Tenim un problema amb la indústria de la moda: és insostenible

Vestir-nos és una de les necessitats bàsiques dels humans, juntament amb el menjar, l’energia i el transport. Tanmateix, l’impacte ambiental de la fabricació de roba sovint passa desapercebut. Segons dades de l’eurocambra, el consum tèxtil anual d’un europeu requereix, de mitjana, 400 metres quadrats de terrenys de conreu, 9.000 litres d’aigua, 391 quilograms de matèries primeres i uns 270 quilograms de CO₂ d’emissions. A més, cada europeu llença 11 quilos de productes tèxtils l’any, de mitjana. La indústria de la moda és responsable del 10% d’emissions de gasos d’efecte hivernacle al món, una xifra que supera a les del transport aeri i marítim combinats. El 20% de la contaminació d’aigües s’atribueix al sector de la moda i rentar roba que conté fibres sintètiques és responsable del 35% dels microplàstics que s’alliberen al medi. El problema de les deixalles tèxtils, de la roba que llencem, sovint en un bon estat, és com més va més preocupant i és accentuat per fenòmens com ara la moda presta (fast fashion). A més, hi ha estudis que acusen el sector de mentir sobre el seu suposat respecte al medi en els seus processos industrials.

Moda presta, un sistema que cal eliminar

Tradicionalment, el sector de la moda es regia per dues col·leccions anuals, la de primavera-estiu i la de tardor-hivern, i es feia roba de qualitat que ens durés uns quants anys. Tanmateix, aquest model no agradava a Amancio Ortega, el fundador, juntament amb la seva dona, la modista Rosalía Mera, de l’imperi gallec de la moda Inditex. L’empresari considerava que la roba era massa cara i calia abaratir-la. Fa unes quantes dècades començà a desenvolupar, juntament amb més empreses del sector per tot el món, el model que més tard es coneixeria amb el nom de moda presta (fast fashion en anglès). Aquest model és basat a presentar noves col·leccions contínuament, gairebé cada quinze dies. S’analitzen en tot moment quins models tenen èxit, i aleshores se’n fan variacions. Sempre tenint en compte de vendre’ls amb el preu més baix possible.

Això fa que els consumidors, quan veuen un peça de roba que els agrada, tinguin la necessitat de comprar-la immediatament, atès que és possible que pocs dies després s’hagi exhaurit i no es torni a fer, car les col·leccions són efímeres. Aquest model certament ha baixat el cost de comprar roba i ha fet que lluïm roba nova amb molta més assiduïtat. Però és molt perjudicial. La cerca d’un preu baix costi què costi ha fet que el gruix de la producció tèxtil s’hagi desplaçat a països amb una mà d’obra molt barata, com ara el Bangladeix i la Xina, amb fàbriques que sovint han estat acusades de promoure l’explotació laboral, fins i tot l’esclavisme. El nostre país, especialment el Principat, amb una llarga tradició històrica de producció tèxtil, va ser un dels afectats principals per aquest canvi de model: la fabricació local va desaparèixer gairebé del tot.

Un altre dels grans impactes negatius del model de moda presta és l’ambiental. Per una banda, els països on hi ha aquestes fàbriques tenen legislacions ambientals molt laxes, o directament inexistents. Aquesta indústria consumeix una gran quantitat d’aigua i és molt contaminant, i això pot perjudicar poblacions senceres i deixar-les sense aigua de boca de qualitat, a banda del dany als ecosistemes aquàtics. Però aquestes fàbriques també consumeixen molta energia, un cost que tradicionalment han mirat d’abaixar emprant carbó, en compte d’optar per unes altres fonts energètiques. El carbó és el combustible fòssil més barat, però també el que emet més CO₂ i contaminants, i és per això que el sector de la moda té tantes emissions associades. Finalment, com que comprem roba més sovint, i és de menys qualitat per abaratir-ne el cost, com més va creem més deixalles tèxtils.

El model de moda presta ens crea la sensació que la roba que tenim es fa vella de seguida, que és passada de moda. I si en fem un ús relativament habitual, difícilment ens durarà més d’un parell d’anys, perquè és de baixa qualitat, a diferència de la roba dels nostres pares i avis, que els durava molts anys. Per això com més va hi ha més veus que reclamen de retornar a un model de moda lenta (slow fashion). Un model que sigui respectuós amb els treballadors i el medi, que opti per la qualitat i la durabilitat i empri materials més ecològics. La gran qüestió és com fer que aquest model sigui atractiu per als consumidors, atès que implica un preu més alt –encara que a la llarga sigui més barat perquè dura més–, i menys novetat a l’hora de vestir.

La descarbonització del sector tèxtil

El sector de la moda és criticat per la seva manca de compromís en la lluita contra el canvi climàtic, tenint en compte que és un dels grans actors que han de prendre accions. Així, en cimeres climàtiques, com ara la COP, és infrarepresentat, hi envia pocs participants, i mostra d’aquesta manera que arribar a compromisos per transformar-se no és una de les seves prioritats, tal com sí que ho és per a uns altres sectors. Tanmateix, comença a ser en el punt de mira ambiental i hi ha experts que reclamen com més va amb més insistència que es descarbonitzi.

Comencen a fer-se els primers passos, però no per la consciència ecològica. Tal com vèiem, és un sector que cerca el baix cost per sobre de tot. I avui dia les energies renovables ja tenen un cost inferior fins i tot al carbó. És previsible que les fàbriques tèxtils comencin a accelerar la transició energètica. Així, els gegants H&M i Bestseller han unit forces per invertir cent milions al Bangladeix per fer el primer projecte d’eòlica marina del país, de 500 MW de potència. El sector necessita electrificar-se, i això també implica millorar la infrastructura elèctrica del país, fet que no serà immediat. La Xina, per la seva banda, adopta en massa les energies renovables, però encara té moltes centrals de carbó. I això duu a un segon inconvenient que no facilita la descarbonització del sector de la moda: la manca de transparència i col·laboració entre les marques, generalment amb seus a l’occident, i els fabricants, en països en desenvolupament.

D’uns altres sectors, se’n sap l’impacte ambiental perquè hi ha una traçabilitat dels productes i es té informació dels subministradors i les seves pràctiques de fabricació. Així, per exemple, marques com Apple demanen als subministradors uns criteris ambientals determinats, com ara l’ús d’energies renovables, no fer servir certs materials en la fabricació que puguin contaminar i garantir unes condicions laborals mínimes. Estableixen relacions a llarg termini. Tanmateix, això no passa al sector tèxtil. Els experts denuncien que no hi ha cap mena de lleialtat ni durada en les relacions entre les marques de la moda i els fabricants. Una competència extrema en el preu fa que les marques optin pel més-dient, per una nova fàbrica si els ofereix un preu més baix. O que la fàbrica opti per una altra marca de seguida, si paga més bé. Amb una moda presta que fa col·leccions que duren poques setmanes, els acords entre marques i fàbriques poden ser de la mateixa durada.

Això fa inviable que les fàbriques inverteixin en pràctiques més sostenibles i abandonin l’ús de combustibles fòssils. Un exemple que apunten els experts és que les fabriques tèxtils podrien convertir les instal·lacions a energia solar, i seria molt fàcil si les marques aportessin el capital inicial per fer la planta solar, tal com hem vist en l’exemple del Bangladeix. Això faria que el subministrador proporcionés un producte més barat, sense haver d’assumir el risc de la inversió, l’impediment principal ara com ara perquè les fàbriques optin per les energies renovables. En el context actual d’infidelitat i durada curta de relacions entre marques i fabricants, el model que ja apliquen uns altres sectors per descarbonitzar-se és inviable.

Les crítiques al sector de la moda sembla que donen els seus primers fruits. Així, el 2023 la meitat de les marques de moda principals va donar, per primera vegada, un llistat de subministradors, i això permetrà de fer una fiscalització de les pràctiques ambientals. Això forçarà les marques, encara que sigui per evitar crítiques que poden malmetre’n la reputació, a començar a exigir certes millores ambientals als seus fabricants. Malgrat això, cal tenir en compte que hi ha estudis que denuncien que el 60% de les afirmacions sobre sostenibilitat que fan grans marques, com ara H&M, Zara, Gucci, Zalando i Louis Vuitton, són falses, són ecoemblanquiment.

El maldecap dels residus tèxtils

Alguns experts calculen que el sector de la moda podria reduir a la meitat les emissions. El 70% són durant l’obtenció, preparació i processament de les matèries primeres. La indústria hauria de centrar els esforços a descarbonitzar aquesta àrea, amb accions com ara assumir el compromís que les fàbriques consumeixin electricitat 100% renovable, seguint els passos de sectors com el tecnològic i l’automobilístic. Aquest pas seria el responsable del 60% de la reducció. Un altre 20% de reducció es pot aconseguir en l’operativa de les marques. Millorar l’empaquetament i el transport, minimitzar les devolucions de productes, evitar la sobreproducció i fer que les botigues i oficines també facin servir energies renovables. Finalment, hi hauria un altre 20% de la reducció que hauria de ser responsabilitat dels consumidors. Per exemple, reduir les rentades i l’ús d’assecadora. Com ara, evitant una rentada de cada sis, atès que moltes vegades rentem la roba per costum, no perquè sigui especialment bruta o faci pudor. Una altra acció proposada és que la meitat de les rentades sigui a menys de trenta graus, o que una vegada de cada sis s’eixugui la roba a l’aire lliure i no pas a l’assecadora.

Tot i això, en la banda dels consumidors el maldecap dels residus tèxtils, de la roba que llencem i acaba als abocadors o incinerada, va prenent unes proporcions preocupants. Els europeus emprem 26 quilos de productes tèxtils normalment i en llencem 11 cada any –els italians són al capdavant en la generació de residus i els hongaresos, els més respectuosos. La producció de fibres tèxtils no para de créixer a tot el món. Si el 2000 se’n van produir 58 milions de tones, el 2020 va arribar a 109, gairebé el doble. S’espera que el 2030 s’assoleixi la xifra de 145 milions de tones. A la UE, entre el 1996 i el 2012 hi va haver un augment del 40% del nombre de peces de roba que comprava cada europeu, un augment que es pot atribuir directament al model de moda presta.

Un canvi a la vista a la UE

Les autoritats europees són conscients d’aquesta problemàtica. La Comissió Europea va presentar el març del 2022 una nova estratègia per afavorir una economia circular en el sector de la moda, amb la intenció que els productes tèxtils tinguessin més durada, fossin més reparables i es poguessin reutilitzar i reciclar, i lluitar així contra el model de moda presta i estimular la innovació dins el sector. L’any vinent els ciutadans de la UE començaran a percebre-ho. Aprovat el 2018 pel Parlament Europeu, a partir del 2025 serà obligatori de recollir separadament els productes tèxtils. També s’introduiran mesures contra productes químics perillosos que faci servir el sector de la moda, i s’exigirà responsabilitat a les marques en tota la cadena de valor, incloent-hi quan s’ha de llençar una peça de roba i ajudar els consumidors a triar opcions sostenibles. Ja s’aplica l’ecoetiqueta per a aquells fabricants que respecten criteris ecològics, usen menys substàncies perilloses i redueixen el consum d’aigua i la contaminació atmosfèrica.

Un aspecte molt important, a escala mundial, és el de la producció de fibres. De fet, bona part de les acusacions d’ecoemblanquiment al sector són per això. La major part dels productes de moda contenen fibres sintètiques, fetes a partir de derivats del petroli, que produeixen residus tòxics i no degradables, i contribueixen, com hem vist, a la pol·lució per microplàstics. Tanmateix, justament aquest front mostra com és de difícil la transformació del sector. Prescindir dels derivats del petroli pot evitar certs impactes, però en pot originar uns altres, especialment si tenim en compte del volum de producció que necessita el sector. Si no s’empren fibres sintètiques, caldrà emprar fibres naturals, com ara el cotó i la llana. Això vol dir ampliar els conreus de cotó o els ramats d’ovelles, i causar desforestació i destrucció d’ecosistemes i un augment de consum d’aigua.

Tot i això, aquest canvi es pot fer juntament amb la resta de canvis necessaris per a millorar l’estat ambiental del planeta. Per una banda, reduir el consum de productes tèxtils, fer-los més durables i reciclables, i optar per la moda lenta i de més qualitat. Per una altra, si reduïm el consum de carn i optem per tecnologies com la fermentació de precisió o el cultiu cel·lular de carn, es poden alliberar molts terrenys de conreu que podrien passar a la producció de fibres naturals. Els desafiaments són molt importants i caldrà una coordinació mundial, però si una cosa és clara és que el sector de la moda no pot continuar actuant com fins ara, com si el canvi climàtic i la degradació ambiental del planeta no li incumbís.