Indonèsia: la tercera democràcia més gran del món podria tornar enrere

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Prabowo Subianto, un ex-general acusat de cometre abusos contra els drets humans als anys noranta, ha reivindicat la victòria a les eleccions presidencials d’Indonèsia, adduint les estimacions de vot que mostren que va aconseguir gairebé el 60% dels vots. “Aquesta victòria serà una victòria per a tot el poble indonesi”, va dir Prabowo, de setanta-dos anys, davant una multitud extasiada de milers de seguidors al centre de Jakarta ahir a la nit. El candidat a la vice-presidència, Gibran Rakabuming Raka, el fill de trenta-sis anys del president en funcions Joko Widodo, era al seu costat. “Serem president i vice-president de tot el poble indonesi”, va dir Prabowo.

La comissió electoral tardarà setmanes a publicar els resultats oficials, però les empreses d’enquestes independents han compartit uns resultats preliminars que mostren que Prabowo, el ministre de Defensa actual, ha obtingut més de la meitat dels vots i, per tant, ha superat les previsions pre-electorals. Això vol dir que probablement guanyarà les eleccions directament i evitarà una segona volta.

Un president sortint amb un passat fosc

Durant dues dècades i mitja, la nació amb més població musulmana del planeta ha pogut consolidar-se com a democràcia després de passar la majoria del segle XX sota un règim colonial i, posteriorment, una dictadura autocràtica. Les eleccions han estat predominantment lliures i justes, i les transicions de poder pacífiques. En una nació d’unes dimensions i una diversitat sorprenents, aquest èxit democràtic s’ha convertit en un exemple per a països en via de desenvolupament, sobretot per a la miríada d’estats de majoria musulmana en què l’exèrcit ha sufocat durant molt de temps les aspiracions democràtiques dels ciutadans.

Tanmateix, en una època de recessió de la democràcia al món el temor de l’erosió i el retrocés a Indonèsia és com més va més gran. El president sortint, Joko Widodo, ha exhaurit el seu segon mandat com un dels dirigents electes més populars del món, afavorit per anys d’inversió en serveis públics i grans infrastructures. La constitució indonèsia estipula que Widodo no pot aspirar a un tercer mandat, però el president ha canalitzat la continuïtat del seu projecte polític per mitjà del ministre de Defensa, Prabowo Subianto, un veterà de l’escena política indonèsia.

“Els crítics de Widodo al·leguen que va pressionar el Tribunal Constitucional perquè canviés els requisits d’elegibilitat dels candidats polítics a fi de permetre que el seu fill, Gibran Rakabuming Raka, pogués convertir-se en el company de fórmula de Prabowo”, expliquen els meus col·legues Rebecca Tan i Winda. “També al·leguen que Widodo ha emprat el seu poder i la seva influència política personal per a obstaculitzar la campanya d’uns altres candidats, unes acusacions que Widodo i Prabowo refusen.”

Prabowo és, en certa manera, un vestigi de la dictadura militar de Suharto –durant la qual, com a dirigent militar, va ordenar el segrest d’activistes per la democràcia i va coordinar la matança d’independentistes a Timor Oriental. Aquest historial fosc li va costar la baixa deshonrosa de l’exèrcit l’any 1998 i la prohibició d’entrar als Estats Units, que segons que sembla se li va retirar després d’esdevenir ministre de Defensa indonesi.

Widodo, per una altra banda, va arribar al poder com un outsider reformista amb un passat obrer, en contrast amb els privilegis i el pedigrí concedits a figures com ara Prabowo per part de les elits dinàstiques del país. Però també ha presidit la decisió del seu cunyat, en qualitat de jutge suprem, de permetre al seu fill de concórrer a aquestes eleccions com a company de fórmula seu.

Els analistes adverteixen que la democràcia indonèsia s’ha vist com més va més qüestionada sota el mandat de l’anterior president. “Va afeblir la comissió anticorrupció independent del país i va signar una revisió del codi penal que restringia la llibertat d’expressió, penalitzava les relacions sexuals fora del matrimoni i atorgava al govern amplis poders per a perseguir crítics i opositors”, assenyala Gordon LaForge, del laboratori d’idees New America. “Ha recorregut sovint al clientelisme, ha estat criticat per immiscir-se en els afers interns de partits polítics rivals i ha permès que els militars exercissin un paper més important en la vida civil”, afegeix.

“Els atacs a les normes i institucions democràtiques han estat com més va més descarats sota la presidència de Widodo”, explica Made Supriatma, membre visitant de l’Institut ISEAS-Yusof Ishak, amb seu a Singapur.

Una potència a cavall entre els Estats Units i la Xina

En les eleccions indonèsies hi ha molt en joc, atesa la importància del país en l’àmbit internacional. A més, Indonèsia produeix i exporta nombrosos recursos crítics per a l’era digital, incloent-hi el níquel. També és una potència en ascens que ha quedat al mig de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina.

Fins ara, Widodo ha intentat de traçar un equilibri complex entre ambdues potències. “Ha incentivat agressivament la cooperació i la inversió de la Xina, potser més que cap altre dirigent d’una gran economia del Sud-est Asiàtic”, escriu Joshua Kurlantzick, del Council on Foreign Relations. “Però, al mateix temps, ell i els seus assessors militars han mostrat més preocupació aquests darrers anys per les activitats de la Xina en aigües territorials indonèsies, per la qual cosa també ha optat per ampliar la cooperació en defensa amb els Estats Units durant el seu darrer mandat”, afegeix.

“Com a nació enorme i multiètnica, les fronteres de la qual van ser fixades arbitràriament pel colonialisme holandès, Indonèsia representa un gran llenç sobre el qual poden projectar-se esperances i pors molt diferents”, escriu a Foreign Affairs Ben Bland, autor d’un llibre sobre el president sortint. I continua: “L’evolució política d’Indonèsia s’interpreta com un signe de consolidació de la democràcia, com un presagi de retrocés democràtic mundial, com un far de tolerància o de desenvolupament econòmic, o bé –alternativament– com un exemple dels perills que planteja l’augment de l’extremisme islàmic o del proteccionisme.”

I acaba dient: “És possible que no s’assembli a la visió occidental d’una democràcia liberal, però les batalles per a donar forma al futur del sistema polític d’Indonèsia no acabaran després de les eleccions.”