concentraven en els sectors d’indústries extractives, energia, aigua i residus (-7.000) i, sobretot, a alimentació, tèxtil, fusta, paper i arts gràfiques (-15.000), mentre augmentaven d’uns 9.000, entre la resta.
I vet ací que la Cecot alertava abans-d’ahir que l’alentiment de l’activitat industrial ja començava a tenir impacte sobre l’ocupació, perquè “s’allunyen de l’objectiu estratègic establert per la UE d’enfortir i augmentar el pes de la indústria en les economies de la zona euro”. El seu president, Xavier Panés, era molt explícit: “Ho vam dir el mes de juliol amb el segon baròmetre industrial, i ens hem passat l’estiu sentint els missatges del Banc Mundial, de l’FMI o de l’OCDE que anticipaven la desacceleració de l’activitat econòmica, que és generalitzada. Més enllà que a la Cecot hàgim reforçat els serveis d’alerta primerenca per ajudar les pimes industrials a preveure l’impacte i a poder augmentar la capacitat de resiliència, ens cal una política industrial clara i un pla de xoc urgent.”
No anava pas desencaminat, Panés. Aquest matí s’han publicat els índexs de directors de compres (PMI) referits al sector manufacturer i els resultats han estat, una vegada més, negatius, tant a la zona euro com a l’estat espanyol. Segons l’informe, el sector industrial de la zona euro continua sotmès a una intensa pressió a mitjans del tercer trimestre, atès que la davallada de les noves comandes i la ràpida disminució de les comandes pendents van exercir una pressió considerable en les línies de producció de la zona. Els nivells d’ocupació a les fàbriques van continuar davallant, encara que marginalment, i l’activitat de compra va tornar a baixar, alhora que les empreses van mantenir els esforços per a reduir les existències.
Aquesta és l’anàlisi que fa del mes d’agost, i afegeix que Alemanya continua essent un cas atípic negatiu entre els grans països de la zona euro. “Això alimenta la idea que Alemanya és el malalt d’Europa, i ens afecta a tots, realment i psicològicament.” Com a punt positiu, en la valoració de l’informe, el director explica que la situació no és tan terrible a Europa com podria deduir-se d’això que apunten els índexs, atès que diu que la tendència baixista d’aquests darrers mesos comença a perdre força en tots els àmbits. Tant de bo tingui raó.
En el cas espanyol, la debilitat industrial que es torna a fer palesa a l’agost prové sobretot de la demanda interna, segons els PMI. Mentre que les noves comandes d’exportació van disminuir aproximadament al mateix ritme que al juliol, la desacceleració de les noves comandes en total es va intensificar marcadament. De manera semblant, les firmes van accelerar el ritme de retallada de les compres de matèries primeres. Però malgrat que el panorama, en general, no és gaire positiu, les empreses industrials mantenen un bri d’optimisme. De fet, ha crescut la proporció de col·laboradors de l’enquesta que han indicat que esperen un augment de la producció aquests dotze mesos vinents.
En vista d’aquests informes, l’estiu s’acaba amb poc optimisme entre els sectors industrials, si bé cal tenir en compte l’heterogeneïtat que hi ha, per la qual cosa és complicat de generalitzar. Per això parlo amb Sebastià García, assessor econòmic de la Cecot, que es passa els dies “a peu de màquina”, com ell mateix comenta. Li preocupa que l’heterogeneïtat no solament existeix entre els diferents sectors, sinó també dins de cadascun: “Canvia molt la situació, segons la dimensió de l’empresa. És evident que les pimes i micros pateixen molt més des del 2020 i els impactes negatius que han rebut són superiors.”
Per això, diu que les dades macroeconòmiques s’han de matisar per acostar-les a la realitat. Creu que els dos episodis negatius encadenats –covid-19 i la guerra d’Ucraïna– han fet molt de mal a les pimes i, a més, les han deixat molt endeutades. “Ha estat un veritable tsunami, que ha portat els costos a màxims de vint-i-cinc anys.” No té gens clar això que diu el Banc d’Espanya que les empreses ja han fet la repercussió dels costs en els preus. “Rotundament, no; en el cas de moltíssimes pimes, no han pogut repercutir els augments dels costos. I això ha tingut un impacte directe i molt negatiu sobre la generació d’excedents d’explotació. Uns excedents que haurien de servir, entre més coses, per a tornar els diners dels crèdits ICO, que es van signar durant la covid-19. L’encadenament de les dues crisis ha fet molt mal. La segona no ha permès aixecar el cap, com així s’esperava durant la primera. Tot el contrari.”
Li pregunto sobre les informacions negatives dels índexs PMI d’avui, sobre la situació del mercat a l’agost. “Precisament ahir era en una reunió amb empresaris i la seva impressió era generalitzada. ‘L’arrencada del mes de setembre l’hem trobat molt morta’, em van dir.” I afegeix que les exportacions de la indústria manufacturera espanyola han augmentat, però encara no s’ha assolit una recuperació plena del sector industrial en general, especialment el manufacturer, que té una recuperació més lenta que no la resta de l’economia i el sector serveis.
Ens queda la visió positiva a mitjà termini que mostren els empresaris d’ací i d’Europa. I no s’ha de menystenir. Però, com acostuma a passar quan la realitat industrial no és homogènia, ni per sectors ni per dimensions, apareix un problema de governança. Ho recordava abans-d’ahir la patronal vallesana. I, per això, demanava una mirada més precisa i adaptada per part dels governants per a dissenyar polítiques econòmiques i legislacions que tinguin en compte les particularitats sectorials i la diversitat de les empreses industrials. És a dir, “les mesures adoptades haurien de protegir i fomentar la competitivitat de les pimes i evitar de generar desestabilització i erosió del teixit industrial”. Tenen tota la raó, però no és gens fàcil de dur a terme.
