16.03.2019 - 21:50
Tradicionalment la indústria ha estat el motor de l’economia catalana. Les últimes dades del 2017 de la Cambra de Comerç ens diuen que el seu pes va augmentar del 22,1% del producte interior brut (PIB) i que va aportar més del 23% a l’estatal. Aquest pes augmenta si considerem tots els efectes indirectes que genera als serveis. No cal dir, doncs, que el sector industrial és vital per al nostre futur. Un futur que ja ha començat i que es fonamenta en dos eixos, el canvi tecnològic i la seva acceleració.
A Catalunya serem capaços d’agafar el tren a temps? ‘Sí, si som capaços de deixar de parlar de productivitat, ens concentrem en la competitivitat i actuem en conseqüència. Sí, si som capaços de canviar radicalment la formació del nostre jovent. Sí, si som capaços d’entendre què vol dir innovació. Sí, si som capaços de fer créixer la mida mitjana de les nostres empreses. Sí, si som capaços d’invertir més en la investigació. Sí, si som capaços de fer que els nostres bons productes científics es transformin en avenços per a la indústria…’ Aquestes reflexions me les feia aquesta setmana Antoni Garrell, director general de la Fundació per l’Esdi (Fundit), que acaba de publicar un llibre realment interessant sobre el futur de la indústria: La indústria 4.0 en la societat digital (Marge Books, Barcelona 2019).
En el llibre malda per respondre tres preguntes clau en aquests moments de canvi accelerat en el món productiu. Respecte de la primera em diu que tothom parla de la indústria 4.0 però que no tothom sap què és. Quant a la segona, explica que els qui ho saben, l’entenen només com a més productivitat, més robots, menys mà d’obra i menys cost, i afirma que això és un error enorme. I, compte, la tercera em sembla greu, perquè afirma que moltes empreses no saben com s’ha de passar de la indústria 3.0 a la 4.0.
Potser cal recordar que les revolucions industrials han estat basades en la màquina de vapor (1.0), la producció en cadena (2.0) i a l’automatització electrònica juntament amb la irrupció de les anomenades tecnologies de la informació (3.0). Si cada un d’aquests canvis ens ha canviat el model econòmic, social i fins i tot polític, ara ens podem demanar com serà el canvi que vindrà amb el 4.0.
Garrell ho té molt clar. Afirma que la indústria 4.0 té per finalitat d’implementar fàbriques intel·ligents, enteses per a l’ús intensiu de l’automatització i la intel·ligència artificial. Però aquest objectiu, per si sol, no té prou consistència. Abans cal assumir el desafiament veritable de la indústria 4.0, que no és un simple canvi tecnològic. És un canvi de filosofia i d’estructura econòmica que es fa difícil de preveure fins a quin punt canviarà la vida de les generacions futures. Cal preparar-s’hi. De fet, en el llibre dedica l’últim capítol a explicar pas a pas les deu fases necessàries per a fer el salt, que titula ‘full de ruta per implementar el model d’Indústria 4.0’.
Arribat en aquest punt, hem de demanar-nos en quin punt d’aquest procés que ja ha començat ens trobem a Catalunya? A més de les consideracions, les capacitats que acabem d’esmentar més amunt, Garrell m’explicava que el sistema català està més preparat que el de la resta de l’estat, però molt menys que l’alemany o el dels països nòrdics, per exemple.
I em deia que les empreses a Catalunya es poden dividir en tres grups. Un de primer, les grans –nacionals i internacionals– ja s’ha digitalitzat i està preparat per a fer el salt a la 4.0. Matisa que són poques en nombre, però que tenen un pes important en el PIB català. Fa èmfasi en un segon grup, conformat per empreses que, dins les Pimes, són mitjanes. També tenen un pes important en el PIB. En aquest cas diu que moltes han digitalitzat els seus ítems, com les compres, els actius… però que no s’han integrat digitalment. Què vol dir que s’han digitalitzat però que no s’han integrat? Doncs que no han interrelacionat tots els processos perquè les dades necessàries flueixin de manera automàtica entre si. Per entendre’ns, un lloc de treball integrat digitalment és aquell en el qual tota la informació li arriba, es genera i es propaga amb suport digital. Aquest és el pas previ i no s’ha fet en molts casos.
I finalment resten les petites i les microempreses, el gruix principal del teixit català, amb un pes més reduït en el PIB –però no pas menyspreable. En aquest cas distingeix les que anomena ‘tallers’, que són autònomes i no han fet encara els deures digitals, i les petites indústries auxiliars que treballen per a empreses grans, que ja estan molt avançades, per no dir a punt de fer el salt.
El problema rau en els ‘tallers’. Aquí la mida és el gran problema. Són massa petites. En veureu el perquè, l’explicació que en dóna Garrell és molt clara. Fins ara, les amortitzacions d’una cadena es podien fer en uns cinc anys. Quan s’entra a l’estadi del 4.0 es passa a comptar el temps en mesos, no pas en anys, perquè els canvis tecnològics són molt ràpids i l’amortització molt curta, tant que en menja el marge. Adverteix que, si no es fan sèries molt grans, no es pot mantenir la rendibilitat de les inversions necessàries per a mantenir el ritme. I per això cal créixer o bé –cas més factible a curt termini– fer aliances, cercant d’alinear les cadenes entre diferents empreses de manera que el procés productiu es faci vertical, alhora que se cerquen complementarietats amb empreses afins. Sens dubte serà l’aspecte més complicat a resoldre per a la xarxa de microempreses industrials.
El consell que dóna a les Pimes catalanes és que deixin de parlar de productivitat i que parlin en termes de competitivitat. Què vol dir això? Doncs que ja han de tenir una bona productivitat, però que, a més, han de treballar la innovació en el producte, afegint-hi alguna cosa intel·ligent. És a dir, han de tenir capacitat d’implementar-hi un avenç tecnològic i científic. El producte haurà d’haver estat dissenyat pensant en el client, del qual cada dia sabem més coses. A la base diu que el producte que fem a Catalunya és bo. I un tercer aspecte és la globalització, que implica tres passos: exportar, posar un peu a l’exterior, amb socis locals, i aprofitar totes les oportunitats que ofereixen les xarxes arreu del món per a rebaixar costs.
Per últim, un dels aspectes clau és que tot això ho han de fer les persones i ens manca gent prou formada per a treballar i preparada per a viure en una societat en la qual hauran canviat moltes coses en les relacions professionals i personals. En aquesta societat serà també vital d’acceptar que haurem ‘d’aprendre a desaprendre’. Garrell proposa un canvi radical en la formació. Per exemple, quin sentit té que encara dividim l’ensenyament del jovent en ciències i lletres? Cal assumir una nova formació que sigui humanista i digital. Un nou sistema que contempli la importància de combinar les humanitats i el mètode científic. Per això la formació ha de ser revisada, tant la bàsica com la universitària, i molt especialment la professional, com també l’associada a l’actualització de coneixements dels treballadors actius i la dotació de nous coneixements als aturats per a incrementar-ne l’ocupabilitat. No oblidem que el perill d’acabar fora de joc en la nova societat serà molt alt.
En definitiva, quant a les coses que ens toquen més a la vora, ens falta molt camí per a córrer en la mentalitat de l’empresari i de l’administració, que ha de donar suport al canvi i facilitar l’entorn. I, last but no least, cal modificar la docència, assumint la digitalització i la cooperació entre el món educatiu i el sistema productiu. Ras i curt, treure’n una part de les aules i aconseguir un partenariat amb el sistema empresarial. I això no serà fàcil tampoc…
